Crisi per alguns

M’és difícil evitar estar aquests dies de mala llet. Que Zapatero no té res a veure amb l’esquerra sinó que en tot cas defensa un populisme tirant cap a latinoamericà era clar fa temps, però tot i així les mesures de divendres passat m’emprenyen. No em sembla que sigui intel·ligent privatitzar, ni que sigui parcialment, una de les poques fonts segures d’ingressos de l’estat, o una política d’aeroports destinada a mantenir oberts aeroports deficitaris i inútils però em sembla abjecta la retirada dels 426 euros. Segur que hi haurà algun cas de frau, potser molts, però tinc certesa plena que hi ha un contingent que per molt diverses raons està del tot fora del mercat de treball i que ara s’aboquen a la indigència. Ningú no pensa, en canvi, en prescindir de despeses també feixugues i moralment ara mateix injustificables. Per posar un exemple conegut vaig estar l’altre dia a la Conselleria d’Educació de Londres, l’home al seu front, el Conseller, en termes reals cobra més que el president del Govern. És un càrrec pràcticament inútil i del tot prescindible, ja que la seva capacitat decisòria és molt petita, gairebé nul·la. Consellers hi ha set o vuit a Londres i a cada ambaixada, assumint una representació ridícula i arcaica a l’època d’Internet i de les videoconferències (tot i que és cert que en tots els meus anys a l’exterior he constatat amb sorpresa la incapacitat dels serveis informàtics de l’estat espanyol per fer un correu electrònic funcional). Tot plegat, prou injust. Tenim un estat sufragat per les preteses classes mitjanes, els assalariats, que es vol despreocupar dels que no serveixen per contribuir i al servei d’unes preteses elits, hi ha poc en elles que justifiqui aquest caràcter, no menys inútils i redundants. Unes elits que no han vacil·lat en imposar una versió invertida i tragicòmica del socialisme, que torna a fer-se evident aquest dies amb el rescat de l’economia irlandesa.