L'enseigment de l'ignorance et ses conditions modernes

L’ensenyament de la ignorància i les seves condicions modernes és el títol de l’assaig del professor Michea sobre l’evolució de la situació educativa francesa als darrers vint anys. Cal dir que qui refusi d’entrada les visions conspiratòries de la història probablement no es sentirà gaire còmode amb aquest llibre. Tanmateix, aquesta no sols és una hipòtesis plausible, sinó que, més enllà del llibre de Michea, en tenim alguna constatació empírica, com a mínim que alts càrrecs del Departament d’Ensenyament veien a finals del vuitanta com un problema que masses fills d’obrers anaven a la universitat. El context on s’analitza aquesta evolució és polític i per això el text de Michea es pot qualificar també d’assaig antiliberal, cosa que el fa simpàtic pels que com jo comencem a estar cansats d’aquest estat de perpètua innocència dels que es declaren liberals (expressat en episodis grotescs com el de la sra Aguirre exigint a Zapatero disculpes pel Gulag). Malgrat el seu odi a l’esquerra, els liberals comparteixen aquest tret amb els seus antagonistes, potser perquè molts d’ells han passat directament d’un radicalisme a l’altre.
Com hom sap el liberalisme és una teoria basada en una ficció antropològica que amb més o menys fortuna és la que origina el contracte social. El individu humà és un ser naturalment egoista y calculador, d’això se’n diu racional. Només el mou el seu benefici personal i la seva autenticitat pressuposa el deslliurament dels prejudicis que el duen a tenir sentiment de pertinença, d’afiliació o d’arrelament. L’objectiu últim de totes les modificacions del programa educatiu ha consistit en fer d’aquest individu més o menys mític, el prototip de l’home futur, dubtosament ciutadà i ben segur consumidor. Una idea filosòfica oposada al logos antic i que potser troba la seva màxima expressió a la reflexió de Hume, que no és irracional preferir la destrucció del món a una rascada als meus dits. De fet, un anàlisi d’una societat com l’americana o en part la britànica, permeten considerar la hipòtesi que un triomf del liberalisme equival a la instauració d’un segon estat de naturalesa. Aquest és l’objectiu final de les propostes de reforma de l’escola. Per Michea el capitalisme evolucionà en un marc on els seus principis convivien amb una sèrie de conceptes més o menys tradicionals i fonamentats en altres arrels diferents que feien un paper fonamentador i d’alguna manera permetien el desenvolupament del capitalisme (les que permetien en general la presència de funcionaris no corruptes). Maig del 68, suposà la destrucció per arcaiques de les bases d’aquesta moral, d’allò que Orwell anomenava la common decency, i per tant la possibilitat d’abolir tots els obstacles al poder sense replica de l’economia. Aquest és l’origen de tots els processos d’innovació pedagògica que començaren llavors. El desmantellament dels nostres sistemes educatius no es pot entendre en desconnexió del fet que per funcionar l’economia actual, la major part de població mundial (un 80%) és redundant. La conclusió és que l’ensenyament que cal és un que mantingui a aquesta població redundant, que som quasi tots, en un estat de diversió que no causi grans problemes. Un dels elements fonamentals d’aquest programa és la dissolució de la lògica, quelcom que ja havia advertit Debord als seus anàlisis sobre la societat de l’espectacle i que de fet es realitza amb molt èxit a les nostres institucions d’ensenyament.
Acabo aquest bloc (el cap de setmana seguiré amb algunes idees del llibre) amb la conclusió exposada pel seu autor (tradueixo del francès):
L’actual crisis de l’escola, de la qual el públic pren progressivament consciència, s’ha d’entendre fonamentalment com l’efecte que es perllonga d’una situació contradictòria. D’una banda, l’escola, perquè és la peça central del dispositiu “republicà”,- és a dir, d’una època on el mercat auto-regulat no estava en disposició de disposar la totalitats de les coses a les mesures de les seves lleis-, resulta ser un dels darrers lloc oficial on subsisteixen – al costat d’hàbits i estructures perfectament absurdes-, veritables fragment d’esperit no- capitalista i algunes possibilitats reals de transmissió del saber així com una part de les virtuts sense les que no en pot haver una societat decent. D’altra banda, sota l’onada de les reformes liberals-libertàries, la institució tendeix mecànicament a esdevenir el conjunt integral dels diferents obstacles materials i morals amb els que un ensenyant està obligat a enfrontar-se si té la desgràcia d’obstinar-se per una estranya perversió, a voler transmetre una miqueta encara d’il·lustració i civilitat; una tal contradicció només pot originar un clima molt negatiu, i de fet, aquest clima cada dia esdevé una mica més irrespirable.