SIMON RUSSELL BEALE

Per a alguns, ara mateix, és el millor actor del mon. L’afirmació certament és agosarada i jo no tinc coneixement ni experiència per subscriure-la, tot i que si que la tenen els seus autors. En tot cas no és fàcil trobar-ne de tant bons. L’he vist dues vegades als teatres d’aquesta ciutat. Fa dos anys, fent Juli Cesar de Shakespeare al Barbican. Llavors feia el paper de Casi i se’n sortia meravellosament tot i que són Brutus i Marc Antoni, interpretat llavors per Ralph Fiennes, els personatges que ho tenen millor per sobresortir. Tanmateix,era difícil no advertir la seva presència important. Dimarts passat el vaig veure al Teatre Nacional fent el paper protagonista de la vida de Galileu de Bertold Brecht i el seu treball no decebia les expectatives que la seva fama pot suscitar. És clar que aquesta és una obra especialment adient per al lluïment del seu protagonista. La segona versió fou realitzada per Brecht tenint al cap qui havia de ser l’actor principal i deixant-lo d’alguna manera a la seva mida. Estem parlant de Charles Laugthon, un home que deixà constància del seu talent a les pantalles cinematogràfiques però que fou primordialment un home de teatre. Alguns moments de l’obra semblen fets per aprofitar al màxim el potencial interpretatiu de Laugthon i en algun d’aquests moments és precisament quan es fa més palès el talent de Beale. Penso ara, per exemple, a la tornada a escena de Galileu després de la seva retractació, un home moral i físicament acabat; algú que ja s’ha convertit en un altre persona. Beale assoleix plenament aquesta impressió. Vaig fruir-ne en definitiva de l’espectacle, entre d’altres coses perquè tinc un clara predilecció per aquesta obra, que des del meu punt de vista és segurament la millor de les escrites pel seu autor. Més enllà d’algunes interpretacions polítiques sobre la figura de Galileu probablement anacròniques, Brecht mostra bé la importància del procés al que fou sotmès l’astrònom italià, potser no tan important com el de Sòcrates però només una miqueta menys. El conflicte més enllà de la peripècia individual de Galileu significa el naixement d’una civilització, la moderna: el sorgiment d’una nova ciència, una nova filosofia i una nova manera d’estar-ne al mon. Brecht, un marxista i per tant un fill de la vessant més radical de la modernitat, no és especialment pietós amb el món que estava passant avall, però es mostra ben lúcid sobre els perills que la nova situació estava creant i que el seu temps materialitzà de manera esglaiadora.