undietarilondinenc

El que faltava

2011-09-11T14:49:00.002Z

http://undietaridesdevalladolid.blogspot.com

Nou blog, novament

2011-06-27T21:39:00.001Z

http://timesarechangingbutnotme.blogspot.com/

Nou blog

2011-06-20T22:29:00.001Z

http://sempresexagera-jordi.blogspot.com/

Final d'un dietari londinenc

2011-04-26T14:24:00.001Z

El 26 d’abril de 1711 naixia David Hume, per tant avui podem dir,més o menys, que és el seu tres-cents aniversari. Dic més o menys perquè l’Escòcia del moment seguia el calendari julià i la data corresponent del nostre calendari és el 7 de maig. En tot cas ho deixarem aquí i aprofitarem la commemoració, ni que sigui parcial, d’aquesta efemèride per cloure definitivament aquest dietari, un cop ja he deixat Londres definitivament. La data estava bé perquè era prou rodona i perquè Hume és un dels herois intel•lectuals de l’autor d’aquestes línies; el primer filòsof que vaig poder llegir seriosament a la facultat i el protagonista d’un llibre que he tingut al cap tots aquests anys i que possiblement hi romandrà només al meu cap per sempre.
Tancar aquest dietari és tancar un període de la meva vida que al capdavall ha estat intens i profitós. Molts m’heu llegit regularment i a tothom que ho ha fet l’he d’expressar el meu agraïment. Cal evidentment un esment i un agraïment especial per en Ramon Masia, veritable autor de la idea, i per les dues dónes amb les que, diacrònicament, he compartit la meva vida (m’han aguantat) en aquest període: la Cristina, primer, i l’Encarna, ara. Com quan vaig començar el dietari segueixo tenint una ferma convicció en que no hi ha, ni fora bo que hi hagués, vida després de la mort, però he acabat del tot amb qualsevol dubte que hagués pogut tenir, i en un cert moment el vaig tenir, sobre si jo tenia vida abans de la mort.
Tinc dubtes i recels sobre l’eficàcia dels blogs. Em sembla interessadament exagerada la comparació dels espais virtuals amb el llocs tradicionals i públics de discussió. Internet facilita molt, massa, sentir només allò que vols sentir. El profit individual però de tenir un registre de l’esdevingut tots aquest anys és, però, indiscutible. Així, doncs, hi hauran continuacions parcials del dietari londinenc, tot i que més especialitzades i possiblement de menys freqüència. Aquestes continuacions dependran del meu esdevenidor que en aquest moment està pendent sobretot de la resolució, el mes vinent, del concurs de trasllats. Hi podria haver, així, un bloc sobre coses de Castellà. També de segur, hi haurà un on continuarà la tasca d’anar ressenyat els films que vegi, tot i que aquí voldria comptar amb la col•laboració del meu germà Xavier, i també algun per respondre a la pregunta que sempre em fa el Jordi Sales de com segueix la meva vida filosòfica. El títol d’aquest darrer serà Sempre s’exagera. Tot plegat, però, potser no acabarà de confirmar-se i desplegar-se fins la tardor vinent.

George Ross, in memoriam

2011-04-26T14:18:00.002Z

Fa vuit dies va morir George Ross un membre fix de les reunions de la PFA a la Kant's cave. Les següents línies poden valer com a homenatge i resum d'un tarannà filosòfic. La major part pertany a aquestes veritats que han estan dites moltíssimes vegades però que com poca gent les escolta, cal tornar-les a dir

THE NEW TEN COMMANDMENTS

1. Sapere aude - Dare to know. Take the risk of discovery, exercise the right of unfettered criticism, accept the loneliness of autonomy. Have the courage to use independently your own understanding, without recourse to anyone else's guidance. Always question, always examine critically your thoughts and deeds. Always ask 'why?' Try also to ask 'why not?' Be creative.

2. Know thyself. To thine own self be true. Remember that an unexamined life is not worth living.

3. Universalize your actions: never do anything which you would not want to say that anybody and everybody should be able to do in a similar situation. Treat your fellow human beings as you want them to treat you. Do not have double standards: apply to yourself the principles and laws that you yourself formulate. Never treat people as a means to an end: only as an end in itself.

4. Be kind and compassionate, and be involved: remember that the hottest place in hell is destined to those who adopt a neutral attitude in a moral conflict.

5. Take very seriously your duty towards others, but do not take yourself seriously. Always aim for the best result possible, not for the best possible result.

6. Remember that all human opinions, values, tenets and beliefs are of necessity subjective and relative. Always treat them as hypotheses or premises. Never bestow upon an opinion, doctrine, dogma or belief of any sort an absolute character: this is the cause of most heinous crimes against humanity. Beware of peddlers of absolutes, for people have been – and are – exterminated in the name of absolutes. Nobody has ever been killed for a hypothesis, so far at least.

7. Be regular and ordinary in your life, like a bourgeois, so that you may be violent and original in your work. Do not make a virtue of banality, by calling it 'common sense'. Remember that the surest defence against evil is extreme individualism, originality of thinking, whimsicality.

8. Tolerate any stance, except intolerance itself. To detest another man's opinions is one thing. To suppress them is quite another. This distinction is the essence of liberalism. Plan for freedom, and not only for security, if for no other reason than that only freedom can make security secure.

9. Treat with respect the planet on which we live. It is the only one we've got at present and we must bequeath it to our children – and our children's children.

10. Strive to live in such a way that the world you leave behind you is a better place, freer, wiser, more tolerant, than the world you found when you were born. Try to make a difference – however small.

Restes de sèrie

2011-04-24T07:53:00.000Z

Girard és un apologeta del cristianisme. L’avenç de la seva obra suposa una intensificació de la seva direcció, però el tema que no tracta mai és el de la resurrecció i la consegüent promesa de la immortalitat de l’home. El tema no és banal perquè cal pensar també allò que té de mimètic el desig de vida eterna. No és un punt menor, perquè podria ser que el desig d’immortalitat, com apunta Zizek fos en ell mateix una llavor del mal i llavors això explicaria perquè la veritat del cristianisme passa precisament per la mort de Déu.

Sobre el paper dels media i donant del tot la raó a Kant: només es pot mentir amb efectivitat si és té una fe potent en el valor de la veritat.

Essent molt generosos podríem pensar que els membres del passat tripartit eren d’esquerres, però de la mena més inútil: l’esquerra fitxada a la idea de que allò natural,i en el fons l’únic possible, es que mani la dreta. A Catalunya aquesta espècie ha estat predominant tot i que comencen a haver senyals de què pot ser substituïda per un altre igualment estèril: la dels independentistes tan disposat a lluitar per la independència com els esquerrans ho estigueren a lluitar per la revolució.

Sí ens oblidem de mil anys d’iconografia i entenem Caïn i Abel no pas a com afigures individuals sinó com a símbols d’un col•lectiu, la narració del Genèsis ens ofereix bàsicament el mateix quadre que la major part de la literatura antropològica quan explica la relació entre les revolucions tecnològiques: els conflictes entre nòmades i sedentaris i l’aparició d’unes doctrines pensades específicament per a aturar la violència

No seriem un país normal si no tinguéssim un cert percentatge de fanàtics i monomaníacs, però no es pot fer un país normal només amb fanàtics i monomaníacs

Inside job

2011-04-23T22:21:00.001Z

Veig el diumenge passat Inside Job, el documental sobre la crisi econòmica realitzat per Charles Ferguson. Cinematogràficament no és cap cosa. Molta paraula, molt gràfic i molta imatge decorativa. Alguns documentals televisius poden ser francament millors. El contingut no és del tot nou, però tot aplegat i explicat de seguit en dues hores és ben impactant i serveix per fer ben palès un tema, prou comentat a aquest dietari, la radicalització de les oligarquies. Després de veure’l pensava evidentment a Lasch, ja que podríem dir que el film acaba pràcticament demostrant la seva tesi de la traïció de les elits. Potser alguns pensaren que tot plegat no és gaire nou. Sota la façana democràtica, el poder sempre ha estat la propietat de grups petits. La diferència em sembla és que poques vegades aquests grups han estat tan oberta i decidament inclinats envers el nihilisme. La pel•lícula no és ni agressiva, ni indulgent envers els polítics sinó que tendeix a tractar-los com allò que són realment, tipus de relativament poca importància i és molt més dura amb el frau epistemològic que amb el grau més alt de desvergonyiment es qualifica a si mateix de ciència econòmica.

La davallada de les humanitats

2011-04-20T15:03:00.000Z

Molt interessant l’article d’avui a la Vanguardia sobre la davallada de les humanitats. La pena és que hagi fet vint anys tard. Quan es discutia la LOGSE i alguns anticipàvem les preguntes que avui fa l’article,varem esser titllats d’alarmistes i reaccionaris. Ara aquestes preguntes no són ja intempestives sinó merament retòriques. Entremig Rafael Argullol parla de la responsabilitat del professorat de les facultats d’humanitats. Es queda curt. En tot cas no veig res a l’article que faci trontollar el “buenisme” que caracteritza la intel•lectualitat del país (l’esquerra, i també la dreta, hi ha un “buenisme” de dretes) i s’expressa amb el pensament consolador que tot plegat va ser mala sort. Mentre tant penso al destí incert de la meva antiga facultat, la qual sempre ha exhaurit totes les places que ofereix i que tindrà com a recompensa del seu èxit un complet desmantellament en favor de les que no agafen gent.

Never let me go, the movie

2011-04-19T20:49:00.001Z

Divendres sense gaire cosa a fer, em deixo caure pels cinemes Melies, un lloc que sempre freqüento amb molt de gust, segurament per la simpatia que em despertà la lluita tenaç del seu propietari, Carles Balagué, per la difusió de la cultura cinematogràfica en unes circumstàncies cada cop més adverses. Veig un film que em vaig perdre a Londres i que tenia curiositat per conèixer, la versió filmada per Mark Romanek de la novel•la de Kazuo Ishiguro Never let me go, la qual vaig comentar també en una entrada d’aquest dietari. No he seguit la carrera de Romanek,del qual només conec un film que vaig veure fa uns anys, one hour photo, que em va agradar força i on feia el que per mi és el seu millor treball Robin Williams. La versió fílmica no ha agradat gaire al Regne unit i jo també l’he trobat més aviat decebedora, em sembla que el ritme narratiu del film decau molt clarament al final, tot i que no pas pels motius que es van exposar amb ocasió de la seva estrena. Aquest retret era que el film no semblava ser un de ciència-ficció. Això és cert però crec que reflecteix les intencions de Romanek i el treball de Ishiguro. Never let me go, és tant a la versió fílmica com a la literària una reflexió sobre la finitud humana, la incertesa de l’amori la seva feblesa enfront dels impulsos agonals. La qüestió del clonatge és un teló de fons que si fos posat massa en primer terme acabaria resultant segurament massa proper al punt de l’insoportable, com ho és l’única escena on en fa palès el sentit de la vida del protagonistes, quan el personatge de keira Knigthley agonitza, mentre dona una darrera llambregada al seu fetge, acabada la seva darrera donació. De fet, em sembla que el film és efectiu als pocs breus, però intensos moments on els protagonistes es relacionen amb les persones “normals” i ens trasllueix l’horror que suposaria aquesta mena de societat fundada en una marginació molt més radical, però igual a la seva essència, que totes les altres marginacions patides i infringides al nostre món

Zero degrees of empathy

2011-04-17T09:26:00.000Z

Dijous, al mateix escenari on fa unes setmanes vaig veure John Gray, assisteixo a la presentació del darrer llibre de Simon Baron-Cohen. Ja he fet referència altre cop a aquest professor de Cambridge, cosí de l’actor amb el mateix cognom famós per la pel•lícula Borat. Baron-Cohen presentà el seu darrer llibre anomenat Zero degrees of empathy on intenta tractar la qüestió del mal, el problema que obsedia al vell Agustí, des del punt de vista de la neuropsiquiatria. Es tracta doncs d’intentar trobar quin és el sentit de la crueltat humana des de la idea que la definició tradicional de mal no és un concepte que expliqui res i que acaba fundant raonaments circulars.
Per Baron-Cohen la crueltat humana és un efecte de l’erosió de l’empatia. El malvat és l’home incapaç de sentir empatia, cosa que és més clara si distingim entre l’aspecte cognitiu de l’empatia cognitiva, la capacitat d’identificar els sentiments dels altres, i l’empatia afectiva, la capacitat de donar una resposta apropiada al comportament dels altres. Determinades psicopaties combinen la presència de la primera sense la segona. La concepció de Baron-Cohen permet redefinir el mal no en un sentit metafísic sinó científic, és a dir quantificable i possibilitador de prediccions. Baron –Cohen reconeix com a font d’inspiració filosòfica el treball de Martin Buber, però l’eix principal del seu treball és la recerca del fonament fisiològic de l’empatia. Hi ha un precedent molt famós que és el cas de Phineas Gage, al qual una barra de ferro li va travessar el cervell, cosa que no afectà les seves capacitats cognoscitives però destruí totalment les seves habilitats socials. Les modernes tècniques permeten una localització precisa dels llocs cerebrals activats en el moments de relació social, cosa que no vol dir un coneixement de com es produeix el procés. També es pot establir una relació amb l’herència genètica i l’aportació de l’etologia sembla indicar que l’empatia és un producte de l’evolució ja que sembla reservada als primats superiors. Un resultat interessant és el que es segueix de les investigacions de Baron-Cohen al seu àmbit principal, l’autisme. Els autistes són interessants perquè en el seu cas no hi ha correlació entre la incapacitat per l’empatia i la crueltat moral. Pel contrari els autistes tendeixen a desenvolupar personalitats molt morals però fundades a un moral del tot abstracta, articulada en regles.

Prima la revoluzione

2011-04-15T10:06:00.001Z

Divendres al BFI comença la retrospectiva sobre Bertolucci de la que jo només puc veure el film inicial: prima la revoluzione, realitzat el 1964 quan Bertolucci només tenia vint i dos anys. El film explica la historia de Fabrizio, un nen de casa bona que dubta en comprometre’s amb el partit comunista mentre manté una relació amb la germana de la seva mare. Basant-se a la Cartoixa de Parma de Stendhal, l’acció té lloc a aquesta ciutat italiana, el tema del film de Bertolucci és el de la impossibilitat del compromís polític d’una certa classe social, una temàtica d’importància cabdal després de les dècades d’esquerranisme cosmètic i estèril que hem viscut després, especialment a Italia, on un temps d’hegemonia moral i impotència política de l’esquerra ha acabat engendrant l’aberració del berlusconisme. Bertolucci intentà trencar amb la tradició italiana prèvia i el seu film seguia el camí que feia pocs anys a França havia iniciat la nouvelle vague. L’estructura formal és així molt poc clàssica. No hi ha gairebé plans americans, sinó un predomini absolut dels primers plans que més que Godard em recorden Antonioni, però allò refusat no és només el cine americà sinó la tradició neorrealista a la qual li retreia un excessiu naturalisme. El pes d’Antonioni és potser excessiu pel meu gust, però el film és prou ambiciós com per a ser simpàtic i un testimoni de primer ordre d’un temps que sembla molt llunyà.

Resolució provisional

2011-04-13T15:37:00.002Z

Ahir mentre tornava a l’institut després de sis mesos, em vaig assabentar de la resolució provisional del concurs de trasllats, la qual em destina al molt castellà i històric lloc de Medina del Campo. Veurem si es confirma i si el dietari londinenc acabarà sent substituït per una crònica castellana. En tot cas, potser indicava el final del dietari, cosa que no era el cas tot i que realmente el final és molt proper en menys de dues setmanes

Comiat de Londres

2011-04-12T17:57:00.007Z

Vespre al South Bank
El pont de Waterloo, al fons Sant Pau i els gratecels de la city

Abril gloriòs a Portobello

La casa d'Orwell a Portobello

Dissabte al matí vaig volar des de Stansted a Valladolid i va acabar així aquest darrer període a la ciutat. Els dies anteriors havien estat extraordinaris. Un anticicló va netejar completament el cel de núvols i els termòmetres es van enfilar fins a sobrepassar amb escreix els vint graus. Això a l’estiu no passa gaire però a primers d’abril és ben improbable i no ho havia vist mai. Evidentment els londinencs es van abocar als carrers amb la seva roba d’estiu com jo també vaig fer. Quan venen aquesta mena de dies, l’humor dels londinencs millora i això va ser un petit ajut. Normalment no em passejava per Londres amb la càmera fotogràfica per raons obvies però com divendres era un dia especial aprofito per posar el testimoni gràfics de un lloc del que sovint he fet referència, la caseta d’Orwell a Portobello Road, i la meva vista preferida de la ciutat amb el pont de Waterloo en primer terme i al fons Sant Pau i els gratacels de la city.

The soane's museum

2011-04-08T14:54:00.001Z

L'interior
El banc d'Anglaterra

Aquesta és la darrera setmana que viuré com a londinenc. Després de marxar dissabte vinent ja només tornaré alguns caps de setmana. També passaré uns dies a l’estiu, però ja dins del període de vacances. Faig així la meva darrera visita a un museu com a veí i trio un de molt específicament londinenc, el Sir John Soane’s Museum, prop de Holborn a Lincoln fields 12. Soane fou un important arquitecte d’estil neoclàssic autor de l’edifici, entre molts d’altres, del Banc d’Anglaterra, edifici familiar per a tothom perquè quasi totes les ciutats en tenen alguna còpia. Fou també l’arquitecte de casa seva i a la seva mort, decebut amb els dos fills que no mostraren cap de les seves inquietuds, decidí donar la casa i els seus continguts com legat al país. Els continguts són ben variats: hi ha el sarcòfag de Teti I, diversos objectes procedents de les primeres excavacions a Pompeia, tota una sèrie de Hogarth, the raké´s progress i algunes obres de Canaletto. La casa és molt curiosa perquè en feu diversos experiments d’espai. Tot i ser molt gran per viure resultà ben petita per la col·lecció d’objectes que acaben fent un efecte aclaparador. Hi val la pena anar com a mínim dues vegades. Un dia qualsevol per fer-se una idea dels objectes que són dins i, com varem fer nosaltres dimarts passat, aprofitar la visita del primer dimarts del mes al vespres quan es mostra la casa il·luminada només per espelmes. La cua és considerable, ens va costar hora i mitja entrar-hi, però l’atmosfera de la casa és francament reeixida amb la il·luminació pròpia de l’època. .

Ahir vespre a la ITV

2011-04-07T10:13:00.001Z

Ahir al vespre, mentre veia al Barça, tot el meu veïnat estava pendent de l’altre partit. Va guanyar el Manchester i tot i que no tinc cap simpatia pels blues em fa una mica de pena que aquesta ciutat tan lligada a la història del futbol perdrà quasi segur l’oportunitat de tenir com a finalista un dels seus equips, tot i haver tingut tres opcions en principi ben plausibles. Veig en diferit el partit i constato que Giggs i Van der Saar tenen alguna cosa semblant al do de l’eternitat. Els comentaristes de la ITV, comenten les possibilitats de qualsevol dels dos equips i coincideixen que tenen més possibilitats de guanyar al Barça en una final que no pas a doble partit. Segurament Guardiola s’emprenyaria però la presència del seu equip a Wembley es dóna per descomptada.

Després de l’esport anuncien el rescat de Portugal. Quantifiquen l’import pels contribuents britànics en vuit bilions (dels seus) de lliures. La dada es remarcada amb certa mala llet en un temps d’estretor pels britànics, cosa que ve expressada a la següent notícia. Les taxes de matricula de la South Bank London University pel curs vinent seran de nou mil lliures el mateix que a Oxford i Cambridge. Aquesta universitat no és però ni Oxford ni Cambridge sinó que ocupa el 113é lloc al ranking de universitats britàniques (de 113) cosa que fa pensar que totes les institucions pujaran el preu al màxim permès pel govern. Significativament quan es tracta la qüestió del rescat s'esmenta tantes vegades a Espanya com a Portugal. La por d'un rescat molt més gros és evident.

Religió a Infantil

2011-04-06T15:51:00.000Z

Una cosa que sempre m’havia causat una barreja d’indignació i estranyesa és que els alumnes del Cañada de P5 tinguessin classe de religió catòlica (ignoro sí és el Curriculum del ministeri només o si a Catalunya es fa també aquesta bajanada). Tot però es pot empitjorar i així les autoritats educatives de Blackburn han decidit que els nens de reception (el curs equivalent a P5) requereixen una aproximació a totes les religions, entre les quals ha d’haver l’opció de l’ humanisme, cosa que significa una introducció a l’ateisme pels nens de cinc anys, tot plegat, potser molt excessiu. No només a Catalunya s’ha perdut el senderi en temes educatius

Bresson i el dubte metafísic

2011-04-05T12:41:00.000Z

Me débarrasser des erreurs et faussetés accumulées. Connaître mes moyen, m’assurer d’eux.

Podria passar per un resum breu i fidel a l’esperit cartesià de l’inici de la primera meditació, però és l’inici d’un altre llibre, les Notes sur le cinématographe de Robert Bresson. Bresson era director de cine i no pas filòsof, però allò que feia no estava lluny de la filosofia i podriem dir que sovint tractà els mateixos problemes amb un nou mitjà d’escriptura. De fet, no només l’inici era comú a Descartes sinó també l’objectiu. A la pàgina següent trobem aquesta nota

Pas d’acteurs (pas de direction d’acteurs). Pas de rôles (pas d’étude de rôles)Pas de mise en scène. Mais l’emploi de modèles, pris dans la vie. ÊTRE (modèles) au lieu de PARAîTRE (acteurs)

Llovet a la Vanguardia

2011-04-04T17:54:00.000Z

Llovet diu que Trias és un dels pocs assagistes que queden al país, el dia que la Vanguardia li dóna una pàgina per parlar del seu text de comiat. Com ha fet sempre la sempre generació, la pròpia sobrevaloració va acompanyada de la ignorància absoluta dels que venen després i no són de la colla. El seu desencís de la Universitat tampoc és molt original. He parlat amb molts professors i tots estan contra el sistema quan no els deixa sortir-se amb la seva, cosa sempre interpretada com una desfeta de la cultura occidental en general.

The Guardian parla de Catalunya

2011-04-04T12:31:00.001Z

Julian Glover és un comentarista de The Guardian que ha estat enviat pel seu diari a Barcelona a veure que passa amb això dels catalans. Glover ha parlat amb gent ben diversa, Aragonés, Huguet, Rahola, Camats i Rivera són les persones citades i de tots ells ha estat l’últim qui ha trobat més convincent i el segon el més inquietant. No és gaire estrany. Vist de fora, el discurs de Ciutadans és el més raonable. El problema és que la seva teoria és molt diferent de la seva pràctica i no fa honor als seus principis. Considerar a Huguet com un energumen tampoc és estrany doncs vist des d’aquí pensar que l’única conseqüència de la independència seria un flux de diners tornant cap a Catalunya és difícilment creïble. Allò més interessant de l’article són però les diferències culturals que interfereixen la comprensió que té Glover del conflicte. Quan parla del tema dels impostos diu que aquesta qüestió fa que la “devolution” no sigui completa. Aquest terme fou l’utilitzat per Blair quan es procedí a la restauració del parlament escocès que havia votat la seva dissolució a començaments del XVIII, amb la qual cosa es tornava, parcialment, a Escòcia un poder que ja havia tingut. Jo aquí no he sentit parlar mai de devolució, ni es pot parlar perquè el punt de vista espanyol és que no hi hagut mai altra entitat legítima de poders que l’estat espanyol i els catalans, no massa segurs de quina mena de poder era la Generalitat, tampoc volen insistir gaire. D’altra banda el discurs de Glover està fet des de la pressuposició que termes com Espanya i Catalunya tenen el mateix sentit per a tothom. Aquí al Regne Unit, és ben bé així quan es parla d’Escòcia, Anglaterra o el Regne Unit, però no pas al sud dels Pirineus, cosa necessària per a valorar el discurs de Rivera, el qual quan parla de Catalunya no està dient el mateix que Rahola o Aragonés. . En tot cas l’article funciona ja que realitza la seva funció essencial, que evidentment no és explicar que passa a Catalunya, sinó refermar als lectors de The Guardian la seva confiança al caràcter correcte del seus punts de vista (altrament dit prejudicis)

Vermeer a Dulwich

2011-04-01T11:34:00.002Z

Vaig a Dulwich fa uns matins per veure el seu museu. És més antic que la National Gallery i aquest any es commemora el segon centenari. Sí tingués oportunitat en un futur de tornar a viure en aquesta ciutat, és clar que l’aprofitaria i consideraria seriosament la possibilitat de viure a Dulwich. Els carrers entorn del museu em semblen un perfecte exemple de l’ideal de la ciutat-jardí. La col·lecció és força interessant. Està restringida a l’època moderna i compta amb veritables obres mestres de pintors com Murillo, Canaletto, Rembrandt, Hoggart o Gainsborough. Per tal de commemorar l’aniversari cada mes de d’aquest any hi ha exposada una peça important d’un altre museu relacionada amb alguna de les pròpies. El mes de març ha estat exposada la lliçó de música de Vermeer, normalment no gaire lluny, a la galeria de la reina. Sempre que veig alguna cosa de Vermeer penso a Pla que sentia una fascinació absoluta per aquest artista. La lliçó de música (títol del tot equívoc perquè no sembla que estiguin fent classe) justifica aquesta fascinació. La composició és ben curiosa mentre que el dibuix geomètric del terra i les formes del finestró font de llum dominen la part esquerra, la part dreta conté una col·lecció bigarrada d’objectes que permeten al pintor mostrar el seu domini del detall i del volum. La pintura holandesa em commou, però, no només estèticament sinó pel seu caràcter de primer document gràfic de la modernitat, de la forma d’una nova manera de viure, cosa ben palesa a aquest quadre. Al mirall a més del rostre de la protagonista podem veure la base del cavallet utilitzat per Vermeer per pintar. La inscripció del virginal ens diu que la música és companya de la felicitat i remei per a les penes. El tema de la reunió dels amants amb l’excusa de la música apareix a un altre quadre propietat de la col·lecció la dóna tocant el clavicordi de Gerrit Dou un pintor de Leyden , deixeble de Rembrandt i contemporani de Vermeer, autor d’aquesta obra quasi igual de perfecte però amb menys misteri.

Pujol pel camí de Damasc

2011-04-01T11:33:00.000Z

Llegeixo la conferència de Pujol a la UPF, la seva, i estic molt d’acord amb la conclusió final, vist allò que Espanya dóna de si, no hi ha gaire arguments per quedar-s’hi. El meu problema però és que trenta anys d’autogovern, limitat però autogovern, no em donen cap expectativa ni entusiasme sobre allò que podria ser un estat català.

The umbrellas of cherbourg

2011-03-31T16:54:00.001Z

No fa encara tres anys explicava a aquest dietari la impressió que m’havia causat la representació de Brief encounter a Haymarket. L’adaptació fou un dels grans èxits de la temporada llavors i per això la companyia responsable, Kneehigh, ha seguit pel mateix camí presentat ara una altra adaptació d’un film clàssic que consisteix també essencialment a una història d’amor, the parapluies of Cherbourg. Com es recordarà el film és francès, de l’any 1964 i explica de manera agredolça una història d’amor sense final feliç entre una parella molt jove separada per la guerra d’Argèlia. Fou em sembla l’èxit comercial més gran del seu director, l’inclassificable Jacques Demy, i suposà la revelació de la seva protagonista principal, Catherine Deneuve, que tot just tenia 19 anys. El film era singular perquè tot ell és cantat, tot i no semblar per res també una opera. Això ha facilitat d’una banda el treball de Kneehigh, però els ha restat possibilitats de sorprendre. L’espectacle és bo escènicament. Té un bon ritme, una intel·ligent utilització de l’espai però ni de bon tros suposa l’explosió de creativitat que fou l’anterior, ni intenta cap mena de reinterpretació del guió original de Demy. De fet, segueix molt fidelment la música de Legrand. Allò que sona al teatre és el mateix que sona al film.

L’aportació més significativa és l’aparició d’una narradora, une maitrisse, incorporada per l’actriu de cabaret Meow Meow, la qual comenta una mica l’acció, tampoc gaire, interpreta alguna escena musical afegida, entre les quals hi ha la canço Sans toi de la pel·lícula d’Agnes Varda Cleo de 5 a 7 (Varda fou l’esposa de Demy fins la mort del realitzador) i fa el paper de la prostituta que passa una nit amb el protagonista durant el temps on bada perdut pels carrers de Cherbourg. Meow, Meow és acompanyada normalment per tres mariners que fan les funcions d’atrezzistes i ballen en alguns moments, sempre molt bé, espacialment a l’escena inicial del garatge que és la meva preferida a la pel·lícula, i que aquí està recreada molt convincentment. En general però tot el repartiment ho fa prou bé. La mare, Joanna Riding és una de les actrius més distingides de l’escena londinenca, però jo destacaria Dominic Marsh, el qual se’n surt molt bé com Roland Cassard, especialment cantant la cançó d’aquest personatge que no és gens fàcil, i dobla de manera divertida interpretant la tieta Elisa. No tinc clar però si l’obra tindrà gaire èxit. Té el desavantatge de prendre una pel·lícula molt llunyana i desconeguda pel públic anglès (Brief encounter és cronològicament més llunyana però pels britànics és un clàssic indiscutible) i sobretot el fet que malgrat les collonades de la globalització, Cherbourg està cada cop més lluny de Londres.

Manifestació el 26 de març

2011-03-30T08:17:00.001Z

Dissabte estic un moment a la manifestació per protestar contra les retallades de la coalició. La gernació és considerable i tot que els organitzadors parlen d’un milió de persones, la xifra aportada per la policia sembla més creïble, 250000. Em sorprèn l’abast veritablement nacional de la manifestació. Molts del manifestants han vingut de molt lluny, de llocs com York o Newcastle. Potser el que sembla haver-hi menys són londinencs. No és però estrany. Els londinencs que avui tenen festa segurament no requereixen gaire de serveis socials i els que els utilitzen, majoritàriament treballadors de serveis, el dissabte al matí o treballen o han d’anar a treballar. És clar que les retallades afecten més fora de la capital, a contrades on fins i tot a l’època de creixement hi havia poc moviment. Constato fàcilment que la ira dels manifestants està més dirigida envers el partit liberal que no pas envers el conservador. Penso a l’experiència d’ERC als successius tripartits i concloc que el paper de soci minoritari és una mala cosa, significa estar al govern assumint tot el desgast i sense capitalitzar els èxits. La manifestació és un èxit en quant a la participació però cal preveure que amb poques conseqüències. Tot fa pensar que en el cas que els laboristes pugui tornar al poder, la seva política no seria essencialment diferent llevat de la velocitat a fer les retallades. En tot cas l’aposta conservadora és un retorn als anys trenta i els vuitanta. Compensar un augment molt important de l’atur, cosa que significa el sacrifici de la part més feble de la població, amb una prosperitat de les classes mitges impulsades pel creixement del sector privat. Els senyals d’aquest creixement però no es veuen a hores d’ara per enlloc.

Començament primavera: darreres tardes a Queen's park

2011-03-29T10:56:00.004Z

Filosofia i saviesa

2011-03-28T12:59:00.000Z

Fa dos dissabtes en un article a El Pais, Aurelio Arteta cità un il·lustre filòsof, que no identifica, el qual parlant del cas de Heidegger diu l’alemany era el més gran dels savis i el més petit dels homes. No crec ni puc acceptar que sigui veritat. Quin fora el valor d’una saviesa que només serveix per arribar a ser el més petit dels homes?

Diferents maneres de dir Déu

2011-03-27T18:21:00.000Z

Zizek toca molt, quan en una inferència subtil i fal·laç des de la manera com es compten els pisos als EEUU i a Europa, conclou que allò del que parlem quan diem Déu no és ni de bon tros el mateix pels europeus que pels americans. Això fa un personatge com Bush fill comprensible. Un estudi del personatge clau en aquesta qüestió, John Locke, crec que corroboraria el seu punt de vista.

Zangiku Monogatari

2011-03-24T09:34:00.001Z

La vida és massa curta i sempre et van quedant masses coses per fer. Ahir vaig veure una pel·lícula de Mizogouchi cosa que no feia des de fa quatre anys quan vaig veure per darrer cop Sansho Dayu. Certament és massa temps, perquè Mizogouchi és un dels grans. El film que vaig veure fou Zangiku Monogatari traduït a l’anglès com the Story of late Crysanthemus. És un film rodat a un moment difícil de la seva carrera i de la vida del Japó, el 1939. Els protagonistes són la parella formada per Kikonosuke, un actor de Kabuki, i la seva dona, Otuko. Conscient de la seva mediocritat Kinosuke abandona la prestigiosa companyia familiar per iniciar una dur camí d’aprenentatge i de millora del seu art desenvolupant el seu ofici a una humil companyia ambulant. El seu únic recolzament serà la seva dona, la qual però és socialment inferior i no ha estat admesa per la família. A les escenes finals, Kikonosuke torna a ser admès a la família i triomfa al teatre, fent un paper femení, mentre que la seva dona decideix apartar-se de la família per tal de facilitar la reconciliació. Un darrer retrobament entre tots dos serà massa tard però li donarà a la noia l’alegria de saber que ha estat finalment admesa a la família. La noia mor mentre seu marit encapçala la desfilada triomfal de la seva companyia pels carrers d’Osaka.

Menys susceptible de lectures metafísiques que Sansho Dayu (o potser simplement és que darrerament no estic per metafísiques) al film sí que apareixen altres trets temàtics característics del seu autor. La infinita superioritat de la protagonista femenina sobre el masculí. Kikonosuke és un individu més aviat buit i només la determinació i la saviesa d’Oture li permeten tirar endavant. La relació entre tots dos es basa al sacrifici de la dona, el qual pot ser contemplat des d’un punt de vista romàntic, és certament un sacrifici per amor, o com un acte d’anulació masoquista, en tot cas Mizogouchi fa ben palès que aquest sacrifici femení és en tot cas un exemple d’acte falsament voluntari i que el camí deixat a les dones al Japó post-feudal no es pensava que pogués ser un altre que el de la anul·lació absoluta i incondicional.

Formalment queda clar que l’estil de Mizogouchi ja estava del tot definit. És un films amb seqüències molt llargues. Té només 180 plans amb una durada de143 minuts. Els únics moments on Mizogouchi utilitza plans més breus es a les tres representacions de teatre kabuki que apareixen a la pel·lícula. La seva aposta pel plaseqüència tenia un fonament a la situació de rodatge. Mizogouchi volia una actriu experimentada pel paper principal i va triar Mori Kakuko, una molt bona actriu procedent del mon teatral, però que passava dels quaranta anys, amb el que l’única manera de fer-la creïble consistí a la utilització gairebé exclusiva de plans generals i renunciar a primers plans. En tot cas la visió del film és del tot recomanable i no desmereix de les pel·lícules darreres i més aclamades del seu autor.

Naturalesa de debò i naturalesa humana

2011-03-23T09:09:00.003Z

Tothom ha destacat el grau elevat de civisme i de solidaritat mostrat pel poble japonès després dels esgarrifosos esdeveniments de la setmana passada. El contrast amb el relat del que va succeir després de la desgràcia natural del Katrina a New Orleans amb els nombrosos relats de saqueigs i violacions és aclaparador. És clar que parlem dels relats, perquè després de la primera onada sensacionalista va anar quedant clar que les històries truculentes eren una invenció dels mitjans. No vull parlar ara però del racisme dels mitjans, tot i que aquest és un tema important, sinó simplement vull apuntar que tant allò que realment va passar a New Orleans, com el que està passant a Japó, ens hauria d’aixecar un cert dubte sobre sí la descripció antropològica de Hobbes és tan encertada com les teories legitimadores del poder actual pressuposen. Tot i que el risc real, com va veure molt bé Arendt, no és pas que siguin veritat sinó que arribin a ser-ho,

Deute i mentides

2011-03-22T08:46:00.000Z

Es parla molt del deute públic català. Segons el Banc d’Espanya el valor és d’uns 31885 milions d’euros, cosa que suposa un increment del 36,7% sobre l’any anterior. Són xifres que per la gent del carrer no diuen gaire però que val la pena retenir perquè condicionen directament el nostre futur. Es parla i es parlarà molt de retallar. Quasi tot el que es dirà serà mentida. Es retallaren certament lloc de treballs, però l’estalvi que permetran serà relatiu. Pel que m’està arribant la retallada a l’administració catalana consisteix acabar amb contractes d’interins, gent que no cobra gaire i fa feina. La proliferació de càrrec inútils i de caps doblats no ha estat tocada ni es tocarà. És difícil ser optimista. Almenys als temps de Marx les classes hegemòniques posseïen l’estat però ajudaven a crear riqueses. Els seus descendent segueixen posseint l’estat però són més aviat parasitaris. Mentre tant la “independent” premsa catalana ens seguiren explicant que els problema són els funcionaris i els polítics ens diran que es retallaren despeses de tot arreu menys d’ensenyament i sanitat, precisament el contrari del que acabarà passant.

Noces d'or

2011-03-21T15:30:00.002Z

Sant Pau del Camp on es casaren els meus pares fa cinquanta anys

El 19 de març de 1961 fou diumenge, llavors diumenge era el dia en que es casaven les gents treballadores i també ho van fer així els meus pares. Abans d’ahir feu cinquanta anys. El 1961 hi hagué festa, cotxe blanc americà i banquet de noces, però no pas viatge. Prudents, els meus pares van invertir tots els seus estalvis en fer-se amb una vivenda que garantís el futur de la família. Eren temps on hi havia encara poca disponibilitat d’habitatge a Barcelona. Aquest vivenda era el pis del carrer Diputació on encara hi viuen. No tingueren sort amb el dia. Plogué a bots i barrals i l’acabaren amb una visita del nou matrimoni al ara desaparegut cine Fantasio on havien estrenat una pel·lícula que anava fer història, tot i que llavors no es sabia, Psicosis d’Alfred Hitchcock (unes dècades després jo i el Xavier descobriríem en aquell mateix cinema una bona part de l’obra del mestre anglès). L’endemà tots plegats, àdhuc els nuvis, anaren a treballar. Es jugà una jornada de lliga a al qual el Madrid no va poder guanyar, empatant a zero al camp de l’Oviedo. Trencava així un seguit de 15 victòries consecutives que no ha pogut ser superat en cinquanta anys fins al record del Barça a l’actual temporada (el qual estava dins d’una temporada dolenta i que acabà amb un dels partits més desgraciats de la seva història, però aquell dia va guanyar 8 a 2 al Granada). Com ara, els diaris anaven plens d’inquietud per la situació al continent africà. Burguiba acabava de tornar a Tunísia, acabava de començar la guerra d’Angola, hi havia enrenou al Sahara Espanyol i a Paris havia hagut disturbis en unes manifestacions per la independència d’Argèlia a les que havia estat ferit un diputat de la dreta anomenat Jean Marie le Pen.

Dissabte passat amb el meu germà i la seva família varen commemorar la diada. Jo no sóc molt de festes, però no en tinc dubte que aquesta s’ho val. Cinquanta anys no són cap tonteria!. Envoltats dels seus fills i nets crec que tinguérem tots plegats una bona jornada. Dissabte, a diferència de fa 50 anys, feia molt de sol i la temperatura era ben agradable, es podia sentir allò que ens marca el calendari: l’entrada imminent de la primavera. Vaig estar molt content de poder ser-hi i d’haver estat ser capaç de tornar, en una mínima part, l’afecte que em donaren els autors de tot allò que ha passat de bo a la meva vida. Pepito, Laura, moltes gràcies per tots aquest anys.

Gray al Royal Festival Hall

2011-03-18T07:54:00.001Z

Abans d’ahir fou presentat al Royal Festival Hall el darrer llibre de John Gray, del qual ja vaig donar notícia a aquest blog. L’acte tingué lloc a un local del cinquè pis, la qual cosa permetia que darrera de Gray tinguéssim com a fons una espectacular vista del parlament amb el rellotge i el London Eye en primer terme. El presentador de l’acte era Richard Holloway un d’aquest homes d’església britànic molt més escèptics dins de la seva fe que els ateus a la moda contemporània o els de la tradició anticlerical pròpia; gent allunyada irreversiblement de l’estereotip clerical i energúmenic de la nostra terra.

Gray seguí més o menys l’esquema del llibre i insistí a alguna de les seves idees més significatives. Potser fou la primera part aquella en la qual s’estengué més, cosa que resulta justa perquè la paradoxa és de primer ordre. Els individus protagonistes de la història narrada per Gray pertanyien als estrats més brillants de la intel·ligència victoriana i estaven molt lluny de ser els “freakies” amb els que associem la pràctica de l’espiritisme. Gray remarcà la importància que tingueren les seves experiències biogràfiques. Al capdavall, allò que ells volien preservar no era tant el seu “jo” real, com el “jo” il·lusori amb el que identificaven les seves aspiracions. Gray insistí també en un punt de vista que hauria de ser obvi, però que sovint és oblidat pels defensors de l’existència d’un més enllà. La idea de la immortalitat de l’ànima no resol el problema del sentit de la vida sinó que, sí fa alguna cosa, és duplicar-la. Res no pot garantir que allò que trobem en el més enllà tingui més sentit que allò que fem aquí. És una idea que m’és familiar. Jo mateix he argumentat moltes vegades als meus alumnes que sembla preferible la idea d’una desaparició total que no pas una eternitat avorrit a l’espera que quatre desvagats et cridin per moure un got.

La part dedicada a Rússia li permeté a Gray parlar de la seva actitud més definitòria: el seu escepticisme envers el progrés. Gray no nega la realitat d’un progrés indubtable a l’àmbit científic i tecnològic, els avenços de l’odontologia per exemple, i, malgrat tot, a la moral i a la política. La millora de grups victimititzats, les dones o els homosexuals, per exemple són fets ben reals. El perill inherent a les concepcions pseudoreligioses del progrés és que ens fan oblidar la fragilitat de la situació humana, la qual és causa de què una marxa enrere sempre sigui possible. L’exemple més clar és la cada cop mes ample admissió de la pràctica de les tortures per part dels intel·lectuals de l’establishment (gairebé tots) i de l’opinió pública, tot generant un consens que haguéssim considerat impensable fa molts pocs anys.

El descrèdit del progrés implica inexorablement la impossibilitat de les utopies, la darrera versió de les quals i potser la menys intel·ligent és la Big Society de Cameron, i això du a defensar una política basada a la improvisació intel·ligent. En aquest apartat definí el transhumanisme, hereu de les aspiracions escatològiques i tecnològiques de la intel·ligència bolxevic, com programes per a l’extinció de la humanitat.

Gray estigué brillant, Holloway oportú i segur duent la conversa i tots plegats tinguérem una bona estona. Gray acabà citant i donant la raó a Freud quan aquest definí la civilització com el conjunt de tècniques i instruments per alleugerir la incurable malaltia implícita a la condició de ser humà.

Common decency?

2011-03-17T17:10:00.000Z

Orwell escrigué que cap persona decent pot prendre’s de gust un àpat mentre vegi o sàpiga que hi ha un nen pidolant pa a l’altra banda de l’aparador de l’establiment. És una observació a la qual no se li pot fer cap retret des d’un punt de vista moral, però potser no del tot acord amb la tendència humana a trobar una satisfacció no en els objectes mateixos quan en posseïm, sinó a la privació que els altres experimenten llavors. Parlar de nens, no canvia gaire perquè per a una bona part de l’humanitat els nens són simplement un objecte més de possessió, diferents només perquè el procés d’adquisició acostuma a ser una mica particular i pel que es veu a algunes clíniques de l’Espanya franquista ni tan sols això.

Més sobre Imitació a la vida

2011-03-16T14:36:00.003Z

Imitation to lifeLana Turner y Johnny Stomponato

Ja n’he parlat en aquest blog ,però no gaire i com s’escau que dilluns al vespre Imitation of life va estar triada per una de les screen epiphanies del BFI n’afegiré alguna cosa al que vaig dir fa dos anys. La pel·lícula va ésser triada per Meera Syal actriu britànica d’orígen punjabí. Meera fou ben precisa sobre quan veié per primera vegada el film. Fou a Essington, un poble miner del Nord d’Anglaterra, quan tenia nou anys, cap a finals dels seixanta llavors, una sessió de tarda un dia festiu que plovia (quantes pel·lícules varem descobrir dissabtes a la tarda després de dinar!). Havia acabat el programa de lluita lliure i es va quedar enganxada amb una pel·lícula centrada a dues realitats que li tocaven molt de prop i que mai no havia vist reflectides a una pantalla: la qüestió del sacrifici femení (el problema de la conciliació entre maternitat i treball, un problema en el que s’ha avançat poc des del 1959) i la diferència de races (A Essington llavors eren l’única família asiàtica i els altres nens li fregaven al pati la cara per veure si s’anava la foscor).

No acostuma a figurar entre les millors pel·lícules de la història del cine, però tinc clar que sense cap mena de dubte està entre les més intel·ligents, tant pel que fa a l’aspecte artístic de la cinematografia com a la comercial. Pel que fa la segona només cal recordar que entre d’altres coses la pel·lícula explica la història d’una mare i una filla enamorades del mateix home. L’actriu que fa de mare és Lana Turner, just un any després que la mort del seu nuvi Johny Stomponato (nom meravellós que ens estalvia explicar quin era el seu ofici). Mr. Stomponato fou mort per arma blanca a casa de l’actriu i es va declarar culpable la seva filla adolescent, la qual no podia tenir responsabilitat penal. Hi hagué rumors llavors d’una relació entre la noia i Stomponato. Això crea un interès morbós del públic que ajuda a l’èxit de la pel·lícula. Però el film conté molt més. Deixant de banda la qüestió de la raça de la que ja vaig parlar, és fascinant el joc que Sirk, deixeble de Brecht, estableix entre la vida i la seva representació, la subtilesa de l’autor per mostrar-nos el caràcter alienant d’unes existències on la gent es conforma amb fer el paper que li ha tocat i a oblidar allò que vol. Sirk dirigí als seus actors de manera que definí una dimensió metanarrativa que no impedeix però, ni és cap obstacle, per a una lectura del film en clau genèrica que permet passar una bona estona, plorant, al públic.

Autoconeixement

2011-03-15T10:44:00.001Z

La utilitat de la teoria del desig mimètic no passa per assenyalar allò que de mimètic tenen els altres, cosa generalment poc complicada, sinó quan es concep com a eina per a la tasca socràtica de conèixer un mateix. Pensar perquè volem les coses que volem i copsar fins a quin punt també el nostre voler pertany als altres és la manera més efectiva de prendre cura d’un mateix. Girard reconeix a un dels seus escrits que la seva teoria l’ajudà a entendre’s com un ser hiper-mimètic, jo crec que em passa el contrari: tendeixo a defugir les competicions i les rivalitat mimètiques, sempre he tingut por de la pròpia ambició i això potser no és abandonar la cursa mimètica, sinó seguir-la d’una manera que et condemna a ser sempre perdedor. De passada, tot i que això no és important, el punt de vista girardià ens ajuda a veure clar la falsedat inherent a tota la retòrica heideggeriana sobre l’existència autèntica i la inautènticai

The african queen

2011-03-14T17:26:00.000Z

El BFI està projectant diàriament The african queen. La nova còpia, restaurada digitalment, té una lluminositat aclaparadora molt superior a les utilitzades quan vaig veure el film per primera vegada a la reestrena a Barcelona de fa trenta anys. Només això justifica una revisió del film que sembla del tot nou. The african queen no té un guió especialment versemblant ni convincent però és una rara ocasió de veure una de les parelles més carismàtiques de la història del cine. Tots dos estan en plena forma i no deceben en absolut. Huston tingué l’encert de no prendre’s massa seriosament la història i plantejà el film bàsicament com una comèdia, des de la primera escena quan Marley i Hepburn intenten amb un èxit nul interpretar un himne metodista a la seva església plena de nadius fins a la improbable resolució final. Entre mig veiem molts animals, molt paisatge tropical i ens entretenim amb uns diàlegs quasi sempre interessants i que quan no ho són, són salvats per l’ofici dels protagonistes. Bogart obtingué amb aquest film, l’Òscar que ell ja pensava merèixer pel seu treball a la hustoniana, The Treasure of Sierra Madre, però pel meu gust ofereix a aquest film una interpretació més autèntica i més humana, menys atabalada per l’angoixa de fer una gran creació dramàtica. En sortir discutirem però el caràcter del tot intempestiu d’una pel·lícula que ara no es podria rodar, perquè difícilment. el públic s’interessarà per una història d’amor entre dos persones de més de quaranta anys

Nació com a invent

2011-03-13T19:33:00.000Z

L’ortodòxia progressista diu que l’invent de nació és de finals del XVIII (Herder) i que, per tant, el 1714 això no podia existir a Catalunya. No és una qüestió que em tregui gaire la son, però és interessant constatar com al curs que estic fent ara a la Universitat de Londres sobre pintura holandesa del segle XVII, el concepte de nacionalisme surt a tot arreu i sense ell difícilment es pot explicar que passava a Holanda llavors. És un error típic d’alguns intel·lectuals confondre la descripció teòric d’un fenomen amb el mateix fenomen. Segurament allò que fa significatiu el cas és que els Holandesos estan posant en marxa la primera experiència política moderna i necessitaven, per tant, d’instruments per mobilitzar la població i reforçar l’originari sentiment de distinció provocat per la religió.

Conversions

2011-03-11T16:28:00.000Z

Entendre bé la proposta de Girard passa per fer atenció a la importància que dóna a la noció de conversió, malgrat que no estigui ben bé al centre de cap dels seus desenvolupaments teòrics. La conversió exigida per la teoria mimètica consisteix en adonar-se i prendre consciència de què el desig mimètic no és una cosa que li passi als altres, sinó que tothom en té i sovint n’ha de morir d’aquest mal. No en tinc dubte de la importància de la “conversió”, però si tinc clar que aquest és un dels punts on es reflecteix la seva poca comprensió de la tradició filosòfica. Perquè la primera meditació no parla pas d’una altra cosa i alguna cosa molt semblant podríem dir de Plató.

Barcelonisme

2011-03-11T12:46:00.003Z

Què significa ser barcelonista després de Guardiola? Després del desencís produït pel migrat balanç de Cruiff com a jugador,la meva primera experiència definitiva com a barcelonista, ser seguidor del Barça tenia la facilitat de la previsibilitat del guió: sabies que més tard o més d’hora l’espifiarien i que quasi sempre s’ho mereixien. Cap d’aquests dues certeses val ara. Normalment se’n surten, encara que com el dimecres juguen massa amb foc, i l’esforç fet i l’excel·lència desplegada fa que sempre s’ho mereixin. Guardiola ha assolit així que la meva única i paradoxal fe, la fe a l’escepticisme, trontolli, almenys pel que fa al Barça. No sé sí això pot passar a altres àmbits de la vida i espero que no perquè el meu patiment (com sabia Hume l’entusiasme és dolent perquè fa patir) el dimecres va ser de debò (tot oblidant l’axioma evident de què el futbol és un joc d’errades i per això l’atzar pot acabar sent definitiu, tot i que en aquest sentit és més aviat un bon mirall de la vida).

descristianització

2011-03-09T14:00:00.000Z

Escriure el que estic escrivint ara, cosa que m’oblida a fer cites d’alguns episodis de tots dos testaments, és un procés una mica agònic, quan recordo els meus alumnes i el jovent que he tractat aquest anys, els quals han perdut completament aquestes referències. Més enllà de les collonades de manegar els ipads i aquestes xorrades, la tragèdia és que sense aquests referents la construcció dels discurs és irrealitzable i llavors la comunicació esdevé impossible. En aquest sentit, sí que té raó Girard quan parla de la descristianització com el drama per excel·lència del nostre temps.

La saviesa de la veïna

2011-03-08T12:56:00.001Z

Diumenge visito el Imperial War Museum amb un grup d’amics i els seus fills. En el grup hi ha cinc adolescents. El lloc els hi fa la impressió que cal, però comentem, quan veiem la part dedicada als anys trenta, que al capdavall allò que no es deixa clar, és la gran quantitat de gent, a tot arreu, que pensava que essencialment Hitler tenia raó. Alguns dels nen fan la pregunta de com va poder passar una cosa així. La millor resposta ve a la tarda a la segona pàgina de The Observer on a un reportatge els habitants del Marais de Paris afirmen que les paraules de Galiano no els han sobtat perquè estant del tot habituats a ser anomenats porcs jueus. Especialment lúcid era segurament el testimoni d’una anciana de vuitanta anys que aconsellava als seus nets no portar la kipa, per si algun dia tornen. Tornar, em sembla clar que tornaren, vagin o no vagin aquests cops pels jueus. Unes pàgines més endavant la notícia era que Le Pen, la filla que és més o menys com el pare, sobrepassa a Sarkozy en popularitat a França

Frankenstein al National Theatre

2011-03-07T11:07:00.003Z

Slowly I learnt the ways of humans: how to ruin, how to hate, how to debase, how to humiliate. And at the feet of my master I learnt the highest of human skills, the skill no other creature owns: I finally learnt how to lie.

Veig divendres al National Theatre un dels esdeveniments teatrals de la temporada londinenca: la versió de Frankenstein dirigida per Dany Boyle, l’autor que va obtenir un gran èxit cinematogràfic fa pocs anys amb Slumdog millionaire. L’obra s’anuncia com basada a la novel·la de Mary Shelley, però fa un exercici de síntesi per representar l’essencial de la història en dues hores sense cap descans. No tinc una memòria molt fresca de la novel·la, que crec vaig llegir en una versió catalana de Quim Monzó, però a diferència de la major part de les versions cinematogràfiques si que inclou la trobada final entre el monstre i el seu creador al pol nord. Algunes idees em sembla, però, que provenen d’alguna de les versions cinematogràfiques. Així, per exemple, a l’obra, la promesa del doctor insisteix en la seva frustració per no haver estat mare ja que la mania de Victor ha tingut com a conseqüència l’ajornament del matrimoni, l’obsessió per crear vida artificialment contrasta així amb la possibilitat natural que tots els humans, àdhuc els menys savis, tenim de crear vida. Aquesta contraposició es troba també al Frankenstein de Terence Fisher, quan després d’haver deixat prenyada la seva minyona, el doctor, en saber-ho, la hi ofereix al monstre perquè acabi amb ella.

L’adaptació teatral prescindeix de la part de la novel·la que constitueix el gruix de les pel·lícules i comença amb el naixement de la creatura. Són quinze minuts, o més, intensos on l’actor del tot nu ha d’aprendre a prendre control del mecanismes del seu cos. Només hi ha una breu aparició del doctor que horroritzat de la seva obra fuig. La creatura se’n surt però i en un cop de sort troba un ancià professor bandejat de la universitat que li ensenya tot allò que pot sobre el món, a parlar, a llegir (Plutarc en concret) i li fa aprendre fragments de memòria del Paradís perdut. Si Victor Frankenstein ha assolit prendre el lloc de Deu, la seva creació es veurà a ella mateixa com el nou Adam. Per això, quan mitjançant el diari perdut de Victor que es troba a l’abric amb que es cobria, pugui trobar el seu “pare”, la seva exigència serà la d’una nova Eva. Aquest procés de construcció sí que es mostrat a l’obra, la qual cosa permet a la creatura tenir una concepció clara de quin és el seu origen. La vacil·lació del doctor que al final té por de crear una nova raça infrahumana (o potser suprahumana) el porta a destruir la seva nova creació, la revenja de la criatura serà la violació i l’assassinat de la promesa del doctor.

Jonny lee Miller i Benedict Cumbrerbatch s’alternen en els dos papers principals que canvien a cada nova representació. El protagonisme recau més però a la criatura i a la funció que jo vaig veure, fou Miller qui feu aquest paper, de manera espectacular. Frankenstein fou escrita a finals del XIX, però la seva figura esdevingué popular en el XX, perquè la història de Mary Shelley serveix perfectament per il·lustrar un dels problemes que ens obsedeixen: el de la responsabilitat de la ciència. El muntatge de Boyle reflecteix aquesta problemàtica, però jo diria que fa més èmfasi un problema que, aquí parlo des de la meva experiència com a docent, resulta característic del segle XXI, el de la infància abandonada, doncs aquest és el retret fonamental que la criatura dirigeix envers el seu creador. La comparació amb Adam serveix per posar en primer terme el debat sobre la naturalesa humana, l’instructor cec de la criatura que no té nom, un dels fets que li causa més amargura ni tan sols haver estat batejat pel seu creador, li explica en una de les escenes la noció de pecat original, en la qual ell, més aviat roussonià, manifesta no creure. La peripècia de la criatura corroborarà el seu punt de vista. Quan, a la seva primera acció realment malvada, prengui foc a la cabana on dormen el cec i la família després d’haver estat foragitat pels fills quan aquest l’han descobert i vist el seu aspecte, la seva inspiració la troba a les lliçons literàries impartides pel seu preceptor de les quals extreu la noció de revenja.

Judith Leyster

2011-03-06T21:33:00.000Z

L’època daurada de la pintura holandesa comptà també amb algunes pintores importants. A Haarlem contemporània de Haals hi ha la figura de Judith Leyster, una de les primeres dones a registrar-se al gremi de pintors d’aquesta ciutat. Relacionada amb Franz Haals de qui potser fou deixeble. Alguna de les seves obres van ser atribuïdes a aquest pintor, erròniament. L’estil és semblant sense cap mena de dubte però Judith tingué una personalitat pròpia i de totes les pintores d’aquell període, n’hi hagueren unes quantes llavors als països baixos, fou la que cultivà una varietat de gèneres més ample. Malauradament el seu matrimoni el 1636, amb un altre pintor, suposà el final de la seva carrera pictòrica.

Leon Morin, prêtre

2011-03-04T17:58:00.000Z

Passo pel BFI a veure una pel·lícula de J.P. Melville un cineasta que conec més aviat de segona mà. Hi projecten Leon Morin prêtre, un dels seus principals èxits a començaments dels seixanta. La pel·lícula explica la relació entre una mare, vídua d’un jueu i sense interès per la religió, i un capellà catòlic al temps de l’ocupació a una petita ciutat francesa. La temàtica pot recordar al diari d’un capellà rural filmat per Bresson quinze anys abans però jo vaig trobar el film molt menys commovedor i interessant que el seu precedent. L’austera reflexió sobre la quasi impossible conciliació entre fe i certesa és susbtituïda per una història tendent al romanticisme tot i que amb un final satisfactori per a la jerarquia catòlica. L’atractiu fonamental del film és a hores d’ara la seva parella protagonista: Emanuelle Riva, una de les figures cabdals de la nouvelle vague, i Jean Paul Belmondo, el qual se’n surt molt bé, tot a priori resultar un capellà poc creïble

The immortalization commision

2011-03-03T22:18:00.001Z

El darrer llibre de John Gray és d’entrada difícil de classificar. Mentre que els llibres anteriors oscil·laven entre l’assaig i l’article periodístic el d’enguany presenta un fil narratiu important i es deixa llegir com una novel·la tot i que allò ofert al lector no és cap ficció. El tema del llibre són els intents de superar la mort, d’assolir la immortalitat, a l’escenari immediatament post-darwinià. Gray estudia dos fenòmens no del tot deslligats entre ells: d’una banda, l’onada d’entusiasme per l’espiritisme que visqueren part de les elits britàniques al final de l’època victoriana i l’eduardiana, i de l’altra, la creença a les possibilitats del desenvolupament tecnològic mantinguda pels triomfadors de la revolució bolxevic, concretada a l’aspiració singular de ressuscitar Lenin.

El primer capítol, així, estudia aquesta edat d’or del psiquisme i, en concret, els intents efectuats per contactar amb els esperits dels morts per part de gent que pensava que el més enllà era la nova frontera destinada a la ciència. Tota aquesta inquietud és explicada com una resposta al desconcert creat per l’aparició de l’Origen de les especies. La nova ciència semblava falsar la religió tradicional però pels defensors del psiquisme el seu treball, practicat d’acord als criteris de la ciència experimental, havia de permetre compensar aquesta pèrdua. Els personatges impulsors d’aquest moviment es congregaren entorn de la Society for Physical Research de la qual foren membres gents com Henry Sigdwick, el principal filòsof ètic de l’època obsedit pel fet que sense la possibilitat d’un més enllà ja no hi havia lloc per a la noció de deure a la moral, Alfred Russell Wallace, l’home que compartí amb Darwin el descobriment de la teoria de l’evolució, o Arthur Balfour, el secretari del Foreign Office al temps de la primera guerra mundial,el qual dedicava les seves estones d’esbargiment a intentar parlar amb un amor de joventut traspassat (pels fans de Lawrence d’Aràbia és el personatge interpretat per Claude Rains). Les activitats de la societat es perllongaren durant desenes d’anys sense arribar a cap resultat rellevant.

La segon part del llibre té com a escenari la Unió Soviètica. Els comunistes, és clar, no creuen a l’ànima, però l’entusiasme revolucionari dels primers temps creà la il·lusió que si havia estat possible fer desaparèixer el mon antic, tot podia ser possible al nou. Per això, Lenin no només fou embalsamat, sinó que s’intentà, amb poc èxit, criogenitzar el seu cos. La creació de l’home nou no era només una metàfora sinó molts l’entengueren en un sentit literal. Es tractava d’accelerar la història natural per superar l’estat actual de la humanitat. Una intenció en la qual ressona més Nietzsche que no pas Marx. El Gulag i el programa d’extinció massiva dels camperols desenvolupat per Stalin són òbviament un capítol imprescindible d’aquesta història. Els dos escenaris estan connectats mitjançant dos personatges singular: H.G. Wells i la seva amant Moura, que estigué també vinculada sentimentalment a Gorki i fou agent de la policia secreta soviètica.

Gray escriu generalment de manera irònica però deixant traslluir un fort sentiment d’indignació i escàndol per la manca de lucidesa i de consciència de quin és el nostre lloc a l’univers que suposa l’aspiració a la immortalitat. De fet, crec que en un sentit molt essencial el millor que hi ha en aquest autor és la seva prolongació de la lluita que emprengueren Locke i Hume contra l’entusiasme. És clar que en el nostre present l’entusiasme no pot dirigir-se contra les institucions religioses sinó contra allò que ha acabat sent el seu substitut: les ideologies i en aquest sentit tant hi fa, el neoliberalisme com el marxisme, dues versions, menys divergents dels que sembla, de la idolatria pel canvi que caracteritza la modernitat. Sí l’eina d’aquests filòsofs fou l’assumpció d’un cert escepticisme, Gray es recolza al darwinisme per potenciar una actitud de des confiança envers tot finalisme i de ridiculització de l’humanisme. La seva faceta de competent historiador li ajuda a justificar aquest intent i l’obra té així molt de pharmakon útil i necessari. El problema, com sempre en aquest casos, és la dificultat de definir de manera precisa la dosi correcta.

Deslocalització

2011-03-02T12:46:00.000Z

El futur dels nostres fills passa, ens diuen, necessàriament pel domini de les noves tecnologies. Hi ha un petit problema, però, i és que els orientals semblen dominar-les millor i cobrant molt menys que qualsevol occidental. Fa uns anys parlàvem de la deslocalització de treballs jurídics. Aquest fenomen ara comença a estendre’s a l’ensenyament. Escoles del nord de Londres han optat per la contractació de professorat hindú, de matemàtiques, per fer la tutorització del seu alumnat mitjançant Internet. La notícia és si més no congruent amb el tancament dels departaments d’exactes d’algunes facultats en aquest país.

Setmana blanca

2011-03-01T18:18:00.001Z

Sembla que la vida de la setmana blanca ha estat ben breu. La primera serà també la darrera. Convergència complirà la seva promesa i el públic en general serà feliç. Hauria estat potser interessant plantejar la pregunta de perquè els anglesos tenen sis períodes de vacances i nosaltres només tres (el número de dies lectius és però el mateix a finals d’any). És evident que la climatologia té alguna cosa a veure amb la qüestió (tot i que tampoc planteja cap problema que la tecnologia no pugui resoldre) però és encara més clar que s’ha perdut una oportunitat de discutir el problema de fons de la nul·la organització del temps laboral del nostre país. (a les institucions des estructurades sempre cal que tothom estigui moltes hores).

Tànger

2011-02-28T14:34:00.007Z

Vista des del mític café Haza
Xebxaouen des del Kasab
Casa blava a Xebxaouen
Asilah

Tànger des de la finestra de casa del Javier

Regresso a Gatwick ahir després d’uns dies al Marroc, concretament a Tànger, on m’ha acollit l’hospitalitat asturiana de Javier que havia estat professor a Londres i ara ho és a aquesta ciutat. Després del fred hivernal, ve de gust el clima tebi i la llum que en aquest temps hom pot trobar a la ciutat marroquina. Tànger és una ciutat gran que sobrepassa el milió d’habitants. Les seves expectatives de futur són evidents per la seva situació estratègica, però l’enyor per un passat esplendorós també ho és, perquè la situació de ciutat internacional em sembla a hores d’ara la millor opció possible i no em desagradaria gens per la meva ciutat. Malgrat les previsions els dies han estat relativament tranquils, en part perquè la situació marroquina és diferent d’altres països del mon àrab. La monarquia és popular de debò i la situació política i econòmica ha millorat en els darrers temps. Potser no prou per homologar-se amb els països del nord del mediterrani, però sí per crear una sensació de progrés. Tanmateix la situació de revoltes és ben explicable considerant el cost de la vida a aquest països i els ingressos dels seus habitants. La desproporció és brutal i Tànger està massa ple de llocs, als quals no pot ni somniar d’entrar la major part de la població. Una situació perfecta per l’engendrament del ressentiment. Hom acostuma a dir que la clau del progrés passa pel naixement d’una classe mitjana als països emergents, però no acabo de veure clar per què cal una classe mitjana al Magreb, quan a Europa està desapareixent. Aquest és un dels enigmes que voldria que algun dia m’expliquessin. En tot cas, suposo que alguns canvis es donaren perquè una oligocràcia tan concentrada resulta poc competitiva enfront de les nostres versions d’oligocràcia que fins i tot poden aparentar ser una altra cosa. Caldrà anar amb compte, però, perquè encara que els nostres mitjans “independents” parlin del món àrab com si estigués a una altra galàxia, els beneficis de tota aquesta immensa acumulació de ma d’obra barata ha estat un dels fonaments de la “nostra” prosperitat.

A més de Tànger vaig conèixer dos llocs del tot recomanables. El primer és Asilah una vila d’origen portuguès a la vora de l’oceà. L’ interval de costa entre Tànger i Asilah és encara pràcticament verge tot i que ja hi ha plans d’inversió saudí per malmetre, suposo, la costa. El segon és Xebxaouen ja dins del Rif, un poble de muntanya on es refugiaren els andalusos expulsats per Felip III. El poble conserva la seva herència cultural i em va fer pensar a la devastadora guerra que tingué lloc entre aquelles muntanyes i que tan decisiva, negativament, va resultar pel passat del nostre país. L’escenari general reflectia bé els textos que vaig llegir sobre aquella guerra en la què el comandament de l’exercit espanyol va fer-se amb un lloc de primer ordre a la història de la incompetència militar.

Arsenal 2 Barça 1

2011-02-17T11:45:00.003Z

Ahir vaig ser a Emirates, gràcies a l’amabilitat del Toni i de la seva companya de feina Montse. Ja coneixia l’estadi que és fantàstic. Segurament mai no he assistit a un partit amb un ambient tan extraordinari com el d’ahir. L’esforç dels 26 jugadors va ser brutal i com a espectacle el partir fou molt bo. Hi era a un corner, l’oposat a on es van fer tots els gols, i no puc dir res sobre les jugades que protesta Guardiola i la premsa del Barça. El joc del Barça té moltes virtuts i durant molts moments es varen mostrar generosament. Però un partit d’aquest nivell requereix una concentració màxima que el Barça al final no va tenir. Seguim essent favorits però les opcions de l’Arsenal són ben reals. Des d’on estava el joc en general no es seguia bé, però si les petites batalles puntuals i s’entenia molt bé, jo no en tenia però dubte, perquè Vicente de Bosque deia que l’hagués agradat ser un jugador com a Busquets. El que ell fa sobre el camp és el que jo volia fer quan jugava , però sense cap mena de talent. Començo les vacances de febrer que passaré a Barcelona i a Tanger. Reprendré el blog dins d’uns deu dies.

True Grit

2011-02-17T11:27:00.002Z

True grit és la segona versió de la novel·la del mateix títol. La primera versió de l’any 1969 la feu Henry Hathaway i suposà l’únic Oscar de la seva carrera per John Wayne. Aquesta segona versió és dels germans Cohen i podria suposar també un oscar pel protagonista d’aquesta versió, Jeff Bridges. La història és similar pel qual cal suposar que ninguna de les dues versions s’allunya gaire de la novel·la, tot i que el final de la novel·la no coincideix exactament cap de les dues versions (però la combinació de les dues reflectiria exactament el final de la novel·la). Tinc un record agradable de la primera versió, però possiblement aquesta segona és una millor pel·lícula. La primera es recolzava al carisma de Wayne, amb molt sentit de l’ humor en aquesta ocasió i l’eficiència narrativa de Hathaway. Fent memòria de la primera allò més significatiu és segurament que els dolents amb els que s’enfronta i acaba derrotant John Wayne, l’idol de l’extrema dreta americana i llavors la glòria més representativa del Hollywood clàssic, siguin dos actors que immediatament després passarien a ser emblemàtics del nou cine dels setanta i de l’efímera passada pel progressisme del cine americà: Robert Duvall i Dennis Hopper.

La versió del Cohen és menys espectacular. Més que a la seva predecessora el seu film fa pensar a un clàssic de més volada, The night of the hunter, la qual és també una reflexió sobre una paternitat moralment dubtosa (tot i que Bridges i especialment Wayne acaben fent figures de pares molt més fiables que la del film de Laugthon). La música és més evocadora del temps i constitueix la cita principal al film de Laugthon, el tema principal és una versió del Leaning on the everlasting arms. És un canvi notable respecta a la banda sonora del film de Hattaway, firmada per Elmer Bernstein, divertida però que no predisposa gaire a prendre’s la història del tot seriosament. També és molt diferent el color. En comptes de la cromaticitat abassegadora del tecnicolor clàssic, aquí tenim una pel·lícula amb llums esmorteïdes i predomini dels ocres (en els darrers trenta anys, una de les coses que més clarament ha millorat a les pel·lícules és l’ús fotogràfic del color. Malauradament els sistemes de reproducció familiars sovint ajuden a oblidar aquest fet). La protagonista és una noia amb la mateixa edat de la protagonista de la novel·la, 14 anys, i la jove Hailee Stenfield, fa el paper de manera convincent. Jeff Bridges és però el centre de la pel·lícula. A hores d’ara la seva presència a la pantalla no és més petita que la Wayne, però la seva personalitat és més ambigua i això fa més interessant la història. Allò que era millor en Wayne era la dicció. No crec que en cap moment hagi arribat a entendre quatre paraules seguides de les pronunciades per Bridges, Tinc la consolació però, llegint la premsa anglesa, que pels britànics també part dels seu discurs és misteriós.

El llibre dels morts

2011-02-16T10:54:00.001Z

Després de Hereafter i Biutiful seguim amb el tema del més enllà. El British ha fet aquest hivern una exposició sobre el llibre dels morts, el text que havia d’ajudar als acabats de morir en el seu trànsit al més enllà. Com que els temps no estan per alegries, quasi tot el material de l’exposició té origen al mateix Museu, però tot i així val la pena, perquè la col·lecció de papirs mostrada, normalment no oberta al públic, és extraordinària, també hi ha exposades algunes mòmies de la col·lecció. El darrer espai exposa el papir de Nesitanibheru, el qual omple un semicercle de l’espai central del museu. L’itinerari informà exhaustivament de tot el que feia referència al destí després de la mort. El trànsit era ben complicat i la funció dels papirs era fer de guia per ajudar l’esperit a trobar el seu destí. Els codís exposats són el precedent més antic de la idea de judici final. La diferència és que als Déus egipcis se’ls podia enredar, o com a mínim el pas al més enllà responia a funcionarial actitud de tenir els papers que calien, i potser a això fa al·lusió Plató al Gorgies. Hi ha també moltes al·lusions i mostres del que segurament és la versió, més antiga, del joc de l’oca, el senet. De fet, qui conegui aquest joc, té més o menys una idea del que significa el trànsit envers la vida millor que pels egipcis era literalment això, com aquesta vida, però millor. Potser per això, aquesta altra vida no era universal, per tothom. Fora molt malvat donar-li a un esclau la vida eterna

Biutiful

2011-02-15T10:31:00.001Z

Vaig a veure Biutiful el cap de setmana passat aquí a Londres. Com l’anterior pel·lícula que vaig comentar també aquí es tracta, en part, d’experiències paranormals, però hi ha poques més semblances. González Itarrurtu fa un film que no només presenta la peripècia d’un personatge sinó que vol retratar la misèria del mon. La pena, des del meu punt de vista, és que ho fa amb un excés de retòrica i autoimportància que va fer que la pel·lícula se m’acabés fent molt llarga. La pel·lícula es del tot un “one-man-show”, tot gira entorn del seu protagonista Javier Bardem, nominar per l’Òscar al millor actor. Fa un treball bo, però que jo no consideraria extraordinari, potser perquè la simplicitat de la història tampoc ajuda, és evident però que des d’un punt de vista artístic el seu treball és allò que dóna un sentit a la pel·lícula i pel seus admiradors, que són molts, el films és imprescindible. El film està rodat a Barcelona en un sentit ample del terme, perquè els personatges es mouen per la zona de Santa Coloma, però el col·legi dels nens del protagonista diria que és al Raval (concretament diria que és el Collaso i Gil al començament del carrer Sant Pau).

23 coses que no ens diuen sobre el capitalisme

2011-02-14T10:03:00.001Z

23 things they don’t tell you about capitalisme és un dels llibres més il·luminadors que he llegit sobre el tema confús de l’economia. El seu autor és Ha-Joon Chang professor d’economia política i desenvolupament a la universitat de Cambridge. El professor Chang és d’origen coreà però ha pres del país que l’acull el seu sentit de l’humor. Amb una fina ironia analitza el funcionament de l’economia als darrers anys de predominança del neoliberalisme campió de la llibertat de mercats, per mostrar que aquesta doctrina no només és generadora d’igualtat i injustícia, cosa que no constituiria una objecció en un temps de domini del relativisme moral, sinó que és ineficient i una mala impulsora del creixement econòmic. Cal dir que el professor Chang no és socialista ni res per l’estil, sinó que es confessa ell mateix un defensor del sistema capitalista, però no en la forma en què s’ha configurat als darrers anys.

El llibre es deixa resumir simplement enumerant les 23 tesis

1. No existeix res com el lliure mercat

2. Les companyies no haurien d’estar governades pels interessos dels seus propietaris (aquest “no haurien” no parla en termes morals, sinó en termes d’eficiència)

3. La major part de la gent als països rics cobra més del que hauria de cobrar.

4. La rentadora ha canviat més el món que no pas Internet.

5. Si assumim el pitjor sobre la gent, allò que obtenim és el pitjor.

6. L’augment de l’estabilitat macro-econòmica no ha fet el món més estable.

7. Hi ha molts pocs exemples de polítiques de lliure mercat que hagin fet els països pobres rics

8. El capital sempre té nacionalitat

9. No vivim a una època post-industrial

10. Els USA no tenen el nivell de vida més alt del món

11. Africa no està destinada al sotsdesenvolupament

12. Els governs poden triar guanyadors

13. Fer els rics més rics no es fa a la resta més rics

14. Els managers estadounidencs estan sobrevalorats

15. La gent dels països pobres és més emprenedora que la dels països rics

16. No som prou assenyats com per deixar-nos dur pels mercats.

17. Per ella mateixa més educació no fa un país més ric.

18. Allò que és bo per General Motors no és necessàriament bo pels Estats Units

19. Malgrat la caiguda del comunisme, encara vivim a economies planificades

20. La igualtat d’oportunitats pot no ser justa

21. Els governs forts fan la gent més oberta al canvi

22. Els mercats financers haurien d’esdevenir menys i no més eficients.

23. Per una bon política econòmica no calen bons economistes.

El final del llibre ens ofereix uns principis que segons l’autor haurien d’orientar la reconstrucció de l’economia mundial. Són concretament vuit

1. El capitalisme és el pitjor sistema econòmic amb l’excepció de tots els altres.

2. Qualsevol nou sistema econòmic que es construeixi ha de partir de l’assumpció que la racionalitat humana està molt limitada

3. Tot reconeixent que no som àngel immaculats d’egoisme, cal construir un sistema que tregui el millor, i no pas el pitjor, de la gent

4. Hem de deixar de creure que la gent sempre cobra allò que es mereix

5. Ens cal prendre els processos de fabricació més seriosament

6. Cal assolir un equilibri millor entre les activitats financeres i l’economia real

7. Els governs han d’esdevenir més grans i més actius

8. El sistema econòmic mundial ha de ser parcial a favor dels països en vies de desenvolupament.

Els arguments del professor Chang es recolzen a una quantitat molt amplia de fonts. Una part del seu refús del neoliberalisme es fonamenta a les objeccions filosòfiques sobre el liberalisme: la precarietat per exemple de la seva fonamentació antropològica i la seva continuació de la mitificació il·lustrada de la raó. Un altre fonament vindria donat des de la sociologia i allò que ens mostra sobre els efectes de tres dècades d’economies liberals. Molts dels seus punts són establerts simplement des d’una lectura de dades estadístiques actuals prescindint d’allò que diuen les teories per copsar el que hi ha (un error comú als dogmatismes neo-liberals i marxistes). D’altres es fonamenten a la història de l’economia i en un raonament purament econòmic. Potser el millor exemple seria la segona “cosa” quan ens mostra que les polítiques destinades a satisfer els interessos dels accionistes, que tenen un lligam amb les companyies del tot volàtil, afavoreix massa el curt termini i acaba essent contraproduent no només per les economies nacionals sinó per les mateixes companyies. (això no implica cap crítica al sistema de responsabilitat limitada que ha estat un gran factor de creativitat econòmica, cosa que no va saber veure Adam Smith, oposat a aquest sistema, però si Karl Marx). És però la primera “cosa” la més fonamental. Chang argument que el concepte de lliure mercat no és econòmic sinó moral. Dir, per exemple, que els sindicats haurien de ser suprimits pel seu caràcter d’obstacle a la llibertat de mercat, no és diferent de dir que hauríem de legalitzar l’esclavatge. En tots dos casos estem parlant de valors morals. Això és important epistemològicament perquè una ciència basada en una noció tan difusa com la de llibertat de mercat, difícilment es pot considerar com a ciència.

Segurament el lloc on el llibre més excel·leix és a mostrar els paral·lelismes entre els dos contraris aparents que són els neoliberals i els comunistes. Mentre que els segons han destacat a l’hora de trobar excuses per no reconèixer el fracàs del socialisme real, els primers també s’esforcen en amagar el fet que trenta anys de hegemonia han creat societats més desintegrades, una economia més inestable i menys eficient que el model anterior, les taxes del creixement del qual mai han estat igualades. Potser en aquest sentit el millor moment és la “cosa” 13, quan estableix un paral·lelisme entre Ricardo i Preobrazhensky, el defensor de l’estratègia de col·lectivització stalinista, ja que tots defensaven la mateixa idea de que l’excedent ha de concentrar-se a les mans de l’inversor, en tots dos casos grups socials ben reduïts.

Chang argument bé i mostra algunes d’aquests coses que molts intuïm però que no surten als diaris: l’empobriment de les classes mitjanes o els aspectes ombrívols del pas a una economia de serveis, la qual significa també empobriment per a una part cada cop més important de la població. En general, el llibre és un bon testimoni de la tendència irreversible del nostre temps al reforçament de les estructures oligàrquiques.

Relativitat veritat

2011-02-13T11:51:00.000Z

Hobbes era un animal però anticipà perfectament perquè l’economia no podrà ser una ciència quan escrigué al seu Leviatan que el dia quan l’afirmació 2+2=4 sigui contrària als interessos d’alguns humans, es trobarà la manera de condemnar-la com herètica i contraria a tota raó (cito de memòria però més o menys va així)

Egipte

2011-02-11T12:49:00.000Z

No hi cap espectacle més fascinant que veure la història posar-se en marxa. Tampoc cap oportunitat millor per pontificar. Viure-la, en canvi, deu ser d’alló més cansat i perillós

Validesa de l'ètica

2011-02-11T10:06:00.001Z

Ho vaig explicar molt el·lípticament al meu llibre sobre Descartes i avui ho vull dir de manera més clara: no crec, no puc creure, a l’ètica, tot i que em sàpiga greu. Dit més exactament, no crec a la seva rellevància i efectivitat social. Explicar això passa per explicar la història de la meva relació amb el kantisme, la lectura del qual fou potser la meva experiència filosòfica central amb la que encara segueixo barallant-me.

The laughing cavalier

2011-02-10T12:13:00.000Z

Tenint temps és del tot recomanable fer un tomb pels museus petits de Londres. No tenen evidentment el nom dels grans però sovint tenen joies que per sí soles donarien nom al museu d’un altre ciutat. Un d’aquest museus és la Wallace Colection, al darrera del lloc més evitable de Londres Oxford Street, on es troba el senyor que tenim aquí al damunt. Franz Hals ho va pintar al segle XVII final de la dècada dels vint. Ningú no té ni la més remota idea de qui era i de fet el títol amb el que és conegut, the laughing cavalier, tampoc és del tot encertat. Pel vestit que porta i pel fet que el quadre només podia ser un encàrrec podem suposar que el cavaller havia fet sort. Des de que el vaig veure fa uns anys el quadre em va agradar molt. Segons els entesos, el quadre és important perquè suposa una revolució dins del gènere del retrat, la desaparició de tot estatisme i formalisme. La utilització de pinzells més petits permet una cura precisa del detalls i produir una sensació de major immediatesa. La vivacitat de l’expressió és, d’això no hi ha cap mena de dubte, incomparable.

Hereafter

2011-02-09T18:25:00.001Z

Hereafter és fins ara l’últim treball de Clint Eastwood i malgrat que la seva edat comença a ser avançada no hi ha cap senyal de que pugui ser l’últim. La crítica ha rebut el film amb molta divisió d’opinions, però, per aquí més aviat el film ha tingut poca atenció. Sigth & Sound per exemple li feia una ressenya molt breu. Possiblement aquest refús ha estat influenciat pel tema de la pel·lícula i més concretament per la conjunció del tema i el productor de la pel·lícula Steven Spielberg, la qual per associació d’idees condueix a la recordada amb molta gent amb terror, Always. Com que jo no l’he vista, no puc pas comparar, però crec que Hereafter és una bona pel·lícula i un dels exercicis narratius més ben resolts del seu autor. Eastwood trenca la norma dels directors clàssics que mana no treballar mai amb animals ni nens i mostra un altre cop el seu talent dirigint actors. Tots estan molt bé però el treballs dels dos germans Mclaren és superb a la història més rica emocionalment dels tres. Personalment, m’agrada l’exploració que fa Eastwood del tema. La pel·lícula resulta finalment versemblant tant pels convençuts d’una existència post-mortem, com pels que adopten una posició més escèptica, ja que un perllongament temporal de la consciència tampoc implica necessàriament la immortalitat de l’ànima. Curiosament, i contràriament al que han dit alguns crítics, no és la primera vegada que al cinema d’Eastwood es planteja la qüestió de la vida després de la mort. Dos dels seus westerns estan protagonitzats per cowboys que semblen venir del més enllà, high plains drifter i pale rider.

Hi havia un e-mail per mi!

2011-02-07T22:24:00.001Z

El president m’ha escrit una carta on a més d’agrair-me la meva feina (darrerament més aviat poca, tot s’ha de dir) em diu que les seves decisions no són fàcils d’entendre. Això pot ser degut a tres causes. La primera és que ell no tingui molt clar quin és el mecanisme, ni els motius pels quals pren les seves decisions. És una hipòtesis a la que val més no pensar-hi. La segona és que el president m’estigui dient que ell és més intel·ligent que jo, cosa que segurament és ben certa, però està lleig que m’ho refregui. Cal descartar-la perquè tinc clar que l’honorable no pot ser un maleducat. La tercera és que el president sàpiga coses que jo no sé i que em convé no saber. Aquesta és potser més probable però apunta a una concepció de la democràcia una mica problemàtica, per algú a qui els seus seguidors més brillants han definit com un exemple democràtic per haver estat esperant set anys (en comptes, suposo, de prendre l’opció de la lluita armada, per exemple).

Tarda d'hivern al British

2011-02-06T11:54:00.005Z

La reina del joc d'escacs
Els frescos
La mascara del rei

Amb dues hores mortes per omplir mentre Encarna acaba les seves classes a la universitat trobo refugi al museu britànic sense cap altre propòsit que perdre’m per les sales relativament més buides, lluny de l’espai central i de la part més concorreguda. Em sap greu, ara que ja estic deixant la ciutat, no haver-hi dedicat més temps al museu i prenc altre cop consciència de les insuperables dimensions de la meva ignorància. Això m’ha passat a d’altres llocs d’aquesta ciutat com els kew gardens, però la botànica és un tema que no he estudiat mai i d’història m’agradaria saber-ne una mica. El meu atzarós passeig em du a lloc connectats a les meves excursions per la illa com el tresor de Sutton-hoo, les restes funeràries d’un cabdill anglosaxò del segle VII enterrat amb el seu vaixell, les seves armes i diversos objectes ornamentals, els frescos de la vila romana de Lullingstone o els jugadors d’escac de la illa de Lewis. Vaig acabar a la sala dedicada als rellotges, la qual per si sola justificaria la visita però que en mig de tota la desmesurada col·lecció sovint passa desapercebuda.

Hamlet

2011-02-04T18:36:00.000Z

Veig al National Theatre la nova versió del Hamlet de Shakespeare. Han treballat sobre la versió més extensa de l’obra de la que han retallat unes 500 línies amb el que el muntatge queda en més de tres hores i mitja. És la més llarga de les obres de Shakespeare. Per nosaltres ha estat una petita consolació perquè no ens hem espavilat prou per veure el muntatge shakesperià del qual més es parla ara, el King Lear interpretat per Derek Jacobi (com a consolació ahir vaig poder fer-me amb entrades per veure Kevin Spacey fent Ricard III al juliol). Rory Kinnear és un actor molt menys conegut que els esmentats però la seva trajectòria als escenaris londinencs ha estat ben solida i jo el vaig trobar força convincent, amb una modulació i ritme excel·lent a l’exposició dels monòlegs que són la part més recordada de l’obra. L’ambientació del muntatge és contemporània, renunciant completament als vestits d’època i allò més destacat per la posada en escena és el caràcter asfixiant de la cort de Dinamarca on tothom està contínuament espiant tothom, un tret que certament facilita el paral·lelisme amb el nostre temps i l’actualització de l’obra. Maquiavel és així invocat com un referent pels autors del muntatge que volen posar en primer pla com l’obra explica el col·lapse d’una nació-estat. Des de la meva perspectiva, allò que més m’atreu de l’obra és la seva intensa meditació sobre la mort, del tot allunyada de qualsevol mena de consol religiós i d’una radicalitat molt poc habitual a cap autor del XVII, inclosos els filòsofs.

El meu nacionalisme

2011-02-02T17:35:00.000Z

Fa uns mesos un familiar de la meva parella va preguntar si era nacionalista. El meu primer impuls va ser dir que no, però no quedà convençuda i tenia raó per no estar-ho. Vist des d’Espanya un nacionalista por ser simplement algú que no renuncia a utilitzar el català d’una manera pública. Des d’aquest punt de vista soc nacionalista i no puc evitar ser-ho per poca gràcia que em faci.

Psicopolítica

2011-02-01T21:33:00.000Z

Jean Michel Oughorlian és psicoleg i neuropsiquiatra. Va escriure conjuntament amb Rene Girard Des choses cachées depuis la fondation du monde i ara, tot seguint l’hipòtesi establerta per Girard a Achèver Clausewitz de que la rivalitat mimètica segueix les mateixes lleis pels individus que per les nacions, ha publicat un llibre anomentat Psychopolitique que desenvolupa les mateixes idees. El volum d’Oughourlian no aporta cap descobriment fonamental però al menys no participa de la tendència cada cop més palesa dels “científics socials”, penso especialment als economistes, d’emmascarar la realitat.

Potser allò més destacat del llibre té poc a veure amb la política i és el record del fonament que suposa per a la teoria mimètica, l’existència de les denominades neurones-mirall. El llibre incideix en diversos tòpics un d’ells és el caràcter de representació que té la política, un altre és el terrorisme però el tema fonamental és el de la relació entre religió i política. Per l’autor, la desvalorització dels rituals sacrificials i el fet que només la designació de becs expiatoris garanteix la cohesió social té com a conseqüència que la política acabi prenent el lloc de la religió. La crisi política del nostre temps és produeix llavors per la manca de bec expiatoris creïbles, precisament per la seva multiplicitat. Una situació aguditzada per l’allau informatiu dels media i en un ordre teòric pèl fet que, seguint la lògica de Girard, el cristianisme no és tant una religió com el final de la possibilitat de qualsevol religió (i aquest és el motiu pel qual el text fonamental del cristianisme ha de ser forçosament l’apocalipsi) . En concret l’autor assenyala tres moments de fallida de la política:

La impossibilitat de trobar enemics coherents
La contaminació de la política per la moral
La contaminació de la política per la religió

Tot plegat sembla més aviat pessimista però l’autor troba també motius per l’esperança. Si la clau de la política és el descobriment de l’enemic correcte, Oughourlian crec que no hi ha una manera d’equivocar-se: Cercar aquest enemic en el nostre interior. És él camí de la conversió, el camí paulí (i tot que la seva colla no ho sàpiguen llegir, el d’una certa filosofia que inclou Plató i Descartes). Una idea que lluny de ser utòpica ha estat l’aplicada pels polítics amb més èxit del nostre temps gent com Gandhi, Luther King o Nelson Mandela. Polítics que han acomplert la regla d’or de Schmidt de definir un enemic amb precisió, però que no han seguit els desitjos dels seu poble sinó que els han obligat a canviar la seva comprensió del real i per tant la naturalesa dels seus desigs. El llibre acaba amb una petita reflexió sobre la mort potser el problema central del nostre temps (cosa que es fa palesa en el fet que ningú no en parli) i que es manifesta a la malaltissa aversió dels occidentals a prendre qualsevol mena de risc.

Coratge

2011-01-31T18:02:00.001Z

El coratge no és no tenir por sinó saber vèncer-la. Parlant d’aquest tema un dels meus personatges preferits sense cap mena de dubte és Dalton Peabody l’editor del Shimbone Star a the man who shoot Liberty Valance. Peabody, interpretat per Edmon O’Brien, és d’acord a la noció convencional de virtut que regeix a la seva ciutat un covard i, cosa molt més objectiva, un borratxo. Poc dotat per les baralles físiques o amb armes de foc, el periodista local no té gaire més sortides que fugir quan es produeixen els problemes i aquesta és sempre la seva intenció prioritària. Tanmateix la seva por no és un obstacle perquè digui als seus articles allò que té de dir, malgrat el seu evident terror al dolor físic i finalment, després d’haver estat sotmès a una agressió que supera totes les seves pitjors expectatives manifestarà el seu orgull per haver patit per la llibertat de premsa (una escena que no sé si entendrien molts dels col·laboradors actuals dels diaris catalans i espanyols). Vaig pensar en aquesta escena quan intentava explicar a un nen que era la valentia i la covardia, tot discutint un problema d’intimidació. De fet, Peabody és al capdavall el personatge més heroic de la pel·lícula, més que un Doniphon autor d’una mort a sang freda o d’un Stoddard que construeix tota la seva vida des de la peculiar forma de covardia que quasi sempre és la mentida.

Ball of fire

2011-01-29T10:42:00.002Z

Dimarts al BFI aprofito la meva primera oportunitat per veure un dels títols de Hawks i veig Ball of Fire, la comèdia que Hawks va rodar el 1941 amb un guió de Billy Wilder. Amb una mica menys de fama que les altres comèdies (no hi és Cary Grant substituït per un eficaç Gary Cooper) el film però no resulta menys divertit. De fet, m’ho vaig passar molt bé veient-lo des de el primer pla del film mostrant-nos els seus protagonistes passejant per Central Park. Com es sabut la pel·lícula és una versió de Blancaneus i els sets nans on el nans són un grup d’intel·lectuals reclosos a una casa de New York per escriure una enciclopèdia, Blancaneus una cantant de cabaret interpretada per Stanwick i el príncep blau és el més jove dels nans un lingüista interpretat per Gary Cooper, que la troba quan surt al carrer per fer una investigació de camp sobre slang ja que després de vuit anys de reclusió la seva documentació està del tot caducada. No hi ha bruixes sinó una banda de gangsters que tenen que amagar la noia fins que pugui casar-se amb el seu cap, cosa que li impedirà ser testimoni legal. Els gangsters tenen noms improbables com Joe Lilac, Dana Andrews , o Duke Pastrami, el sempre inquietant Dan Duryea. Els professors són altres actors de caràcter com Oscar Homolka o Henry Travers, l’àngel d’It is a wonderful life.

Hawks es venia només com un productor d’entreteniment però no és difícil detectar les seves inquietuds. Com Bringing up Baby la comèdia està estructurada des de l’oposició entre la ment i el cos o una opció de vida intel·lectual enfront d’una lúdica i instintiva. Potser per la personalitat del guionista, Ball of fire és una pel·lícula més moderada on l’instint possiblement guanya però no per golejada com a la pel·lícula anterior. A Ball of fire hi ha una reeducació del protagonista, pero Stanwick, a diferència de Hepburn, també modifica la seva personalitat i guanya en maduresa i responsabilitat. Comptat i debatut potser hi ha menys moments d’hilaritat, però alguns dels que té són del tot memorables, com la conga que Sugarpuss, aquest és el nom de la protagonista, ensenya a ballar als professors. És remarcable la capacitat de Hawks per poder mostrar a la vegada el caràcter ridícul de les accions d’uns personatges i la seva dignitat com a caràcters. La pel·lícula fou fotografiada per Gregg Toland llavors en el seu millor moment cosa que es reflecteix en algunes escenes nocturnes realment memorables.

It is raining in Barcelona

2011-01-28T17:23:00.001Z

Diumenge vaig poder veure per primera vegada una obra catalana a un escenari londinenc. Es deia It is raining in Barcelona i l’autor és Pau Miró que l’estrenà a Barcelona fa set anys. L’obra explora la relació entre tres personatges, Lali, una prostituta amb inquietuds culturals, el seu xulo Carlos, més interessat pel fast-food i David, un client que paga només per mirar propietari d'una llibreria. Hi ha poca història i la construcció literària dels personatges no els fa gaire creïbles. El treball dels tres actors, Rebbeca Herod, Matteau Varda i Lewis Hayes, fou però del tot convincent ben recolzats a la proximitat de l’espai físic del Cock Theatre

The Glasgow Boys

2011-01-27T19:14:00.005Z

To pastures new de James guthrie
A Hind's daugther de James Guthrie
A funeral service in the Highlands de James Guthrie

The white Drake de Joseph Crawhall

La Royal Academy ha fet fins fa poc una exhibició sobre els Glasgow Boys, un grup de pintors d’aquesta ciutat escocesa que a finals del segle XIX tingueren un paper predominant al panorama artístic britànic. Més amunt hi ha algunes mostres dels seus treballs i he de confessar la meva predilecció pel White Drake, l’ànec blanc. Quan vaig visitar Gran Bretanya per primera vegada, farà aviat vint i sis anys, no vaig visitar aquesta ciutat. Hom recomanava passar-hi de llarg per raons semblants a les que ningú no pensava llavors que Barcelona fos una ciutat amb interès pel turisme. De fet, la decadència de Glasgow era molt més accentuada que l’impacte de la crisi de llavors a Barcelona. Tanmateix, la decisió no era del tot encertada. Ja vam parlar de la importància del legat de Mckintosh el qual de fet cloïa una època d’esplendor en la qual aquesta ciutat era la cinquena d’Europa i la segona de l’imperi britànic.

Tots aquests pintors es formaren a Paris, però cap d’ells optà per seguir el camí que llavors estaven obrint els impressionistes, massa radicals segurament des del seu punt de vista. Com els impressionistes s’aprofitaren de les noves possibilitats materials proporcionades per la industria moderna, però el camí que varen seguir deu més a un pintor com Millet i en general a les tendències naturalistes. Les seves temàtiques no s’allunyen però gaire de la dels impressionistes, amb els quals també compartien enemics: la pintura acadèmica. Com ells estaven força interessats per la captació de la naturalesa, tot i que no varen intentar produir les seves obres fora de l’estudi, i per la captació de la vida moderna, les escenes de la vida a la ciutat. El seu moment més intens fou el de l’exposició internacional que va tenir lloc a Glasgow el 1888, a la qual varen prestar la seva contribució. Després del 1890 el grup es dispersà i encara que la majoria dels seus membres seguiren practicant la pintura, emprengueren camins diversos.

Buidament dels carrers

2011-01-26T14:22:00.000Z

De jove les meves visites a aquesta ciutat tenien com a lloc de pas inexorable les grans botigues dedicades, en un principi, només a discos. La més emblemàtica, Virgin, fa molt temps que ha plegat i sembla que aquest serà possiblement el darrer any d’activitat de la cadena que durant un temps fou la seva competència: HMV. Els números no surten i la competència d’Amazon és massa forta. De moment hi ha previst el tancament de 60 botigues, 20 de les quals pertanyen a la filial Waterstone’s. No és pas l’única xarxa comercial amb dificultat. Segons el Guardian del dissabte entre les empreses amb l’aigua al coll hi figuren Game (els jocs ara es descarreguen), BHS, JJB sports, Clinton Card (aquestes tenien un únic article, les targetes de felicitació, cada cop més obsolet) i Argos. Aquesta darrera semblava encara ben sòlida quan varem arribar a Londres fa sis anys i en els nostres primers temps aquí van passar força estona mirant els seus catàlegs per adquirir els estris indispensables a una casa.

En el cas d’Argos la competència més ferotge no és només les botigues virtuals sinó els grans supermercats com Tesco o Sainbury’s, les quals han anat ampliant progressivament els seus articles de venda. Parlem de supermercats situats generalment als extrarradis o, en el cas de Londres a paratges poc habitats entre els nuclis residencials. Les High Streets, els carrer de cada població o cada barri on es concentra de manera exclusiva l’activitat comercial, comencen a tenir un risc de quedar-se buits o en el millor dels casos ocupats majoritàriament per Poundland, una cadena on tot té el preu d’una lliura, o cases d’apostes; un futur un xic depriment. Potser ajuntaments amb recursos podrien evitar aquesta situació subvencionant i promovent el comerç de qualitat. A les ciutats petites i mitjanes amb poques expectatives això no serà possible. Tot i oficialment haver sortit de la recessió fa dos anys sembla nen probable la proliferació en el futur de ciutats fantasmes. A Catalunya la situació és ben altra però amb les notícies que van arribant sobre les caixes tot fa preveure que l’augment dels locals buits serà també important.

The Catastrophe of succes

2011-01-25T09:05:00.000Z

The Catastrophe of succes és el títol de la biografia de Frank Capra que Jim McBride va publicar al començament dels 90. El llibre va aparèixer deu anys després de la publicació de l’autobiografia de Capra, The name above the title i n’és un complement indispensable. La meva primera impressió en llegir el llibre de Capra és que el relat era com una de les seves pel·lícules. De fet en molts aspectes era molt més imaginativa.

Hi ha tres aspectes que distorsionaven el relat de Capra. El primer fa referència als seus anys de formació. Hi ha nombroses inexactituds que no són casuals sinó que estan destinades a fabricar el seu mite de “self made man”. La seva família no era completament analfabeta. Ho era el seu pare, però no pas la seva mare i, allò que és més important, encara que sigui cert que la seva mare no va contribuir gens a la seva educació, això no és cert de la resta de la família, molt extensa seguint el model sicilià, que va fer el possible perquè el noi, destinat a pasturar cabres si hagués restat a Sicília, pugues anar a Caltech i graduar-se a aquesta universitat californiana.

El segon bloc de falsedats té relació amb l’època daurada de la dècada dels trenta. Tots els records de Capra apunten a fonamentar la seva, original i egocèntrica, revindicació de la política d’autors. Aquesta teoria és problemàtica per a quasi qualsevol pel·lícula i el cas de Capra no és una excepció. La minimització de la importància i el treball de Riskin és constant. Així tampoc és molt just el tractament de Harry Cohn, el qual és presentat per Capra com un obstacle per la seva creativitat quan de fet Cohn va proporcionar una Capra una autonomia molt superior a la que tenien els contractats d’altres estudis.

La divergència més interessant però és en el relat del període de decadència artística de Capra després de l’estrena, i el fracàs, de It is a wonderful life. El llibre de Capra cita moltes causes històriques i personals però eludeix parlar de la principal: Capra passà a formar part de les llistes negres, essent assenyalar com a comunista o company de viatge dels comunistes. No és estrany que aquest fet descol·loqués Capra, seguidor a totes les eleccions del partit republicà. Com molts d’altres, Capra se’n sortí de l’única manera possible: donant noms d’antic col·laboradors que eren militants del partit comunista (entre els quals hi era Michel Wilson que havia treballat amb ell a It is a wonderful life i que pocs anys després guanyaria un oscar per un film que no vas poder signar the bridge over the river Kwai). D’altres feren més o menys el mateix com Elia Kazan però van saber autojustificar-se, Capra, però, tingué remordiments i vergonya la resta de la seva vida.

La biografia de Capra acaba amb una visita del cineasta a la casa on arribà la seva família procedent de Sicília. Aquesta visita mai no es produí i el final és una invenció de John Ford, al qual Capra li demanà consell sobre com acabar el llibre. Capra era un home sense cap interès ni nostàlgia per les seves arrels. Curiosament el llibre de McBride (autor també d’una biografia important sobre John Ford) acaba amb dues pàgines que podrien venir directament d’un film de Ford, en concret de The Man who shoot Liberty Valance. El final del llibre és una conversa entre Capra i McBride on el primer confessa que va malbaratar la seva vida fent pel·lícules, que estava penedit de no haver seguit la seva vocació científica original i que només la vanitat, el desig de fama, havia motivat la seva tria.

ocultació

2011-01-24T09:01:00.001Z

La religió feia una funció d’ocultació. Ara aquesta funció d’ocultació, en llenguatge marxista parlaríem d’alienació, la fa la seva absència, cosa que fa en el fons coherent el contrasentit aparent de l’afany evangelitzador dels missioners de l’ateisme.

Elisha Cook jr.

2011-01-23T13:39:00.001Z

Només apareix tres o quatre minuts però no només aguanta l’enfrontament amb Bogart sinó que quasi li roba l’escena. El seu paper a The Big Sleep acabà amb la seva mort (en aquest cas enverinat). Foren les tres constants de la carrera d’Elisha Cook jr.: pocs minuts, treball meritori i una mort pràcticament segura del seu personatge. Segurament ningú s’haurà mort tantes vegades en una pantalla. Eren, però, ell i, molts més com ell, una de les causes fonamentals de la vigència i la qualitat del millor cine fet a Hollywood a l’època anomenada, un xic hiperbòlicament, clàssica.

No hi haurà commemoracions per Céline

2011-01-22T10:02:00.002Z

El país explica avui que França no commemorarà l’aniversari de la mort de Céline. El motiu és l’antisemitisme malaltís de l’escriptor francès. És una decisió del ministre Mitterrand a instàncies de l’associació de fills de deportats jueus presidida per Serge Klarsfed, el qual ha comparat la figura de l’autor de mort a Crèdit amb la de Petain. Hi ha hagut veus en contra com la de Bernard Henry-Levy, les quals apunten en una direcció que sembla clara: la necessitat de diferenciar entre la persona de l’autor i la seva obra. Òbviament jo no vull defensar l’actitud de Cèline pel que fa la qüestió jueva. Però aquesta condemna actual em sembla hipòcrita i unilateral. Al viatge al fons de la nit hom podria aprendre moltes coses interessants per exemple sobre les pràctiques de l’exèrcit francès que vint anys després també revelaria Kubrick al seu Paths of Glory (pel·lícula que la democràcia francesa com l’Espanya franquista va tenir prohibida durant més de vint anys). Hi ha, també, unes pàgines esgarrifoses sobre les colònies franceses a Àfrica. I això cal no oblidar-ho. Les condemnes de l’holocaust que venen d’Europa, òbviament necessàries, estan del tot relativitzades als ulls de la naixent opinió pública mundial per l’actitud oposada que els europeus prenen respecte el seu passat colonitzador.

The Big sleep

2011-01-21T09:06:00.001Z

El BFI esta fent durant aquest mes i el següent una retrospectiva de tota l’obra d’Howard Hawks. Tot i que una mica oblidat als darrers temps, l’obra d’Hawks és una de les més reeixides del Hollywood clàssic i, en molts sentits, la més representativa. Es projecten tots els seus films però es dóna una atenció especial a The Big Sleep. No és una elecció que jo compartiria d’entrada. Personalment, prefereixo d’altres. The Big sleep té una trama que no s’entén gaire, cosa que està compensada per estar farcida de bones escenes. A To have and to have not i Only angels have wings totes les escenes són bones fins arribar a un punt on la presència d’una trama ja no fa cap falta. (De fet, no és injust dir que la segona no té cap mena d’argument). El pes de la novel·la de Chandler fa però que calgui incloure alguna escena per fer avançar la història i aquest no és el terreny d’Hawks, un director capaç de fer, varies vegades, pel·lícules diferents amb el mateix guió. No vull dir pas que el film no sigui interessant. De fet, dilluns passat m’ho vaig passar la mar de bé veient-ho. Les bones escenes no són inferiors a la de les altres pel·lícules i sí no és la millor interpretació de Bogart, des d’un punt de vista dramàtic, sí que és potser la més divertida.

Entre les activitats del cicle el BFI va incloure una conferència sobre el film de James Naremore, professor emèrit de la Universitat d’Indiana i una autoritat sobre cine negre. Naremore va parlar no només del film, sinó de la novel·la i de la relació entre Chandler i Hawks. Chandler no va quedar descontent del film i una de les coses que destacava era la presència de Bogart, un tipus capaç de semblar dur sense mostrar un arma, tot i que en principi l’actor que ell visualitzava com a Marlowe era Cary Grant. Les diferències entre film i pel·lícula són però tan grans des del meu punt de vista que la comparació és quasi impossible (entre d’altres: la supressió del tractament de la corrupció policial present a la novel·la i la imposició d’una història romàntica absent al llibre, per no parlar dels molts detalls que la censura feia impossible filmar). De fet, el film avança en una direcció molt distinta. Mentre que Chandler era un defensor del realisme a la literatura, la versió d’Hawks, rodada del tot a estudi i ambientant quasi totes les escenes de nit, té un caràcter gairebé oníric. No és estrany així que el film fos sobretot valorat pels crítics francesos inventors de l’etiqueta de cine negre, els quals pertanyien a una generació educada artísticament en el moment d’apogeu del surrealisme. (i també, afegeixo jo, els feia simpatitzar amb el caràcter apolític del film després de la problemàtica dècada dels trenta i els quaranta pels francesos). El desinterès hawskià per la trama ajuda evidentment a reforçar aquestes sensacions. És ben conegut que ni Hawks, ni cap dels guionistes, ni Chandler, eren capaços de dir qui havia matat el xofer dels Sternwood. A la versió actual el fet queda sense explicar. Menys conegut és que Hawks va rodar un escena entre Marlowe i un policia de L.A., on explica com es produí l’assassinat. L’escena fou però suprimida de la versió definitiva, en un acte que era tota una declaració de principis.

Naremore feu una conferència clàssica i mostrà moltes imatges. Només va incloure un clip del film, amb la seva escena preferida i he de dir que comparteixo la seva elecció. És una escena que no afegeix gairebé res a la història i que fou el debut d’una futura estrella dels cinquanta: Dorothy Malone, segurament la llibretera més sexy de la història del cine. Aquest minut de la Malone, posa en segon terme la presència de Bacall que ja no tenia al seu favor el caràcter de sorpresa com en el moment del seu debut amb To have and to have not. De fet, la seva presència quedava una mica esmorteïda fins al punt que part de les seves escenes es rodaren un any després del gruix de la pel·lícula expressament per donar-li més intensitat al seu paper (cosa que es pugué fer perquè passaren dos anys entre la filmació i l’estrena. S’acabava la guerra i la Warner volia liquidar totes les pel·lícules bèl·liques abans que passessin de moda). Entre aquests escenes hi ha el diàleg més famós de la pel·lícula sobre, aparentment, carreres de cavalls.

Bath again

2011-01-20T10:22:00.005Z

els banys romans al vespre
la plaça circular
El número 1 del Royal Crescent
El Royal Crescent

N’havia estat una altra vegada, però no duia càmera fotogràfica. No cal parlar gaire més doncs però si ensenyar una miqueta d’aquesta ciutat, que és segurament la més bonica d’Anglaterra. Un lloc aparentment aturat al segle XVIII, el qual, comptat i debatut, no era un mal lloc per aturar-se. Fins i tot les restes romanes, també les millors dels país, recorden quasi més el XVIII que no pas Roma.

Make way for tomorrow

2011-01-19T11:40:00.001Z

Make way for tomorrow és una de les pel·lícules més atípiques fetes mai a Hollywood i també pel seu director Leo McCarey, el qual però lluita aferrissadament amb la Paramount per poder fer-la. Els seus protagonistes són una parella de septuagenaris que després de cinquanta anys de matrimoni perden la seva casa pels deutes, estem a l’època de la gran depressió. Com que cap dels fills disposa de gaire espai no hi ha altra solució que dividir-los i així la mare va a l’apartament neoiorquí del fill gran i el pare a casa d’una altra filla on només disposa d’un sofà a la sala d’estar. La pel·lícula reflecteix les dificultats d’adaptació que tots dos pateixen per viure amb generacions més joves i la sensació de solitud que els domina, l’un sense l’altre. La salut del pare empitjora i l’única solució sembla ser enviar-lo a casa d’una altra filla que viu a Califòrnia, a l’altra banda del país. La parella es reuneix a Nova York per acomiadar-se i tornen a l’hotel on feren el viatge de noces cinquanta anys enrere. Després d’un moment de diversió, ballen i prenen uns cocktails, el primer moment per ells sols en cinquanta anys, l’home ha de prendre el tren per marxar a Califòrnia. Abans de sortir expressa la seva intenció de trobar una feina i fer-la venir amb ell. Ella fa veure que s’ho creu i la pel·lícula acaba amb la seva imatge veient allunyar-se el tren. És un dels finals més devastadors de la història del cinema.

Leo McCarey és recordat sobretot com un autor de comèdia. Va treballar amb Laurel i Hardy, fou un dels definidors de la screwball comedy i firmà, Duck Soup, potser la pel·lícula més divertida de la història del cinema, però , tot i que no falti una mirada irònica i un cert sentit de l’humor, Make way for tomorrow recorda per la seva temàtica el viatge a Tokio de Yasujiro Ozu. Evidentment la posada en escena és del tot diferent. A McCarey no hi ha la transcendència de la que parlava Schrader a la seva tesi doctoral i el seu film té de vegades un to melodramàtic, genèticament impossible per a uns japonesos, però hi ha una intenció coincident en mostrar, cosa gens freqüent, la vulnerabilitat i la fragilitat de la gent gran o, el que és el mateix encara que els cretins no ho sàpiguen, de la condició humana.

Canaletto a Londres

2011-01-18T19:06:00.000Z

Vaig descobrir la pintura de Canaletto gràcies al Centre de Cultura Contemporània que fa molts anys va organitzar una exposició sobre el caràcter urbà del pintor venecià. El motiu era justificat perquè possiblement és just atribuir-li la invenció dels carrers i els paisatges ciutadans com motiu pictòric, una mena de paisatge que només havia tingut una presència episòdica als pintors anteriors. Aquest curs ha començat a la National Gallery amb una exposició sobre aquest pintor on ens compara el seu treball amb alguns dels contemporanis que varen conrear el mateix gènere, entre els quals figura el seu nebot Bernardo Bellotto, Gaspar Van Wittel, l’holandés autor de les primeres vistes de Venècia i finalment Francesco Guardi, el darrer pintor excel·lent que donà la República veneciana. Canaletto pot tenir per molts un aspecte antipàtic perquè veient la seva vida hi ha elements que recorden més un empresari triomfador que no pas un artista segons la versió romàntica. Jo crec que era un pintor extraordinari especialment per la seva habilitat per reflectir la llum a les seves obres. La fascinació del seu treball està també lligada a la despertada pel seu objecte, aquesta ciutat de Venècia que ha estat una de les realitats històriques més reeixides d’Occident com li agradava recordar a Josep Pla.

Memòria

2011-01-17T15:36:00.001Z

La bellesa de l’escriptura és la reverberació de la memòria. Un temps de memòries exhaurides ha de ser un temps sense literatura.

Imatges de Salvador

2011-01-14T08:05:00.010Z

Nostre sennyor de Bonfim i també Oxala
La platja de Boa Viagem el dia de cap d'any

Jordi a Itapoa

Interior de San Francesc
Morro de Sao Paulo
Prova de Carnaval la nit de reis a la Cidade Alta
El Largo del Pelouriho, centre neuràlgic de la Cidade alta
Ball pels carrers la vígila de cap d'any
L'elevador Lacerda

Salvador

2011-01-13T20:19:00.000Z

Des de fa una setmana he reprès la meva rutina diària. Prèviament vaig passar els dies de Nadal amb la família a Barcelona i després vaig fer una setmana de vacances a la ciutat de Salvador de Bahia, un dels llocs del món que tenia més ganes de conèixer (un interès que en un cert sentit comparteixo amb el meu nebot Marc). Això em va permetre d’entrada complir una vella aspiració, veure l’altra banda del cel, cosa que no havia pogut fer mai fins a la nit d’entrada d’aquest any.

En poc temps he pogut veure poca cosa. L’estat de Bahia té unes dimensions semblants a les de França i Espanya juntes i ni tan sols podria dir que he vist una part significativa; de Brasil en general no cal parlar-ne. He vist una mica més la capital, Salvador. Les expectatives eren molt altes i no han estat decebudes. La part més antiga de la ciutat és l’anomenada Cidade Alta. Objecte d’una regeneració massiva des de finals dels vuitanta quan fou declarada patrimoni de l’humanitat, el seu aspecte a hores d’ara és magnífic i permet gaudir d’un conjunt molt assolit d’arquitectura barroca. Es diu de Salvador que té 365 esglésies, però dos són particularment interessants: la de Sant Francesc, que té la decoració més exuberant de la ciutat i la del Nostre Senyor de Bonfim., la qual, fora ja de la cidade alta, constitueix un lloc clau per fer-se alguna noció del sincretisme que, com a Cuba, predomina a la vida religiosa de Salvador. La imatge de Crist que presideix l’església no és només una representació de la segona persona de la trinitat, sinó també d’Oxalà, un dels orixes, les divinitats importades d’Àfrica, més importants.

Visitar Salvador és de fet una mica visitar Àfrica. El substrat ètnic és primordialment negre i no només la religió sinó la cuina i la música recorden aquest continent. La ciutat fou la primera capital del Brasil. Ara és només capital d’un estat que no figura entre els més pròspers del país, però manté una personalitat important en l’àmbit cultural i especialment en el musical. Les oportunitat i els llocs per gaudir-ne de la música són innumerables, especialment en aquest moment de l’any quan s’intensifica la preparació del seu carnaval que passa per ser el més celebrat del país, superant fins i tot Rio.

Salvador és una ciutat que viu del turisme, amb la qual cosa la temptació del parc mediàtic hi és certament ben present, tot i que aparegui compensada per una vitalitat associativa i cultural molt marcada. La regeneració feta a la cidade alta ajuda a corroborar aquesta impressió. Sembla que hi hagué l’habitual expulsió dels habitants originaris per fer bonic un barri que, contra allò que diu la llegenda negra, és de fet molt segur, això sí, perquè està literalment pres per la policia. La sensació canvia radicalment quan t’allunyes de la zona definida com turística i monumental i arriba a ser depriment a la cidade baixa on una molt bona part dels edificis està feta mal bé i on l’ambient én general és més aviat tristot. La diferència la cidade alta i la baixa no és metafòrica. Un ascensor de més de 50 metres d’alçada uneix els dos barris, així com diferents funiculars. Evidentment també estan units per carrers de mal passejar per diferents raons.

El millor record que em duc segurament és de l’animació de les seves platges. Nosaltres estàvem hostatjats al barri de barra, just enfront del porto da barra on hi ha una platja d’aigües sorprenentment netes per ser una platja urbana. Les aigües són molt tranqui-les perquè estan dins la badia i també per això està encarada a Ponent, cosa que la fa un dels llocs més apreciats pels soteropolitans per veure la caiguda del sol. Allò sorprenent és però la seva animació. Diria que les platges són per Salvador, allò que els parcs són per Londres. Tants els dies que em vaig llevar a les sis, com les nits, a les primeres hores petites, hi havia gent banyant-se, fent esport o simplement prenent la fresca. La platja està il·luminada de nit, tant a la sorra com els primers metres del mar. Més enlla de barra, comença l’orla, vint i cinc kilòmetres de platja sovint rocosa i d’aigües més braves perquè es tracta de l’Atlàntic. La darrera d’aquestes platjes és Itapoa on Vinicius i Toquinho passaren, com a mínim, una tarda. Nosaltres també vam ser-hi una tarda, però sense la cachaça que calia no varem arribar a sentir la terra rodar.

Fora de Salvador, no hi hagué temps per gaire. Visitarem Santo Amaro, un lloc provincial i tranquil, bressol del gran Caetano Veloso; Cachoeira, tan interessant arquitectònicament com la capital i a més la capital del Camdoblé amb la seu de la germandat de la bona mort i Morro de San Paulo, una illa amb unes platges que no tenen res a envejar les de les Maldives i on no hi ha cap construcció de més de dos pisos.

l'amistat segons Hawks

2011-01-11T11:45:00.001Z

Sobre la complementarietat entre amistat i rivalitat és fonamental el cine de Hawks i cal destacar especialment El Dorado i la relació entre els personatges de Wayne i Mitchum. La narració d’Hawks és molt acurada en mostrar que hi ha entre ells tots els possibles motius de rivalitat possibles: tenen relacions amb la mateixa dona, es situen a bàndols oposats, competeixen entre si pel lideratge de la seva comunitat i mantenen actituds morals contraposades envers qüestions de primer ordre com la beguda, però tot això al final acaba resultant secundari.

Tancament de la Kensal Rise Library (i unes 800 més)

2011-01-10T09:50:00.000Z

L'any 1900 Mark Twain va passar per Londres i durant la seva estada va inaugurar una biblioteca pública a un dels nous suburbis londinencs. Aquesta llibreria és la Kensal Rise library la més propera on ara resideixo i que acabarà la seva trajectòria aquest any ja que el consell municipal de Brent té previst el seu tancament així com el d’altres cinc biblioteques de les 12 de les que disposa el barri de Brent. Això passa a la encara prospera ciutat de Londres, la situació a la resta del país és encara pitjor. Des de la lògica del neoliberalisme possiblement allò discutible no és perquè es tanquen les biblioteques sinó perquè existeixen, no és debades recordar però l’empitjorament de la vida de molt gent amb pocs recursos pels quals la xarxa de biblioteques públiques constitueix una necessitat de primer ordre. En general, el servei és molt utilitzat. L’any passat hi hagueren 300 milions de llibres prestats però la rebaixa dels diners que venen de l’administració central posa la responsabilitat del retallament als consells municipals i el tancament de biblioteques és una mesura relativament menys impopular que d’altres.

Pedraza

2011-01-09T12:23:00.000Z

El curs 1975-1976 jo feia vuitè de bàsica a la I.C. Lumen. Fou el curs en el que va morir Franco. Ja feia anys que era al centre i no recordo ben bé per què em va tocar seure al costat d’un alumne nou, un noi tranquil i tímid anomenat Pedraza, Àngel Pedraza. Llavors es deia que era el Barça qui li pagava l’escolarització perquè el club tenia moltes expectatives en el futur. Segurament el record que tinc més viu del meu company és el contrast entre la seva superioritat en allò que molts de nosaltres ens importava més en aquell moment, jugar a futbol, i la seva absoluta manca d’arrogància. L’any següent tots dos deixarem l’escola i no ens tornarem a veure. Millor dit ell no em va veure més perquè efectivament les expectatives es confirmaren i Pedraza arribà al primer equip al temps on jo anava a veure tots els partits. A la tornada de les vacances m’ha arribat la notícia de la seva mort i valgui aquesta entrada com un petit homenatge. Demà és un dia històric pel Barça i és una pena que ell no pugui veure-ho, perquè hi ha un lligam entre el seu joc i els dels tres jugadors que demà seran assenyalats com els millors del món. Pedraza era un futbolista tècnic que hagués fet més sort si hagués nascuts uns anys més tard. Començà a ser important a l’equip a la temporada 85-86 malgrat tenir en el seu lloc el que possiblement era el millor migcampista del moment, Bernd Schuster. Malauradament aquella fou una de les temporades més desgraciades de la història del Barça i la seva qualitat no fou suficient per sobreposar-se a la dinàmica negativa que es creà llavors i sobretot al fet que l’entrenador d’aquell moment, Venables optés per fer un futbol molt directe, del tot oposat al que el Barça fa ara i que no li anava gens bé (tampoc li va anar bé al club que no va guanyar res amb aquella aposta). Que descansi en pau, el company Pedraza.

Darrers dies a Londres

2010-12-25T22:51:00.009Z

Els banys
L'obra de teatre
La pel·lícula

Els darrers dies a Londres foren atrafegats però sense entrar en reflexions molt profundes he de deixar nota per, com a mínim, fer aquest dietari del tot complert. Divendres 17 el BFI feia la seva sessió de Screen Epiphanies. Aquest cop el protagonista fou Tim Lucas, possiblement un dels còmics més populars de UK gràcies a la sèrie televisiva Little Britain (ignoro si aquí ha estat emesa) Hom podia veure’l també com els bessons de la versió de Burton d’Alice in Wonderland. El seu film triat fou Singing in the rain. El film de Kelly i Donen deu estar entre els que he vist més vegades i penso seguir veient. És un treball simplement perfecte.

A la tarda següent al Trafalgar Studies veig una representació de l’obra End of the rainbow la qual escenifica els darrers mesos de vida de l’actriu i cantant americana Judy Garland, que morí precisament a la ciutat de Londres. No és un musical, però la protagonista canta les cançons més emblemàtiques del repertori de la mare de Liza fins acabar, òbviament, amb la cançó que inspira el títol (la més popular del segle XX pel públic americà). Tracie Bennet fa el paper de Judy i està molt i molt bé tant cantant com interpretant una vida marcada per la desgràcia (no vull dir tragèdia, perquè no sé si Judy va tenir mai opcions)

Diumenge varem anar al Porchester Hall que s’anuncià com els banys (spa per dir-ho amb terminologia neo-pija) més antics de Londres. Les instal·lacions són del segle XIX i tenen l’encant de l’antic i una estètica neo-gòtica amb elements premodernistes singular i simpàtica. Mentre em relaxava als banys de vapor intentava esbrinar quina era la raó de perquè un país ric com UK pot seguir utilitzant instal·lacions que tenen més de cent anys i a la no tan rica ciutat de Barcelona no es pugui conservar una piscina pública amb només quaranta anys d’antiguïtat i que era l’única del barri (em refereixo a l’antiga piscina del CN Montjüic on jo vaig aprendre a nedar). He de seguir llegint el Gòrgias i meditants sobre els límits de la poca-vergonya

Retorn inesperat

2010-12-24T16:59:00.001Z

He tingut sort i soc a Barcelona. Vaig ensopegar amb un ticket per tornar des de Gatwick el dimecres, el dimarts molt tard quan estava considerant la possibilitat de baixar-me a Paris, cosa que tampoc era del tot fàcil. Suposo que algú va renunciar al bitllet just en aquell moment. No em feia gaire il·lusió passar-me el dia de Nadal sol a Londres, una diada que imagino més aviat ensopida atès que es suspèn totalment la circulació de transport públic. En qualsevol cas he pogut retornar a la celebració d’aquesta diada que malgrat tota l’estupidesa afegida simbolitza l’esdeveniment d’alliberament més important de la història de la humanitat: la identificació de l’omnipotència divina amb la infància desvalguda i fràgil. Bones festes per tothom.

Mala peça al teler

2010-12-21T12:04:00.004Z

Heathrow
Un parc londinenc
La cua de l'eurostar

Les possibilitats de, com a bona ovella, tornar al meu corral aquest nadal són a hores d’ara molt petites. Ahir tot i tenir porta assignada el meu vol no va sortir de Gatwick i vaig començar un horrible viatge de tornada després de passar per un procediment caòtic i aleatori per recuperar la maleta i d’una tornada complicada ja que els trens havien deixat també de funcionar. A hores d’ara no trobo res per tornar abans del dia de Sant Esteve per avió i creuar fins a Paris sembla arriscat. Ara no neva. Ho farà a la tarda i la situació és ben complicada. L’Eurostar està tancat i la gent fa unes cinc hores de cua al carrer per mirar de ser recol.locats en alguns del trens que van sortint. Les autoritats d’Heathrow no donen cap esperança de millora fins després de Nadal. El millor moment de la nit fou quan a la sala d’espera de Gatwick després del tancament de l’aeroport amb molta gent plorant o preocupada per buscar un lloc on dormir aquella nit, els serveis de megafonia, poc actius tot el vespre, van demanar al públic que procedís a la devolució del articles comprats al Duty Free, ja que no volant, no teníem dret a comprar.

llagoteria

2010-12-19T11:08:00.000Z

Al meu assaig sobre el Gòrgias per fer entendre als lectors de que s’està parlant al diàleg, utilitzo la comparació entre la retòrica i la publicitat. És òbvia però no és l’única i així un exercici necessari és pensar quines son les formes actuals de llagoteria. La llista és prou ampla. En primer lloc, per seguir l’exemple platònic la cuina, activitat preferida de la generació que havia de fer la revolució i va preferir tocar-se els collons (els seus i els de les generacions posteriors). En segons lloc, la pedagogia entesa com a polimatia: el seu fruit essencial és la LOE i el seu origen un rousseanianisme de tercera mà. En tercer lloc, l’art, especialment el contemporani, cosa a la que sí farem referència al nou assaig. Possiblement però aquí cal pensar-ho molt a fons perquè la qüestió és més seriosa que les precedents totes les ciències socials.

Retorn a Bedford Falls

2010-12-19T00:57:00.000Z

Per acabar amb Capra pel moment (ja he vist tot el que podia del cicle però tinc pendents dos DVDs amb pel·lícules de la primera ètapa) veig una projecció de It is a wonderful life, la pel·lícula que al començament del curs sobre Capra vaig assenyalar com la meva preferida. És sense cap mena de dubte la més recordada i de manera justa perquè totes les virtuts del cine de Capra es troben representades en el seu grau màxim La presència d’aquest film és habitual a les nostres pantalles i s’ha convertit en l’equivalent fílmic del que al segle anterior havia estat el conte nadalenc de Dickens. Fins i tot gent jove que ni somnia a veure-la està familiaritzada amb el seu final gràcies a cites d’altres produccions com els Simpson. Tanmateix el film fou un fracàs econòmic que suposà el final de la Liberty Productions, la productora independent que impulsava llavors Capra, i fou una mena de cant del cigne. Capra no sols no tornà a tenir cap èxit sinó que mai més feu una pel·lícula realment bona.

M’és difícil jutjar amb fredor un film que em desperta sempre una reacció emocional molt viva (no puc assistir a la darrera part sense plorar, cosa que només amb passa de manera tan automàtica amb la penúltima escena de The grapes of Wrath). Pels que simpatitzen poc amb el cine de Capra aquest títol és el paroxisme de l’ensucrament que caracteritzaria els seus treballs i que en fa impossible la digestió. Jo tampoc crec en àngels (però si n’hi haguessin preferiria que fossin com el de la pel·lícula interpretat per Henri Travers ), però tot i que l’existència dels àngels sigui segurament mentida, allò que explica l’àngel, l’avaluació de la vida de George Bailey, és veritat, com es veritat la tesi que defensa el film i que podríem fonamentar a Plató: mai no és un fracàs la vida de l’home que té amics.

Una projecció atenta revela que hi ha una necessitat pel sucre, per que als moments més intensos It is a wonderful life és una pel·lícula ben ombrívola. Poques vegades una escena resulta tan desoladora com la que ens mostra George Bailey humiliant-se enfront de Mr. Potter per demanar-li un préstec sobre la garantia del seu segur de vida o quant just abans de deixar la casa aquest personatge, que fins llavors s’havia mostrat com un ésser humà íntegre i just, maltracta la seva família. De fet, la gràcia per la comèdia de Capra pot fer-nos oblidar que la vida de Bailey és fonamentalment una vida de renúncia marcada per esdeveniments que no pot controlar, com la guerra o la depressió.

Part de l’autenticitat del film ve propiciada pel fet que la guerra suposà l’inici d’un període de reflexió per Capra que no fou clarificador. A Capra hi hagué una tendència a la depressió que en aquell moment s’aguditza i , com assenyala al seu llibre McBride, hi ha molts trets en comú entre el personatge de George Bailey i el realitzador italo-americà, un dels quals segurament fou la temptació del suïcidi.

La pel·lícula coincideix en dos dels seus protagonistes amb l’altre film de Capra vist aquesta setmana, you can’t take it with you. Lionel Barrymore, el bondadós Mr. Vanderhof de la primera és ara el malvat Mr. Potter, un ser integralment maligne, al qual no li es permès participar a l’apoteòsica escena de reconciliació final. És difícil decidir on està més encertat. L’altre actor que repeteix és el protagonista James Stewart. També per Stewart aquest film suposava la tornada a la pantalla després de l’absència provocada per la seva participació a la guerra. La transformació com a actor en aquest temps fou important. Abans de la guerra Stewart era essencialment un actor de comèdia, tot i que molt bo (penso a per exemple a Històries de Filadelfia). A It is a wonderful life hi apareix un talent fins llavors desconegut a l’àmbit de la tragèdia (el qual es mostra més que a qualsevol altre lloc als westerns que rodà amb Antony Mann) i aquesta capacitat és una de les principals eines de Capra per fer passar el film de la tragèdia a la comèdia quan li convé.

La lògica als diàlegs platònics

2010-12-17T23:45:00.000Z

Llegint comentaris sobre el Gòrgias fets als països anglosaxons no em deixa de sorprendre la delectació amb la que els autors anglosaxons busquen les errades, les fal·làcies, de l’argumentació socràtica. Generalment són tan palesos que sembla una mica ingenu suposar que el problema és que Plató no sabia prou pensar lògicament (tot i que deu ser afalagador per un filòsof “professional” pensar que supera a Plató en alguna cosa) i certament seria concebre un Plató molt ingenu si l’imaginem capaç de pensar que a les discussions entre els humans l’element decisori és el rigor lògic.

Tresors de Budapest

2010-12-17T09:07:00.005Z

La Royal Academy of Arts ha organitzat una exposició d’alguns dels treballs més destacats exposats al Museu Nacional de Budapest. Com la National Gallery, aquest és un dels pocs museus que no és fruit d’una col·lecció real, sinó que fou adquirida en el temps de efervescència i pujada del nacionalisme hongarès, perquè aquests no fossin menys que les altres nacions europees. Disposà de la base de la col·lecció de la família Esterhazy, la qual dóna el títol a una de les obres més conegudes del museu: la madonna pintada per Rafael. Amb diners i en un bon moment, la col·lecció té una bona representació de pintura italiana i sobretot de pintura espanyola amb una Magdalena de El Greco i una esplèndida representació del Martiri de Sant Andreu per Ribera. Potser però la millor peça són els dibuixos dels caps de guerrer fets per Leonardo.

You can't take it with you

2010-12-16T22:35:00.001Z

Després de l’ensopegada que suposà Lost Horizon, Capra es sentia necessitat d’un altre èxit per mantenir la seva posició preeminent a Hollywood, el resultat fou you can’t take it with you (A Espanya es digué Vive como quieras) un film molt més definit que l’anterior des d’un punt de vista genèric i on tornava al terreny on havia excel·lit, la comèdia, mantenint la pretensió de ser un realitzador amb idees. La jugada li sortí bé. El film feu molts diners, guanyà l’Òscar a la millor pel·lícula i el tercer Òscar per Capra com a millor director. A hores d’ara però el film té menys prestigi que Mr. Smith o Mr. Deeds, en part, perquè no comparteix l’evident heterodòxia política dels altres dos i resulta, segons diuen, menys inquietant.

Vista els dilluns passat al BFI aquesta apreciació és veritat a mitges. Els Vanderhof, la família que viu segons la màxima del títol castellà, segueixen sent del tot entranyables però, amb l’excepció del personatge de Jean Arthur, sembla que viuen completament al marge de la resta de la societat. La seva proposta vital no es pot prendre com cap alternativa de res. El full de presentació de la filmoteca inclou la crítica cinematogràfica que en el moment de l’estrena feu Graham Greene. En general era contraria al film. Per Greene, a Capra allò predominant no és cap mena d’idea sinó la necessitat de fugir i la dicotomia entre els pobres homes farcits de diners i els afortunats que no tenen diners però tenen amics. Partidari d’un cinema més realista, a Greene no li hagués agradat viure a casa dels Vanderhoff. Tanmateix també indica que el film no és tan horrible com semblaria ja que el geni de Capra com a narrador és innegable: la seva pantalla sembla dues vegades més gran que la de qualsevol altre cineasta i la seva habilitat al muntatge no era per ell inferior a la d’Eisenstein.

Tampoc estaria del tot d’acord finalment amb el refús de Greene. És evident l’utopisme amb el que es descrit la família Vanderhof, però això no significa que el film sigui del tot fals. La millor perspectiva per valorar-ho es centrar-se no tant als aparents protagonistes, la parella d’enamorats protagonitzada per Jean Arthur i James Stewart, com als dos patriarques i especialment al pare de James Stewart, interpretat per Edward Arnold. Em sembla que més que cap altre és el personatge d’Arnold el protagonista real del film. La veritable intriga no és si Stewart o Arthur podran casar-se, com no haurien de fer-ho!, sinó si Arnold podrà ser redimit com a ser humà. La felicitat dels Vanderhof pot ser fingida però la misèria de Kirby, el cognom de la família rica, és ben real. Per això segurament l’escena més intensa del film és el diàleg mantingut a la presó amb l’avi Vanderhoff on per primera vegada se n’adona de tot allò que esta fent malament amb ell mateix. Com a moltes pel·lícules de Capra és un moment genuïnament dramàtic integrat perfectament dins d’una comèdia, en principi, obertament optimista. Si apliquéssim a Capra el test platònic per decidir sobre la bondat d’un creador, o per ser del tot justos al binomi format per Capra i Riskin: la capacitat de fer alhora tragèdia i comèdia, Capra seria dels que millor se’n sortiria al costat segurament de Chaplin i Fellini.

Bibliografia en anglès

2010-12-16T09:08:00.001Z

A la recensió publicada al darrer anuari de la SCF per Julie Tramonte sobre el llibre de Stauffer entorn de la unitat del Gòrgias l’autora es queixa de la nul·la atenció dedicada a la bibliografia no anglesa. El llibre de Tarnopolsky que ahir comentava podria ser objecte del mateix retret. No hi ha quasi títols no anglesos i les excepcions són traduccions. Així Romilly, una autoritat poc discutible pel que fa referència a la cultura antiga, no és citada segons l’original francès sinó a la traducció anglesa (d’una obra de caràcter divulgatiu). Sembla que això que fèiem alguns fa anys (intentar aplegar i conèixer les referències bàsiques i les novetats com a mínim en francès, italià i alemany) ara és una cosa provinciana!. Ja he explicat alguna vegada que amb tota la seva magnificència Londres no té cap llibreria com la Central de l’eixample amb una bona selecció de les principals llengües europees. De fet, l’edició de traduccions aquí és cada cop més reduïda. Pels partidaris de la llengua catalana això és una relativa bona notícia. Enfrontats al retret de què tenim una llengua de segona divisió, el fet és que des d’un punt de vista objectiu també ho són el castellà, l’italià o el francès. (potser l’alemany una miqueta menys). Ara bé la nostra reverència per la llengua anglesa (aquesta sí, sovint, provinciana) em sembla que justifica una lògica de la que la nostra llengua ha estat i ha de ser necessàriament víctima.

Kettling

2010-12-15T17:39:00.001Z

Dijous passat fou un dia ben trist per la democràcia anglesa. Els mitjans d’informació varen difondre i fou la imatge el dia, el cotxe del príncep de Gales envoltats per un grup de manifestants poc amistosos, però em sembla que es va insistir menys en una de les vulneracions més greus del desig de reunió i manifestació que ha hagut a aquest país des de fa molt temps. Per tal de minimitzar les protestes, el govern va intentar limitar l’accés al Parlament tant com es pogués. Per això, la policia va dissenyar una nova estratègia anomenada kettling, la qual consistí en acordonar alguns carrers plens de manifestants i impedir la sortida dels que hi eren dins o l’accés. Això suposa que alguns ciutadans van estar set hores obligats a romandre el carrer sense cap servei sanitari amb unes temperatures properes al zero graus. A la manifestació no hi havia només estudiants sinó persones d’edat avançada, una bona part del professorat universitari volgué també manifestar-se, i per tothom va resultar una experiència prou penosa. Els disturbis foren reals però tenien poc a veure amb a gent que fou deturada i en tot cas difícilment poden semblar una justificació per l’arbitrarietat comesa. Fou una experiència decebedora perquè els conservadors havien venut la impressió de que serien uns defensors de la tradició liberal anglesa i després de l’època de Blair tothom s’ho volia creure, però dijous van fer un pas enrere important i potser definitiu.

Prudes, perverts and tirans

2010-12-15T09:09:00.002Z

PRUDES, PERVERTS AND TIRANS

(Cristina H. Tarnopolsky, Princeton, 2010)

El text de la professora Tarnopolsky proposa una lectura del Gòrgias platònic centrada a la noció de vergonya, tot cercant de veure que pot ser aportat des de l’obra platònica al debat actual sobre si la vergonya és efectivament un sentiment amb efectes positius en una cultura democràtica o, que pel contrari, un sentiment que mereixeria ser eradicat. Aquesta és una discussió de certa importància als Estats Units vinculada a la revindicació dels drets d’algunes minories. Hi haurien aquí dues posicions enfrontades: la dels que pensen que la vergonya és un sentiment negatiu per una tradició històrica continuada en utilitzar-lo per a atacar la posició de grups “socialment anormals” com els homosexuals o la dels que pensen que pot ser un element positiu; una eina per a fixar una sèrie de qüestions morals que no poden ser negociables en una societat democràtica. L’autora no ens amaga que la seva lectura té una intenció política clara perquè un reforçament de la noció de vergonya pot ser un baluard de les nostres constitucions democràtiques en un temps de crisis lligat a un fenomen progressiu de desregularització en tots els àmbits. De fet, el motiu per girar-se envers el Gòrgias és la comprensió mostrada per Plató del caràcter necessari , tot i que perillós, d’aquesta emoció en la vida humana i en la política democràtica. Per fer això cal distingir, tal i com segons ella fa el diàleg, entre una vergonya causada per la llagoteria, una vergonya del respecte socràtica i una vergonya del respecte platònica. Ajudant-nos a evitar la confusió que preval en els debats actuals sobre la vergonya, la que existeix entre el sentiment fundat en el respecte i el sentiment fundat per l’estigmatització del diferent.

El primer capítol tracta les nocions de vergonya i retòrica en el diàleg. Comença amb un acurat estudi de l’arrelament d ‘allò discutit al diàleg amb la realitat històrica atenenca. L’objectiu de l’anàlisi no és només ajudar-nos a entendre el diàleg sinó establir paral·lelismes amb la situació política americana. Entendre el Gòrgias significa entendre que Plató està cercant un resposta a aquests problemes que, i aquestes fora les tesis de l’autora, no passen tant per un refús de la retòrica sinó per la seva reconsideració amb la finalitat de construir-ne una de positiva que suposi també una superació de la socràtica. Així mateix, la idea de Tarnovolsky és que una consideració semblant pot fer-se respecte a la democràcia, el Gòrgias no és un diàleg anti-democràtic sinó que cerca una depuració de la democràcia, fonamentalment de les contaminacions produïdes per l’imperialisme. La seva interpretació pren com a punt de partida la tesi evolucionista i precisament el Gòrgias seria el lloc on es faria palès un cert trencament amb el socratisme per part de Plató. El contingut d’aquesta part segueix les oposicions establertes pel diàleg que segons l’autora són successivament:

1. Entre la retòrica de Gòrgias i la dialèctica socràtica

2. Entre la retòrica de l’adulació, la qual no és exactament la defensada per Gòrgias, i política socràtica entesa com a art de la justícia

3. Entre la retòrica de l’adulació i la retòrica de la justícia

4. Entre la retòrica de l’adulació i la noble retòrica platònica

5. Entre la retòrica de l’adulació, l’art polític socràtic i la veritable retòrica

L’objectiu del diàleg és la definició d’aquesta retòrica noble que supera la dels sofistes però també la de Sòcrates, al capdavall estèril pel seu caràcter radical que avergonyeix massa els subjectes i no en permet treure res de consistent dels diàlegs. Això queda molt clar en el diàleg entre Cal·licles i Sòcrates i el mite final ha de ser entès com un intent de redreçar aquesta situació. La clau d’aquesta evolució és entendre que el contrast no és tant entre disciplines basades a la raó i basades a l’experiència, com voldria la tradició filosòfica, sinó en el fet de què l’adulació es dirigeixi al plaer sense considerar el bé. L’evolució final serveix per consolidar un punt de vista oposat al de Leo Strauss, allò oposat no són la filosofia i la política, sinó el socratisme i la política, i a Plató hauria una proposta positiva per superar aquesta situació.

El segon capítol és un estudi de les tres refutacions sempre tenint en compte que elenchein, el terme grec traduïble com refutar, podia significar també avergonyir. Comença amb una descripció dels tipus de vergonya: la nascuda d’una mentida i la produïda pel desvetllament de la veritat serien les dos bàsiques, mentre que Sòcrates introduiria una tercera, fruit de la confusió de no tenir clar les pròpies creences. Així mateix és fonamental la distinció entre el moment de recognició i el moment de creació. Un cop establert aixó passa a la reconstrucció dels tres diàlegs. El diàleg amb Gòrgias és el més fructífer i per mostrar-ho l’autora assenyala el paper positiu i interessat que Gòrgias assumeix a les discussions posteriors. Seria, per tant un bon exemple de la bondat del mètode de refutació socràtic. El segon diàleg amb Pol també té un efecte positiu, atès que la refutació socràtica condueix a Pol al descobriment de que la seva visió sobre la tirania era inadequada i potser no es corresponia amb els seus veritables desigs. Tarnopolsky fa un examen a fons dels problemes lògics plantejats per la refutació socràtica: en primer lloc, la indistinció entre l’agent, el pacient i l’espectador (clau en el cas del dilema sobre la injustícia), la discutible, però imposada a l’argumentació socràtica, unitat entre plaers físics i plaers intel·lectuals i per últim la definició de la bellesa en forma disjuntiva que trenca les regles de l’art de la definició practicada per Sòcrates als altres diàlegs. Tanmateix per Tarnopolsky aquestes dificultats lògiques acaben sent fructíferes en el cas de Pol, el qual no planteja les objeccions que caldria si estigués fort en lògica, perquè allò que explica Sòcrates correspon a la seva experiència vital, a la seva internalització d’una autoritat externa. El seu caràcter d’esclau de l’opinió pública fa que la distinció entre l’agent i l’espectador es col·lapsi en el seu cas. Sòcrates li ha permès a Pol fer un descobriment sobre ell mateix: que allò que realment vol és l’honor produït per la fama de l’orador i no els bens produïts per la vida criminal del tirà. Malgrat el refús inicial de la posició socràtica, Pol compren finalment que ell mateix no es troba tan lluny de Sòcrates en considerar el seu gènere de vida basat en el discurs oposat als basats en la força bruta. No és clar però i aquesta és la feblesa de la lectura de Tarnopolsky, que el discurs i la violència siguin fenòmens oposats en ells mateixos, aquest és un punt de partida indiscutit però que l’experiència històrica i del present no em sembla que permeti establir.

La refutació de Cal·licles seria pel contrari un exemple de les limitacions del mètode socràtic que no és apte per a tota mena de subjectes. Cal·licles es sotmès a la tercera mena de vergonya de la que parlàvem abans però no té cap ajut real per part de Sòcrates per sortir de la seva perplexitat. Com en el cas de Pol, Cal·licles apareix en el curs del diàleg com un personatge molt més convencional del que ell pensava ser i això és revela en el fet que allò que acaba provocant el seu esclat d’indignació és la insinuació de que la seva posició pugui ser considerada indulgent vers els catamites, practicants de l’homosexualitat passiva, delicte que podia suposar la pèrdua dels drets de ciutadania.

El fracàs de la conversa amb Cal·licles assenyala el pas envers una nova concepció de la retòrica presentada per Sòcrates però ja no socràtica. Seria la retòrica platònica la qual es concebuda com un mixt que reté molt de la socràtica, però suavitza la seva duresa incorporant elements de l’afalagadora retòrica de Gòrgias. El mite és l’exponent al diàleg de la síntesi entre les dues tradicions precedents. La perspectiva de Tarnopolsky és evolucionista i el Gorgias és vist com un moment singular dins de l’evolució de Plató. El diàleg suposa la seva separació del socratisme i l’elaboració d’una apologia personal on explica les raons per abandonar la vida política atenenca i la creació d’una nova escola de filosofia. A la seva interpretació Tarnopolspky vol allunyar-se de la interpretació canònica que veu Plató com un enèmic de la democràcia i també de la straussiana que veu un conflicte irresoluble entre democràcia, o qualsevol ordre ciutadà, i la filosofia. Els elements de crítica a la democràcia de Plató no es dirigeixen tant a la seva idea abstracta, sinó a les formes que prenia a la seva ciutat. (no entrem però a la discussió de sí tindria sentit per Plató o, per qualsevol, fer una crítica de la democràcia en abstracte). Pel contrari, Tarnopolsky creu que les democràcies modernes necessiten més capacitat per a produir aquesta mena de vergonya relacionada amb la conformitat o amb una preocupació excessiva per l’honor i l’autoestima. El seu esquema, desenvolupat al llarg del capítol, és el següent:

1. La vergonya és una força necessària però perillosa subjacent a les deliberacions democràtiques i a les discussions filosòfiques

2. Aquesta vergonya necessària s’articula mitjançant l’ideal democràtic de la parrhesia

3. Una forma corrupta de vergonya condueix a un tipus corrupte de democràcia.

Plató no és per tant, un crític del règim democràtic atenenc sinó de la seva immanent corrupció i això ho palesa el Gòrgias pel fet que les crítiques adreçades als interlocutors de Sòcrates ho siguin per la seva incapacitat de viure d’acord amb els ideals de la democràcia atenenca. Cal·licles és lloat per la seva parresia i blasmat per la seva incapacitat de reprimir els seus impulsos tirànics. Sòcrates, pel contrari, és vist com la confluència entre els ideals tradicionals de coratge i autoafirmació amb els ideals cooperatius de justícia i moderació. És la seva defensa i la seva pràctica de la parrhesia (ser franc és la condició per poder acusar-te a tu mateix o als teus amics; és a dir, la suposada finalitat de la retòrica des del punt de vista socràtic) allò que li dóna a Sòcrates aquesta posició preeminent. De fet, la noció de Parrhesia ocupa al diàleg un lloc tan central com la de vergonya, és l’instrument utilitzat per Sòcrates per desvetllar aquest sentiment. Tanmateix el que el diàleg mostra és que la franquesa socràtica pot no ser en ella mateixa suficient. Per això, aquest és el tema del capítol quart, cal articular una altra forma de vergonya que és l’exposada en el mite on es reflecteix la noció platònica de vergonya respectuosa, la qual combina els elements penosos i negatius de la refutació socràtica amb els plaers de la vista i el so propis de la tradició epidèctica de la retòrica gorgiana. La nuesa dels jutjats en el mite equival a la penosa experiència d’haver estat desemmascarat que ha sofert Cal·licles a la seva conversa amb Sòcrates, aquesta il·lustració per Tarnopolsky és més important que la promesa de la justícia post-mortem (la seva lectura no emfatitzà allò que el mite té de precedent envers l’escatologia cristiana). El mètode socràtic però serveix per diagnosticar però no pas per guarir; és insuficientment terapèutic perquè no té en compte la necessitat de crear una nova imatge per a la persona que li permeti transformar-se de manera més adient amb el que ella mateixa és i perquè sempre es dóna en una situació de falta de temps. Per tot això a la retòrica platònica aquesta tècnica socràtica s’enriquirà amb l’aportació gorgiana. El seu anàlisi emfatitza la familiaritat amb els procediments de Gòrgias; de fet entén que el mite és una aplicació de la dita que una imatge val més que mil paraules, però curiosament Tarnopolski eludeix una anàlisi del significat del mite. Li interessa molt més la seva funció de superador de la negativitat inherent al logos socràtic, convertint el Sòcrates humiliat pel procés en el triomfador del judici definitiu, amb la qual cosa pot finalment proposar un model, allò que mancava a l’esquema socràtic. A la lectura de Tarnopòlsky no hi ha lloc per a la ironia, que és el recurs amb el que una bona part dels comentaristes ha abordat aquest fragment del diàleg. La duplicitat de missatges té a veure no tant a l’establiment de diferents nivells de lectures sinó a una atenció a la dinàmica d’evolució de l’interior del subjecte.

La segona part del llibre vol aplicar els resultats extrets de la lectura del Gòrgias al debat polític del nostre temps i ho fa des de la convicció que la lectura del Gòrgias pot servir per superar el debat centrat entorn de la dualitat entre la vergonya i la seva manca. Els seus punts de partida són els anàlisis de Michael Warner[i], un autor que considera la vergonya com un element negatiu d’estigmatització i J.B. Elsthain[ii] que defensa la vergonya com fundadora de les nocions de privacitat i civilitat. L’anàlisi de les seves posicions mostra que hi ha potser més coses que els uneixen que no`pas que els separin ja que ningú defensa la estigmatització d’individus a partir de llurs característiques i llur comú refús a les polítiques d’identitat. L’aparent discussió entre les dues postures extrems es pot diluir mitjançant una anàlisi acurada de les diferents significacions del terme vergonya, el qual, com hem vist a la primera part del llibre és molt variable en els seus usos. Per Tarnopolsky la vergonya, com l’experimentada per Cal·licles i Pol, és amarga en la mesura en que ens fa reconèixer que som diferents de com pensem ser, però ens ajuda a no ser capturats per un Altre fantàstic; la vergonya és així un sentiment políticament alliberador per tots els que corren el perill de ser englobats per un règim totalitari o normalitzador. Però sobretot, és alliberadora psicològicament; ens ajuda a créixer, és a dir a lliurar-nos de la superstició del nostre dret a la omnipotència o a la omnisciència. La lliçó platònica és que el que no ha crescut l’individu desvergonyit, l’home immadur, no pot ser membre d’una comunitat política sana. La lliçó platònica retinguda per l’autora és que l’univers de la llagoteria és un univers amenaçat per la infantilització absoluta dels seus membres. La crítica platònica és pertinent i necessària en el nostre temps perquè allò que els grecs denominaven tirania convergeix amb allò que els científics socials avui en dia anomenen normal i per tant pot ser una ajut per alliberar-nos de les polítiques de vergonya estigmatitzadora que tenen com a conseqüència:

1. Dirigir-se només als plaers del reconeixement mutu i defugir la perplexitat causada per la manca de reconeixement

2. Introduir un Altre rígid, unitari i estàtic a les nostres deliberacions

3. Produir la idea d’un normal Altre que és també fantàstica

4. Bloqueig de totes les conseqüències positives d’avergonyir-se

5. La producció de ciutadans que defensen la seva normalitat humiliant els que són diferents.

La conseqüència a extreure del Gòrgias, allò que es desprèn de la noció platònica de respecte vergonyós, és que el comportament democràtic implica sempre deixar oberta aquesta possibilitat de poder avergonyir-nos la qual és considerada com un camí de millora, ajudar a transformar els altres des de l’assumpció del seu respecte i dignitat. El problema, més enllà dels autors tractats, no és el de si la vergonya és bona o dolenta, sinó trobar eines, com l’escriptura platònica, per lluitar contra la tirania de la normalitat.

El darrer capítol es centra a les emocions i vol reivindicar, seguint la línia de pensament iniciada per Damasio al seu llibre sobre l’error de Descartes[iii], el paper de les emocions a la vida humana, descartant així la lectura que fa a Plató passar per l’adreçador de limitar-se a ser un mer precursor del racionalisme. Per l’autora hi hauria una convergència entre Damasio i Plató que permetria la superació del binarisme que caracteritza el punt de partida de la tradició liberal moderna i especialment del racionalisme neo-kantià. La idea extreta de Damasio i altres autors com Blackburn[iv] és que les emocions no són disruptives de la racionalitat sinó una part constitutiva i integral de la racionalitat humana. Els seus descobriments són així avaluats com un recolzament de la necessitat d’aquest platonisme respectuós propugnat per l’autora. Des d’aquí crítica les opinions de Nussbaum[v] en contra de la vergonya, recordant el seu paper en el procés de desfer-se de la mitologia del jo omnipotent que caracteritza la infantesa i recordant que sense les emocions negatives no hi ha cap possibilitat d’autocrítica i per tant de progrés del jo.

El treball de Tarnopolsky és d’una molt bona qualitat acadèmica i dóna compte de molts detalls que ajuden a fer entenedora la lectura del Gòrgias. El seu interès fonamental , però, ha estat motivat per la seva voluntat de clarificar el debat polític actual. Un interès que sempre acaba produint resultats ambivalents. Allò més positiu del llibre és que està construït des de una intenció legítima: pensar que tenim alguna cosa a aprendre de Plató. Des de la catastròfica experiència hermenèutica protagonitzada per Popper , sabem però que és ben perillós barrejar massa Plató amb els nostres problemes. El llibre de Tarnopolsky no és una excepció. Tot i que no es citi a la bibliografia, Rorty em vingué al cap mentre ho llegia i especialment la seva declaració de superioritat del liberalisme sobre la filosofia. Aquest esperit no és aliè al llibre de Tarnopolsky i segurament és el causant de forçar el text platònic en un sentit massa consolador. El liberalisme, com qualsevol “isme”, ha de presentar-se com consolador, però aquest és un luxe que la filosofia de debò no pot permetre’s. Segurament per això la lectura de Tarnopolsky tendeix a obviar el context polèmic, és a dir literalment bèl·lic, del text platònic. Per això, fa molt poques referències a una temàtica cabdal dins del diàleg com és la de la mort de Sòcrates i mai no acaba d’aprofundir a la temàtica de la disjuntiva entre democràcia i tirania, la qual no pot ser vista com una dicotomia entre bé i mal, ni tan sols, com una lluita entre oposats. La lectura de Tarnopolsky redueix la indistinció que hi ha entre totes dues a un problema gairebé personal de Cal·licles i aquesta omissió és imprescindible per a la seva discutible reinterpretació de Plató com defensor de la democràcia, però en el fons poc respectuosa del sentit del diàleg. Enfront d’una lectura recent com la de Stauffer[vi] preocupada a defensar essencialment la unitat del diàleg, per Tarnopolsky el diàleg és caracteritzaria per un desplaçament del punt de vista del socratisme al platonisme, una interpretació conseqüència del caràcter dogmàtic amb el que assumeix la interpretació evolucionista de Plató. Els elements de crítica però poden ser relativitzats enfront de l’elogi que fèiem més amunt, el respecte amb el que es vol escoltar Plató i l’encert indiscutible de veure la qüestió de la vergonya com central en el Gòrgias.

[i] The trouble with normal: sex, politics and the Ethics of queer life. Cambridge, 1999

[ii] Democracy on trial, New York 1995

[iii] Descartes’error: Emotion, reason and the human brain. New York, 1994

[iv] Ruling passions. Oxford, 1998

[v] Hiding from Humanity: pasión, shame and the law. Princeton, 2004

[vi] The unity of Plato’s Gorgias: rhetoric, justice, and

the philosophic life. Cambridge 2006

Sing me a song with social significance

2010-12-14T00:58:00.004Z

Pins and needles fou una obra teatral creada per la secció cultural i recreativa del ILGWU un dels sindicats mes actius i potents de New York als anys 30. Mentre que la majoria dels seus treballs eren petites peces d’agitació política amb pins and needles intentaren fer quelcom de ben diferent: una comèdia musical semblant a allò que es podia veure a Broadway diferent de propostes més previsibles en principi per gent esquerrana com la mimetització del treball de Brecht o de les produccions del federal theatre (les quals són per cert satiritzades a l’obra). La base musical fou obra del jove compositor, Harold Rome i els escriptors foren Marc Blizstein i Arthur Arent. Als seus sketchs reflectien la vida quotidiana dels treballadors, les lluites per la millora de les condicions laborals i satiritzaven les polítiques dels països imperialistes (entre els quals incloïen les potències de l’eix però també el Regne Unit) i la dreta republicana impotent envers la preeminència electoral de F.D. Roosevelt.

Durant nou mesos l’obra fou representada els vespres i els caps de setmana i malgrat no disposar de cap mena de propaganda, l'exit fou creixent fins el punt que els actors hagueren d'abandonar la fabrica per esdevenir professionals que feien vuit funcions setmanals. En 1939 l’obra fou trasllada al Windsor Theatre i encadenà 1108 representacions, la més representada fins a aquell moment a Broadway. Fou representada també a la Casa Blanca i tingué dos gires nacionals.

La primera versió anglesa es pot veure ara en un dels escenaris del circuit fringe, The Cock Tavern Theatre. El teatre és un espai minúscul situat al pis superior d’un pub de Kilburn High Road, un dels pocs que queden a la ciutat amb l’ambient de tota la vida (és a dir on ningú ve a beure coses com vi). La manca evident de mitjans i espai és substituïda per professionalitat i entusiasme. L’escriptura de l’obra ha estat actualitzada en algunes referències però hi romanen moltes coses perquè tot plegat no és tampoc tan diferent. Com llavors segueix manant una élite forassenyadament avariciosa, no tenim Mussolini, però tenim Berlusconi i el que no tenim som sindicats obrers (vull dir sindicats de debò). Allò fonamental és però el treball d’uns actors que interpreten, canten, ballen i fan música a la vegada i que no podrien estar millor. Són en concret nou actors i apunto el nom de tots ells perquè més d’un pot tenir un futur brillant (tots són molt joves): David Barnes, Mark Gillon, Laura-kate Gordon, Josephine Kiernan, Elain Lloyd, Elizabeth Pruett, Racheel Rose Reid, Matthew Rutherford i Adam Walker. Certament un treball d’aquesta qualitat no és producte de la sort sinó de l’esforç per la difusió de les activitats artístiques que es realitza a molts centres del pais. El Cock Tavern Theatre, que avui comença un seguit de representacions de la Bohème, no té cap mena de subvenció.

Autoestima

2010-12-13T13:51:00.001Z

Coses que crec podem retenir del platonisme: tenir present que a una societat democràtica l’autoestima no pot ser un valor fonamental.

Des hommes et des Dieux

2010-12-12T19:58:00.002Z

Des hommes et des Dieux, és un film de Xavier Beauvois que reconstrueix allò que sabem de l’assassinat de set monjos cistercencs a Algeria l’any 1995, possiblement a mans d’extremistes islàmics. La pel·lícula ha tingut una recepció important primer al festival de Cannes i després entre el públic i em sembla que realment s’ho val. Més enllà dels seus valors cinematogràfics, que els té, des hommes et des dieux és una de les reflexions més enraonades i lúcides sobre la mort que jo hagi mai vist a una pantalla cinematogràfica. Com els primers anys de la meva vida foren anys d’espectador televisiu i coincidiren amb el final del nacionalcatolicisme tinc una certa aversió d’entrada a un film protagonitzat per un grup de monjos. La pel·lícula però no confirma aquests prejudicis. No hi ha exhibicions de santedat ni crides al martiri. Després d’un pròleg on es mostra la relació cordial, quasi simbiòtica, entre els habitants del monestir i la vila propera, el film ens mostra la massacre d’un grup de treballadors croates per un grup islàmista. La nit de nadal els islàmistes entren al monestir i són refusats per la fermesa del pare principal que els desconcerta quan inquireix pel seu coneixement del Corà, text que ell coneix molt bé per la seva condició de teòleg. A partir d’aquí s’obre el debat entre la comunitat sobre sí han de quedar-se o fugir. El centre de la pel·lícula és la deliberació entorn d’aquesta decisió, una decisió que es pren al pausat ritme de la vida del monestir que és també el de la pel·lícula. De la confusió inicial sorgeix la unanimitat en quedar-se, no pas per cap gana de fer de testimonis de la fe, al monestir no es fa, ni es suggereix que s’hagi fet mai, cap tasca evangelitzadora, sinó per coherència amb la pròpia opció de vida i per solidaritat amb els habitants del poble que són víctimes potencials com els monjos però sense cap possibilitat de fugir. La situació algeriana es descrita com segurament fou, una lluita entre dos bàndols, entre els quals és difícil decidir quin és el pitjor (tot i que també clar com hi havia persones decents tant entre el govern com entre els rebels) i compta amb un repartiment excepcionalment convincent encapçalat per Lambert Wilson i Michael Lonsdale el qual té segurament el millor paper, l’escèptic creient lector de Pascal i Montesquieu que pren cura de Déu essent l’única possibilitat d’atenció mèdica per tots els habitants del poble i de la possiblement extensa contrada.

Transmissió

2010-12-11T14:14:00.000Z

El paral·lelisme que podem establir entre la cultura del nostre temps i el paradigma cultural que està qüestionant Plató al Gòrgias és que la transmissió del coneixement ha esta rendida impossible perquè s’han minat i destruït les bases morals que constitueixen allò que fa possible els processos d’aprenentatge (un tema diferent és el de la transmissió d’informació)

La lluita per sobreviure durant el franquisme

2010-12-07T12:32:00.000Z

El BFI ha fet un cicle sobre cine clandestí català del temps del franquisme. He anat a una de les sessions on s’oferien tres films (un curtmetratge i dos migmetratges). Trio aquesta sessió perquè un dels realitzadors del darrer film és en Marià Lisa, amb qui havia coincidit alguna vegada a les sessions del SCF i del que no coneixia la seva faceta com a realitzador cinematogràfic.

El primer film és anònim i es diu Muntanya, informa de les reunions mantingudes al monestir de Monserrat per artistes i intel·lectuals que volien expressar la seva oposició al judici de Burgos el 1970. Una veu en off ens informa dels comunicats emesos per l’assemblea mentre que les imatges ens mostren molts senyors (la majoria amb cabell llarg i molta barba) reunits en Assemblea. Vistes des d’ara les imatges transmeten més displicència que heroisme.

El segon és un migmetratge de Lloreç Soler titulat 52 diumenges. Soler és l’únic cineasta professional i el film n’és testimoni del seu ofici. A hores d’ara em sembla que conserva tota la força intacta. Ens explica la història d’un grup de joves de l’extraradi barcelonès dels 60, no es diu el lloc podria potser ser Santa Coloma, que dediquen el seu temps d’oci dels diumenges a una acadèmia de toreig. El film entrevista a aquests nois, veiem les seves activitats d’aprenentatge i per últim la seva prova amb vedells, per la qual han de pagar uns quants mesos de llur salari, El film és il·lustratiu de la paorosa misèria que sovint caracteritzava la vida a l’extraradi barceloní d’aquella època, de les poques sortides que tenia el jovent proletari. Els braus són presentats com l’única via possible de sortida de la pobresa. És un film ben recomanable perquè documenta molt clarament el lligam, ara que ja no hi ha classes del tot ignorat, entre els braus i la misèria i també per recordar-nos d’una manera precisa d’on venim,

El darrer film és diu el camp per l’home i és obra del CCC (col·lectiu de classe) que treballà entre els anys 1970 i 1978 i estava format per en Marià i la seva esposa Helena Lumbreras, graduada pel centre de Cinematografia experimental de Roma. Sí l’anterior treball podia catalogar-se com a cinema social, aquest té un caire marcadament més polític. Construït com un documental de televisió, el film fa una història de l’evolució del camp espanyol, fonamentalment de l’andalús i el gallec, descrivint les fracassades reformes de la segona república i la involució que suposà el franquisme. Com a conclusió el film proposa la col·lectivització de la propietat agrària. Ben triat com a complement de l’altra, cal entendre perquè la gent anava lliurement a viure a lloc tan horrorosos com l’extraradi barceloní, el film a hores d’ara resulta curiós per la seva virulència per plantejar un problema que venia de lluny i que no s’ha resolt tant com s’ha dissolt, una mica pels inesperats als setanta diners dels alemanys i també per l’envelliment de la població i la creixent pèrdua de rellevància de l’activitat agricola.

Crisi per alguns

2010-12-06T19:02:00.001Z

M’és difícil evitar estar aquests dies de mala llet. Que Zapatero no té res a veure amb l’esquerra sinó que en tot cas defensa un populisme tirant cap a latinoamericà era clar fa temps, però tot i així les mesures de divendres passat m’emprenyen. No em sembla que sigui intel·ligent privatitzar, ni que sigui parcialment, una de les poques fonts segures d’ingressos de l’estat, o una política d’aeroports destinada a mantenir oberts aeroports deficitaris i inútils però em sembla abjecta la retirada dels 426 euros. Segur que hi haurà algun cas de frau, potser molts, però tinc certesa plena que hi ha un contingent que per molt diverses raons està del tot fora del mercat de treball i que ara s’aboquen a la indigència. Ningú no pensa, en canvi, en prescindir de despeses també feixugues i moralment ara mateix injustificables. Per posar un exemple conegut vaig estar l’altre dia a la Conselleria d’Educació de Londres, l’home al seu front, el Conseller, en termes reals cobra més que el president del Govern. És un càrrec pràcticament inútil i del tot prescindible, ja que la seva capacitat decisòria és molt petita, gairebé nul·la. Consellers hi ha set o vuit a Londres i a cada ambaixada, assumint una representació ridícula i arcaica a l’època d’Internet i de les videoconferències (tot i que és cert que en tots els meus anys a l’exterior he constatat amb sorpresa la incapacitat dels serveis informàtics de l’estat espanyol per fer un correu electrònic funcional). Tot plegat, prou injust. Tenim un estat sufragat per les preteses classes mitjanes, els assalariats, que es vol despreocupar dels que no serveixen per contribuir i al servei d’unes preteses elits, hi ha poc en elles que justifiqui aquest caràcter, no menys inútils i redundants. Unes elits que no han vacil·lat en imposar una versió invertida i tragicòmica del socialisme, que torna a fer-se evident aquest dies amb el rescat de l’economia irlandesa.

Mr. Deeds goes to town

2010-12-05T10:38:00.000Z

Després de l’èxit aclaparador d’It Happened one nigth el següent film de Capra fou Mr. Deeds goes to Town. Les coses havien canviat. Tornava a tenir una estrella de primer ordre, però ara no com a conseqüència d’un càstig, sinó perquè quasi tothom volia treballar amb el director que havia batut tots els records a la cerimònia de lliurament dels oscars. Fou també la primera vegada que Cohn li permetia tenir el seu nom per damunt del títol. Hi trobà dos actors principals amb els que comptaria més en el futur, tant Gary Cooper com Jean Arthur i seguí comptant amb Robert Riskin, el qual considerava que aquesta era la millor pel·lícula que havia escrit per Capra. Él canvi des d’It happened one nigth és palès. La primera pel·lícula fa una observació aguda de la realitat americana, però la segona fa un pas més enllà i defineix ja la intenció capriana d’utilitzar el cine per desvetllar la consciència social del poble americà. De fet, el film fou molt ben rebut per les revistes d’esquerra americanes, les quals alabaren el respecte i l’autenticitat amb la que els treballadors eren mostrats al film.

A hores d’ara el missatge interessarà més o menys però el film segueix sent excel·lent ho és a la primera part, quan descobrim la gran ciutat des de la mirada honesta i noble del jove provincià interpretat per Cooper. Cooper, Mr. Deeds, fa turisme però aquesta no és la raó del seu viatge sinó fer-se càrrec d’una herència de vint milions de dòlars. Mentre veu la ciutat ha d’aprendre sobre la marxa a esquivar els paràsits, els aprofitats i els periodistes que el defineixen com el noi ventafocs. Coneix també una noia de la ciutat, la qual però no és el que sembla, sinó la més intrèpida i cínica dels periodistes. Quan ho descobreix i fastiguejat vol abandonar-ho tot un obrer aturat que assalta la seva casa li fa repensar-s’ho i decideix donar la seva fortuna als aturats. Sempre m’ha agradat de Capra la seva facilitat per modificar radicalment la modalitat de les seves pel·lícules canviant del tot el registre i el gènere. Aquesta és la la base de l’excel·lència d’It’s a wonderful life i es fa palesa en aquesta escena. El obrer sembla venir d’una altra pel·lícula, però el canvi acaba sent del tot convincent. La millor part del film és però la seva culminació. Denunciat per la part de la família desheretada ha de sotmetre´s a un tribunal que ha de pronunciar-se sobre la seva capacitat mental. Deprimit Mr. Deeds refusa parlar i a tenir defensa, amb la qual cosa el triomf dels acusadors sembla inevitable. L’escena és llarga i creà una gran tensió, tot esperant que Mr. Deeds es decideix a parlar, quan finalment ho faci, assumint ell mateix la seva defensa, imposarà el seu sentit comú i la seva honradesa en la que possiblement és la celebració més joiosa i reeixida de la Common Decency mai feta a una pel·lícula americana.

Gauguin

2010-12-04T12:06:00.000Z

La Tate Modern està oferint en aquesta primera part del curs una retrospectiva sobre Gauguin amb les dimensions habituals de les exposicions organitzades per aquesta institució. El títol és del tot encertat, qualificant el pintor francès com maker of myth. Gauguin ha captivat la imaginació occidental amb la descripció d’un paradís que havia desaparegut després, entre altres moltes causes, del notable èxit que la predicació del catolicisme va tenir en aquelles contrades. Enlloc del paradís hi havia un ordre colonial corrupte contra el que Gauguin va exhaurir les poques forces que li quedaven al final de la seva vida (malgrat les diferències de tota mena, en una cosa coincidia amb Van Gogh: la manca absoluta de perspectives comercials per a la seva obra i aquest fet fou també determinant de la seva trajectòria). El paradís era del tot perdut, però ningú no ho diria després de veure els seus quadres. L’exposició no està ordenada cronològicament sinó per temàtiques. Impressionista per formació, Gauguin evolucionà cap a una forma, m’atreviria a dir que oposada amb un sentit del color del tot propi, m’agraden especialment els seus retrats femenins, com el reproduït més amunt, que fou el quadre que més m’agrada dels exposats. La documentació de l’època exposada ens explica que Gauguin fou vist al seu temps com un pintor-filòsof i no s’equivocaven de fet la seva obra és la millor il·lustració alhora de la vessant seductora del roussonianisme, un dels fruits filosòfics del XVIII, i un presagi de la renuncia a la cultura i l’aposta per la “naturalitat-,” que hauria de ser definidora del segle vint.