4 luni, 3 saptamini si 2 zile

La palma d’or de l’any 2007 fou una pel·lícula romanesa que ha estat estrenada ara a Londres amb el títol de four months, three weeks and two days. Si un dels èxits de la temporada passada fou una visió de la vida a l’Alemanya de l’Est, Das Leben der anderen, aquesta pel·lícula, un èxit superior potser a nivell crític, ens porta als dies grisos de la Romania de Ceasescu. De fet, el tema de la pel·lícula és ben depriment: la història d’un intent d’avortament clandestí a una ciutat de províncies més aviat lúgubre . La primera sorpresa és que el film de Menciu se’n surt a l’hora de conjugar una història que conté tota la sordidesa del mon amb un sentit de l’humor incisiu, tot i que, això sí, ben negre. De fet, el mateix títol de la pel·lícula és un acudit. Allò que em sembla fora de tota discussió és el talent cinematogràfic de Christian Mungiu. El film és un triomf de l’art de dirigir. Mungiu juga perfectament amb el ritme de la narració conjugant moments de thriller frenètic amb instants d’absoluta quietud, de fet l’èxit de l’avortament passa per saber esperar. L’escena del sopar de la protagonista a casa dels pares del seu nuvi, resolta si no recordo malament amb un pla-seqüència molt llarg sense moure la càmera és de les escenes més colpidores i ben resoltes que he vist des de fa anys. Els actors, totalment desconeguts per mi, són d’altra banda excel·lents: Anamaria Marinca, Laura Vasiliu i Vlad Ivanov. Els cinema romanès és una realitat emergent i amb aquest premi Mungiu s’ha situat com la figura capdavantera d’un cine, que s’està fent un lloc al mon amb talent, malgrat la precarietat absoluta de les seves infraestructures romanesa. Veient-la no vaig poder deixar de pensar en el contrast amb el meu país, on el cinema català no surt de la seva vida raquítica i provinciana. La meva hipòtesi al respecte és grollera, intempestiva i políticament poc correcte, però no crec que desencertada, la cultura en general és malauradament un instrument pel “pijerio” (sovint progressista això si) i la descripció de la realitat (i el cine sempre requereix un arrel a alguna realitat) és un treball que a aquest grupuscle social no li va gaire bé.