1729

Ahir al vespre vaig tornar a anar al teatre. Al Barbican la companyia Complicite representava l’obra A disappearing number que va merèixer l’any passat diversos premis de la crítica especialitzada. L’obra té una trama complexa perquè es desenvolupa com a mínim a tres intervals temporals i a molt llocs diferents; fonamentalment presenta la intercessió de dues històries: la d’una parella formada per una matemàtica, absorbida a la seva feina, i un home de negocis i també la història de la relació entre G.H. Hardy i Srinivasa Ramanujan, des del moment en què el segon li escrigué per mostrar-li els resultats de la seva investigació d’autodidacte fins a la seva molt prematura mort, abans de complir els trenta-tres anys. Certament fou la rememoració de la figura del matemàtic hindú, allò que em mogué principalment a anar al teatre i la descripció de la seva existència a Cambridge és relativament breu però efectiva. Hardy parlà sempre de la solitud que l’envoltava i és difícil imaginar-se una existència més solitària que la del jove Brahmin en un país gèlid, òbviament racista i on l’únic menjar que trobava eren pomes. En general, però tot l’espectacle és molt brillant, el diàleg és intel·ligent i la utilització de les pantalles molt reeixit permetent fer versemblant la multiplicitat de espais i temps on es desenvolupa l’obra. Vaig pensar mentre la veia en els meus amics matemàtics, perquè en definitiva tot el seu treball és un homenatge a aquest saber, palès des de l’inici de la representació quan un actor ens recorda que tot el que veiem és fals, que les persones que l’envolten són actors, que el telèfon és atrezzo, que la porta que té al darrera no duu enlloc, però que les matemàtiques són reals o per dir-ho en paraules del Mateix Hardy: Immortality may be a silly world but probably a mathematician has the best chance of whatever it may mean