España reinventada

España reinventada és el llibre de Balfour i Quiroga del que vaig parlar fa uns mesos i que finalment he acabat fa poc de llegir a la seva versió castellana. M’interessava molt copsar el punt de vista de Balfour sobre la qüestió, un home presumiblement sense prejudicis i amb un vast coneixement de la història moderna. D’entrada comença distingint cinc enfocament entorn de la noció de nació: la primordialista, la perennalista, l’etnosimbolista, la modernista i la post-modernista. La seva aposta és pel paradigma modernista que considera les nacions com construccions polítiques modernes utilitzades per les élites i inserides en el procés de modernització. Des d’aquest punt de vista la qüestió és que resulta defectiu o simplement diferent a l’experiència política espanyola que condueix a una nacionalització de les masses molt feble, a una estructura política afectada per una certa esquizofrènia entre unes tendències administratives molt centralistes i una pràctica política del tot localista i finalment l’emergència d’unes entitats nacionals en un cert sentit alternatives (només en un cert sentit perquè la reforma de l’estat espanyol és al capdavall l’objectiu fonamental d’un partit com la lliga). Un procés del tot comú als altres països europeus amb una estructura política d’una certa tradició, no més heterogenis que l’espanyol, tot i que, aquesta és potser la diferència fonamental, amb un Imperi utilitzable com a eina d’unificació nacional. Aquesta qüestió es tractada al segon capítol del llibre, mentre que el tercer capítol explica les discussions entorn del concepte de nació espanyola suscitades en el moment de redacció de la constitució. És interessant remarcar com des del seu punt de vista el preàmbul de la constitució no s’ajusta gens a les concepcions del que emfatitzen la centralitat dels ciutadans en contraposició a visions comunitaristes o nacionalistes (perifèriques): l’autora de la constitució és una nació espanyola entesa com una realitat preexistent als seus ciutadans; una herència del pensament d’Ortega, pel qual “la nación es algo en lo que nacemos, no algo que fundamos”.

El capítol quart tracta la visió de l’esquerra, especialment el trànsit fet pel PSOE des de la defensa del dret d’autodeterminació per a les nacionalitats històriques a la posició actual on es defineix com l’únic partit capaç d’efectuar una vertebració real de l’estat espanyol, cosa que defineix a partir d’una certa mitificació no només del procés de transició sinó de les primeres legislatures de Govern que amb el procés d’europeització i modernització efectuen una certa refundació d’Espanya. Aquest projecte es fonamenta en una confrontació virulenta des d’un punt de vista ideològic envers els nacionalismes perifèrics, tot acaparant la idea de modernització, altres concepcions de l’estat apareixen com essencialment retrogrades. El cinquè veiem la visió d’Espanya des de la dreta pels autors sorprenentment lligades a unes concepcions historiogràfiques del tot superades, si alguna vegada han estat valides. Aquí introdueixen potser una de les tesis fonamentals del text quan parla de la perfecta simetria existent entre el nacionalisme espanyol de la dreta i els periférics: ambas partes consideran la identidad del otro como algo inventado y la suya como real. Ambas reinvindican continuidades étnico-culturales mas contradictorias que complementarias durante mil años o más. Ambas caracterizan su relación con su nación como patriotismo y acusan al otro de nacionalismo, un nacionalismo que es discriminatorio frente al caràcter integrador del correspondiente proyecto nacional. El capítol sisè tracta l’experiència històrica dels processos de nacionalització empresos pels governs catalans i bascos. El balanç fet d’aquest període ha estat positiu des del punt de vista dels esmentats govern perquè han consolidat una assumpció del seu discurs a una bona part de la societat, sense en cap cas però assolir un complet triomf. L’acceptació del catalanisme o el basquisme cultural no ha estat acompanyada d’un abandonament dels referents espanyols sinó d’un increment del sentiment de doble pertinença, paral·lelament en un altre resultat interessant, catalans i bascos, han estat definits cada cop més com els altres entorn dels quals es polaritza l’autèntica nació espanyola. El penúltim capítol reprèn molts del temes tractats tot estudiant la qüestió cabdal de la imatge exterior d’Espanya.

La conclusió final és que el debat entorn de la nació espanyol i més en concret de la plausibilitat de la nació de nacions ha estat desenvolupat des de la perspectiva d’un cert fracàs: la del nacionalisme espanyol, de dreta i d’esquerra, incapaç de definir un projecte polític comú, massa marcat per la seva por a enfrontar-se al passat i la dels governs nacionalistes de Catalunya i el país basc massa inclinats a desenvolupar un programa essencialment obsolet, perquè en un mon globalitzat l’eficàcia dels processos tradicionals de nacionalització de les masses ha de ser forçosament limitat. La conclusió final insisteix a la necessitat de buscar fórmules d’integració entre les diverses cultures espanyoles que eludeixin les històries construïdes des de les imaginacions dels nacionalismes enfrontats i també de la ignorància sistemàtica del passat, l’amnèsia voluntària. La tasca dels historiadors en aquest sentit és la més important. Però això és una de les coses que he aprés aquí. Un país capaç de fer cas i considerar els anàlisis crítics fets pels seus historiadors és un país que té futur. Un país on la intel·lectualitat es dedica a les tertúlies no pot passar de província.