avaluació i constatació final

Darrera avaluació final de segon de batxillerat viscuda al Cañada. El mon no avança, gira i així es reprodueix la mateixa discussió, amb la mateixa protagonista principal, de la primera vegada. Jo surto malparat perquè soc víctima d’una onada de reclamacions (3), cosa que fa vint anys que no patia. Els arguments no van gaire més enllà del fet que no volen suspendre (i cal entendre que sempre han viscut des de la idea que el seu voler és una raó suficient). Demà me’n vaig a Alemanya. Començo les meves darreres vacances de half-term, les quals si que enyoraré de ben segur.

El dilema espanyol

Llegeixo a la premsa el dilema espanyol, l’article conjunt de 68 articulistes catalans. Trobo el terme dilema no gaire ben trobat. L’equiparació entre les dues possibilitats plantejades per l’article no presenta gaire simetria. La involució és una possibilitat real i segurament a hores d’ara ben probable, la independència és això que aquí diuen un “wishful thinking” que mai ningú no ha concretat en un projecte real, ni tampoc una estratègia o tan sols una tàctica per realitzar aquest projecte. La independència, no té garantida una majoria suficient, ningú sembla preocupat per veure com es podria aconseguir aquesta majoria i, aquest és l’argument més important, l’experiència de trenta anys d’autogovern no proporciona gairebé cap element que permeti albirar expectatives positives envers aquest estat independent. Les fugides endavant són incompatibles amb virtuts necessàries i fonamentals com la lucidesa o a la versió més nostrada, el seny. Al capdavall, a l’article és ben clara la manca d’ambdues coses. No té sentit el recurs constant a una interpretació de la història que no s’aguanta per enlloc i encara en té menys a les arnades mitologies, afegir-ne altres com parlar del “significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística”, una afirmació que constitueix pura i simplement no una errada sinó una mentida.

Els darrers dies de Hitchcock

La lectura del llibre de Thomson ha estat un motiu per recuperar del fons de la llibreria, un dels llibres que me’n vaig dur de Hay-on-wye, The last days of Alfred Hithcock, una crònica dels darrers mesos de la seva vida escrita per David Freeman el responsable del guió de The Long Nigth, el film que podia haver clos la seva filmografia si Sir Alfred hagués viscut uns mesos més ( hi és inclòs també el guió de la pel•lícula). El guió era pràcticament definitiu i Hitchcock estava considerant qui podia ser la parella protagonista (Liv Ullman i Sean Connery). No és un llibre que aporti gaire claus per a la comprensió del treball del mestre anglès ( cosa difícil a hores d’ara) però és interessant per la descripció de com afrontà el seu final un personatge ben peculiar, fonamentalment pel fet que el personatge havia dominat completament a la persona. Crec que el fons de l’obra de Hitchcock és essencialment pessimista, malgrat ser més un mestre de la comèdia que del suspens, i en aquest sentit el relat de Freeman és congruent. El darrer Hitchcock és un home amb problemes greus de salut (associats amb l’obesitat però també l’alcoholisme), queixós de no haver viscut quan ja no tenia remei (no hi hagué vida més enllà de les pel•lícules) i poruc de la mort, tot i el seu intent de conjurar aquesta por amb jocs de paraules com el que feia quan es referia a ell mateix com The short Knight (el títol de Sir li fou conferit molt poc abans de la seva mort)

The moment of Psycho

Aquest any és el cinquantè aniversari de Psycho, l’èxit comercial més gran de la carrera d’Alfred Hitchcock. Aquí s’ha fet un cicle commemoratiu que no he pogut seguir en absolut. Sí que he pogut, però, llegir el llibre que el crític David Thompson ha dedicat a aquest aniversari, The moment of Psycho, el subtítol del qual és definidor de quina és la seva tesi, How Alfred Hitchcock thaught America to love murder. El llibre fa una crònica del procés de gestació del film, un moment de fort retrocés per la indústria cada cop amb menys recursos enfront de la televisió, un comentari sovint apassionat de les seves seqüències i finalment un relat de la seva recepció. La posició de l’autor és, en un cert sentit, ambivalent; mentre que el seu entusiasme pels primer quaranta minuts del film és del tot il•limitat, no passa el mateix amb la segona part de la pel•lícula que per ell no excel•leix com la primera. Especialment després de la mort d’Arbogast sembla com si Hitchcock anés perdent interès a la història i la fa arribar a una solució racional i per això decebedora. És una excepció, però l’escena final del film amb Norman completament posseït per la seva mare, la qual no desmereix del començament del film.
Més enllà de la seva vàlua artística, Psycho és fonamental des d’una perspectiva sociològica. És el film que realment acabà el cine americà clàssic obrint la porta a una representació més franca i més directe, de la violència i també del sexe. Hitchcock no només fou un artista genial sinó un home amb una comprensió cabdal del seu moment (la violència per exemple és inherent a la música jove que llavors s’estava imposant) i això explica l’oportunitat de la seva producció que fou, recordem-ho una aposta del tot personal, una producció prou barata com per poder assumir els costos personalment, cosa que obligà irònicament a assumir els mitjans de producció més econòmics de la incipient industria televisiva.
A l’entrevista amb Truffaut Hitchcock fa molt palesa la satisfacció amb el film i fa esment l’originalitat de la pel•lícula en el seu desenvolupament, fonamentalment per acabar amb la “protagonista” després de quaranta minuts de film. Thomson reconeix aquests fets però crida l’atenció sobre altres menys comentats. Per exemple, el fet que la pel•lícula comença amb dos personatges, Marion i el seu nuvi, més aviat grandets però amb una vida amb poques perspectives; els seus desitjos estan esclafats per la seva pobresa i el caràcter repressor de la societat on viuen. Psycho és en el seu començament una contracrònica molt amarga del somni americà; la mena de crònica que feien perfectament els directors que visqueren quasi tota la seva vida professional però mantingueren la distància del que mai no arriba a deixar de ser del tot un estranger. Lang fou el millor exemple, un altre fou Wilder.
Les reaccions sobre el film foren ben variades. La crítica americana l’acolli amb divisió d’opinions, pels francesos de Cahiers en canvi, queda confirmat que Hitchcock era Déu (fou llavors quan Truffaut prengué la decisió d’escriure el llibre). El públic tingué menys reticències. Al seu primer any el film recaptà quinze milions de dòlars, el major èxit de Hitchcock als cinquanta, the rear window, no havia arribat als sis milions. Els beneficis del director, que havia treballat sense sou, foren de quatre milions de dòlars. L’Acadèmia no mostrà gaire entusiasme Hitchcock fou nomenat com millor director i Janet Leigh com millor actriu secundaria. Cap dels dos guanyà. Perkins no fou considerat com a millor actor (!), el film no optà a ser la millor pel•lícula i,des del meu punt de vista allò més incomprensible, la banda sonora de Herrman tampoc estigué entre les millors de l’any.
El legat del film, la seva continuïtat a les obres posteriors és indubtable i Thomson dóna una vintena d’exemples de tota mena. Més enllà del sexe i la violència remarca intel•ligentment que Psycho obre una línia fonamental al cine americà dels setanta, la dels personatges definits per una solitud alienant. Aquest legat no és del tot positiu. Certament Thomson entén i comparteix l’esperit que du a Hitchcock a afirmar, a la seva entrevista amb Truffaut, que la seva pel•lícula és un triomf absolut de la cinematografia per la manipulació de les sensacions de l’espectador assolides a l’escena de la dutxa, la qual no té cap base literària, ni fonament a l’actuació. És muntatge pur (ajudat és clar per Herrman). El seu triomf artístic contribuí en paraules de Thomson a aïllar les pel•lícules dels horitzons del sentit. El director com a màgic, però en el sentit més banal del terme.
Psycho és un film que pot ser entès perfectament pels meus alumnes. Fora del fet de la filmació del blanc i negre és una pel•lícula que no els resultaria gaire llunyana. L’any 1960 el film triomfador dels Oscar fou un altre visió crítica del somni americà, The apartment de Billy Wilder. No crec que cap persona de les noves generacions la pogués veure amb gaire facilitat. És en aquest fet on rau el triomf de Sir Alfred i una certa desfeta pels que pensen que a les pantalles hauria de quedar lloc per esperits com els de Billy Wilder.

Tornada a Yorkshire

La catedral de York
Guild adventurer's hall
l'abadia de whitby
l'abadia de Rievaulx

Passo el darrer cap de setmana a Yorkshire. Dormo a la ciutat de York i el dissabte, junt amb gent de l’institut, veiem alguns llocs del nord de la contrada. És la meva quarta estada a aquesta ciutat,així que suposo que em deu agradar. La catedral de York és l’emblema de la ciutat i tot Yorkshire. És la catedral gòtica més gran al nord dels Alps i segurament la que conserva una part major dels vitralls originals. La novetat ha estat la incorporació d’un museu al subsòl dedicat a l’evolució de l’edifici des del temps en que fou una basílica romana. El treball museístic és excel•lent. La catedral no és però l’ùnica joia de la ciutat. Trono a l’advernturer’s guild hall, el local del gremi de mercaders originat al segle XV, un exemple fantàstic de gòtic civil, i que segueix actiu i constituint una força viva de la ciutat. Un exemple viu i poderós de la entre nosaltres molt esmentada i poc present societat civil.

Ian Jack

Des de que soc aquí només compro diaris el dissabte. Si no puc per alguna raó, llavors el diumenge. No tinc temps per gaire més. Compro, els dissabtes, The Guardian i una de les coses que mai no deixo de fer és llegir la columna de Ian Jack. Mancat de qualsevol fe a les columnes ordinàries, pròpiament informatives, només les d’opinió li donen un cert sentit al vell costum burgés, que substituí, segons Hegel, la lectura de les escriptures. Ian Jack és un bon escriptor i un dels pocs que d’alguna manera segueix el camí orwellià. Darrerament he estat llegint una recopilació dels seus articles aplegats al volum, the country formerly know as Great Britain i les meves impressions positives, però parcials, han estat del tot corroborades. Mr. Jack és un senyor a prop de la seixantena i els seus escrits són certament melancòlics. El seu tema fonamental, allò que dóna el títol del llibre, és recordar el caràcter profundament destructor del segle passat des d’un punt de vista cultural. La destrucció de Gran Bretanya és un procés, per ell, coincident i indestriable amb la desaparició de la cultura de la classe obrera, que fa seixanta cinc anys encara podia imaginar-se com la columna vertebral de l’imperi. Ian Jack descriu la desaparició dels cinemes de barri, la decadència de les ciutats costaneres amb una gràcia especial i prou habilitat com per fer veure que allò essencial, allò dramàtic, no és la desaparició d’aquestes petites coses de les que parla, sinó la de les certeses i conviccions morals dels habitants d’aquest mon, en el qual el consens entorn d’allò que Orwell denominava Common Decency era ferm i segur (potser, reprenent l’article del Ferran a l’avui d’avui, la diferència entre una gent amb una dignitat nascuda de la seva lluita pels seus drets i uns altres, als quals la ignorància sobre la realitat d’aquests drets, per ells naturals, acaba prenent-les-hi qualsevol possibilitat de dignitat) . Tot el llibre és prou valuós però un dels articles em va semblar especialment reeixit: el que clou el volum anomenat the best picture he ever saw, emotiu homenatge al seu poble nadiu i al seu germà, mort als vuit anys, poc abans del seu naixement.

Retallades

Me n'assabento a la feina ahir del discurs del president del govern espanyol a les corts. Faig córrer la notícia, la qual per ningú que vagi seguint l'actualitat, ni que sigui una mica per sobre, podria ser qualificada de sorprenent. Tanmateix, és freqüent una actitud de perplexitat, cosa que confirma des del meu punt de vista la gratuïtat del tòpic de la societat de la informació i també el fet que els meus companys de professió mantenen ferma la seva fe al principi d' "això no ens pot passar a nosaltres", contrastat amb altres gloriosos esdeveniments com la implantació de la LOGSE. Avui els diaris parlen de mesures doloroses i necessàries, tot insinuant amb més o menys força ,que és un ajustament necessari per que tot segueixi essencialment igual. Potser tinguin raó, i tant de bo sigui així, però podria ser que precisament allò que està començant a esdevenir sigui tot el contrari i que la festa s'estigui acabant

Una revisitació postmoderna de Visconti

Excepcionalment, atès el panorama cultural del país, un dels èxits de la temporada està essent una coproducció parlada en italià, filmada quasi del tot a Itàlia i dirigida per un italià, el film de Luca Guadagnino, Io sono l’amore, tot i que, també cal dir-ho tot, la protagonista, i també productora del film, és l’actriu més emblemàtica del cinema “artístic” britànic, Tilda Swinton. El film de Guadagnino ha causat nombroses adhesions de molts espectadors però també un refús decidit d’altres. Jo l’he vist una vegada i, ara per ara, no en sabria prendre partit per cap dels dos bàndols. D’una banda em sembla indiscutible que el films assoleix moments d’una extraordinària bellesa, ajudats per una banda sonora realment extraordinària, la primera del seu autor John Adams més conegut pel seu treball dins del mon de l’opera. No em va agradar però la part final de la pel•lícula que em va semblar més aviat fàcil.
La proposta de Guadagino es podria definir com una revisió dels drames de família característics del cinema clàssic italià i que tingueren el seu màxim exponent a Visconti i segurament a la seva Caduta degli Dei. Els temps però han canviat i la delectació cal•ligràfica de Visconti és ben aliena a Guadagnino. Altres canvis són també significatius com el fet que el protagonista aliè a la família burgesa ja no és un intel•lectual ni un artista, sinó un cuiner, que la família ja no sigui purament italià, el personatge de la mare interpretat per Tilda Swinton és d’origen rus, o la disjuntiva moral en la que es mouen els negocis de la família, en la que la pura i simple gasiveria està per sobre de qualsevol consideració sobre la tradició o el prestigi del cognom.

Hume i el segle XVIII americà

Un tòpic molt repetit a un bon nombre d’històries vincula intel•lectualment la revolució americana essencialment a John Locke i els il•lustrats francesos. Hume generalment no és comptat dins del grup de pensadors influents. El llibre de Mark G. Spencer, Hume and Eighteenth-century America, està dedicat a examinar aquest tòpic i finalment a desmentir-lo. Spencer pren un partida gens apte per a mandrosos però del tot assenyat: examinar quins eren els continguts de les biblioteques americanes del anys anteriors a la revolució. Un treball plausible perquè es conserven els registres de gairebé totes les biblioteques públiques o privades. Las dades així obtingudes mostren que Hume fou una presència fonamental, cosa que corrobora les notícies que tenim de les subscripcions a les seves obres. El fet clar, però, és que encara que la recopilació dels assaigs filosòfics era ben coneguda, l’obra decisiva per establir la reputació de Hume fou la seva història de la Gran Bretanya (una mala notícia pels cervells massa especialitzats)
Certament comprar un llibre no és el mateix que llegir-lo i per això, a més de la seva recerca de dades, Spencer ofereix un examen dels textos de l’època, per esbrinat la influència del pensador escocès. L’examen dels textos revela també clarament que Hume fou una referència clau, però equívoca, per dues raons bàsiques: en primer lloc, perquè a les obres de Hume trobaren suport tant els partidaris de la revolució com els que volien preservar els lligams amb la corona i, en segon lloc, perquè essent fonamental la qüestió religiosa, la fama de Hume feia problemàtic declarar-se com un seguidor massa aferrissat de les seves teories. És clar que la peculiar posició de Hume, el qual mai no subscriví les posicions dels whigs però que tampoc abraça la causa dels tories, afavorí aquesta ambivalència. Al capdavall, però moltes de les reflexions de Hume a la seva història foren una bona base pels que pretengueren que el camí revolucionari no s’oposava a la tradició constitucional britànica sinó que era la seva conseqüència.
Diversos capítols estudien la relació entre Hume i algunes de les principals figures del moment. Així es fa palès el deute de Madison envers Hume, les crítiques envers l’esperit de facció que feu l’americà tenen un fonament indubtable a les reflexions de Hume, caracteritzades per una desconfiança clara envers qualsevol mena de faccionalisme, cosa que constitueix potser la principal lliçó del seu relat històric del segle XVII. Tot i que la influència és clara, és remarcable el fet que a les pàgines de Madison mai no es faci referència a Hume, un peatge segurament inevitable perquè no es sentissin exclosos els defensors de una previsible i plausible república cristiana. Un altre discussió on Hume tingué una influència determinant era la de si el govern republicà era possible no en una petita ciutat, sinó en un estat de grans dimensions. Hume no veia aquesta impossibilitat i els seu arguments foren citats per Madinson i Hamilton.
Més complicada és la relació amb Jefferson que sovint ha estat presentat com un antagonista. Això és cert, però no és tota la veritat. Mentre que el darrer Jefferson refusà completament les posicions de l’escocès, les anotacions de les dècades anteriors a la revolució són el testimoni d’un interès ben viu.
Més enllà de la disputa merament polític potser l’aspecte que més m’ha interessat del llibre és el seguiment fet amb una certa intensitat de la malaltia i la mort de Hume, la qual no fou un afer estrictament privat. La capacitat del filòsof ateu per afrontar la mort fou vista a l’època com una prova de la validesa del seu legat filosòfic, cosa que deixa clara, que encara a començament del XVIII, pels lectors, la filosofia tenia molt més a veure amb la direcció de la pròpia vida, en termes platònic amb l’aprendre a morir, que no pas amb picabaralles acadèmiques.

Amarcord

Espècies desaparegudes:el professor de grec

Avui toca fer l’entrada que fa mil d’aquest dietari. És un fet joiós tot i que el dia no acompanya. No he gosat sortir de casa, perquè el dia és fosc, humit i insospitadament fred per ser el mes de maig i estic una mica refredat. Per fer una mica de celebració parlaré avui d’un film ben especial per mi mateix i molts dels lectors d’aquest dietari, el fellinià Amarcord.
El motiu és que vaig poder reveure la pel•lícula fa només uns dies. Agnes Varda és ara a Londres rebent l’homenatge del BFI que fa una retrospectiva de la seva carrera i va col•laborar al cicle de Screen epiphanies introduint el film de Fellini. Varda es mostrar a la seva ja avançada edat com una dona activa i aguda d’esperit. Mentre que normalment els altres hostes han triat films que veieren de joves, Varda ha triat una obra feta quan ella ja era una professional del cinema, un senyal inequívoc de modèstia ben entesa.
Varda no feu un gran discurs per justificar la seva elecció, sinó que rememorà algunes escenes. És segurament allò que calia fer. Amarcord no és la pel•lícula més interessant, ni més ambiciosa de Fellini, però és possiblement la que conté algunes de les millors escenes mai rodades pel realitzador de Rimini i la que constitueix el millor exemple de la seva habilitat per dirigir les emocions dels espectadors, potser perquè tot concedint que Fellini no seria Fellini sense Rota, segurament cap altre dels seus films pertany tant, està tan definit, per la música de Nino Rota.
Amarcord segueix sent a la seva enèsima visió un film hilarant, és també però un film que convida a la melangia per la manera com mostra la desproporció entre la imaginació dels humans i la normalment mediocríssima realitat. Una escena és especialment poderosa en aquest sentit i és la que jo personalment prefereixo de manera molt clara: la recepció del transatlàntic reial una nit de final d’estiu. Potser la millor representació mai feta de la banalitat i la fragilitat de les il•lusions humanes

Eleccions

Com que totes dues noies han estat personatges d’aquest bloc em sento obligat a explicar avui que a la meva circumscripció, Westminter Nord, els laboristes han pogut fer front a l’avanç conservador. Així doncs la Karen Buck ha pogut retenir el seu lloc al parlament i la Jeane Cash, la candidata dels conservadors ha estat derrotada tot i tenir uns respectable 15000 vots enfront els 17000 de la seva adversària. Ho he sabut aquest matí mentre intentava esbrinar els resultats generals, perquè la BBC ha donat unes imatges de la proclamació de Karen Buck. La derrota de Cash ha estat un dels petits disgustos que ha tingut avui en Cameron, ja que Cash era una aposta personal del lider conservador. No em vaig adonar a les altres eleccions que la tradició mana que els resultats definitius de la circumscripció siguin llegit enfront de tots els candidats presents, per fer acabar l’elecció amb l’acceptació dels resultats per part de tothom.
Tothom ja coneix a hores d’ara els resultats. Molts pitjors pels conservadors del que es pensava fa uns mesos i força millor que algunes previsions recents. Aquesta tarda hom parlava del començament de les converses amb els liberals, per encetar una coalició que, si es produís, tindria com a conseqüència possible l’adopció d’un sistema electoral nou. Hi ha pocs dubtes que aquesta és l’opció més coherent si es tracta de fer un govern fort. Mentre que aquesta coalició gaudiria d’una majoria ample al parlament, la de laboristes i liberals no disposaria més que d’una majoria relativa.

Nacionalisme cosmopolita

A Catalunya tracto gent nacionalista, indiferent o anti-nacionalista en el sentit barceloní del terme, és a dir, espanyolista. Parlant seriosament, tothom hi està d’acord que l’actual discurs nacionalista no du enlloc. Varien els sentiments amb els que aquesta afirmació és enunciada o rebuda, però no l’afirmació. En aquest sentit vaig obrir el llibre de Guibernau, per un nacionalisme cosmopolita, amb una certa esperança que pogués donar algun instrument per ajudar a endreçar la situació. La professora Guibernau viu a Londres on treballa com a catedràtica de la Universitat Queen Mary i és una presència habitual als actes organitzats per la Fundació Cañada Blanch i el seu entorn sobre la realitat política catalana. La seva trajectòria és un senyal inequívoc de la seva competència. El seu llibre, però, no m’ha acabat de fer el pes. Fonamentalment ho he entès com una exhortació a no tenir complexes, tot mostrant que ser nacionalista no implica necessàriament cap mena de rusticitat, cosa que certament no dubtaria a subscriure i que tampoc cal discutir gaire. Una altra qüestió és donar per descomptat que la realització d’un programa nacionalista impliqui necessàriament una opció de progrés. Com ens passa sovint als catalans, el llibre acaba en el fons confonent un desig amb un projecte. Això ha tingut el resultats que estem veient a la política catalana i no és allò que s’hauria d’esperar d’un escrit de reflexió que fora més útil dedicat a esclarir les condicions de possibilitat del projecte. En d’altres termes, la repetició màntrica de l’afirmació que som una nació és un acte buit mentre no es generi un consens entorn d’aquesta afirmació que aplegui una majoria significativa de la població catalana, cosa que certament no és el cas a hores d’ara. La debilitat enfront de l’exterior neix de la desarticulació interna, però difícilment el país es pot articular des d’una tesi que diu ben poc a la major part dels seus habitants.

The ghost writer

Fa poc dies ha estat estrenat a Londres el darrer film de Roman Polanski, The ghost writer. Com a d’altres moments de la seva carrera, Polanski sembla atansar-se al cine d’Hitchcock i aquest cop ho fa d’una manera més convincent que el record que tinc de Frenetic, ajudat entre d’altres coses pel fet de tenir aquí un repartiment qualificable de brillant en conjunt mentre, que al film de fa vint anys hi tenia un Harrison Ford amb més limitacions. El protagonista del film de Polanski és un escriptor, interpretat per Ewan McGregor, contractat per polir les memòries d’un ex-primer ministre britànic, retirat i amb problemes per haver estat denunciat per violació dels drets humans. Aquest primer ministre, interpretat per Pierce Brosnan, és un home ben plantat, d’origen escocès i casat amb una activista política de forta personalitat. Els paral•lelismes amb Blair no poder ser més evidents.
Atès que la trama és força important crec millor no dir-ne res. La pel•lícula no té la potència d’altres treballs del seu director, però és molt i molt entretinguda, en ella mateixa i especialment en comparació amb l’entreteniment ofert per la majoria de produccions actuals. Em va agradar especialment el final i el protagonisme que adquireix a la narració, un d’aquests objectes estúpids que van incorporant-se a la nostra existència, en aquest cas un navegador. La banda sonora d’Alexandre Desplat em va semblar especialment reeixida.

llibres sobre cine

La revista Sigth & Sound ha decidit fer al seu darrer número un llistat dels llibres més indispensables per a la biblioteca d'un cinèfil. El resultat ha estat força variat, com era d'esperar, però cinc llibres han emergit clarament com els més triats:

• The american cinema d'Andre Sarris
• Notes sur le cinematogrophe de Robert Bresson
• Qu'est-ce que le cinema? d'André Bazin
• The new Biographical dictionary of film de David Thomson
• Hitchcock de François Truffaut

Aquests són els més esmentats potser la tria més curiosa ha estat la del britànic Chris Darke, el qual a més de l'obra de Bazin, inclou la República de Plató, La invención de Morel de Bioy Casares, les Il·luminacions de Benjamin i la societat de l'espectacle de Guy Debord. La llista de títols més destacats té un predomini francès, cosa que corrobora l'opinió dels que pensen la cinefília com un invent d'aquell país. Tots són d'un període molt semblant cosa que ens permet deduir l'edat dels col·laboradors de la revista. (per cert, ningú no esmenta els dos llibres de Deleuze) Conec de manera desigual aquests llibres. Res els anglosaxons. Només de manera indirecta el de Bresson ( que tindria moltes ganes de llegir), només parcialment el de Bazin i prou bé el de Truffaut, que podria qualificar des del meu punt de vista com llibre de capçalera. Hi ha esmentat també d'altres llibres ben interesants per mi: l'autobiografia de Buñuel, el llibre de Haliday sobre Sirk, les notes d'Eleanor Coppola sobre el rodatge d'Apocalypse now. Hi ha d'altres que he comprat darrerament tan interessants com aquest, que no han estat esmentats. El fet, però, és que darrerament tendeixo a comprar-ne menys i tot l'article té un cert to elegíac. La literatura cinematogràfica, està esdevenint cada cop més un record del passat, una víctima col·lateral de la invenció del vídeo domèstic i del DVD, un altre víctima com d'alguna manera també ho ha acabat essent la mateixa narrativa cinematogràfica,

Canvi d'orientació

Avui és el dia del treballador. Festiu a gairebé tota Europa, no ho és pas aquí, ja que la festa s'ajorna fins el dilluns proper. Ha estat però una data significativa per anunciar la proposta de vot de The Guardian, el diari que constitueix el referent principal de l'opinió d'esquerra i de centre-esquerra. El diari s'ha pronunciat a favor dels liberals-democrates. El principal argument és que aquesta fora la millor oportunitat per efectuar la introducció d'un sistema proporcional que permetria un parlament capaç de reflectir més fidelment la imatge del país. Aquest és l'argument essencial però hi ha d'altres: el compromís assumit amb energia pels liberals aquests anys en defensa de les llibertats civils (en oposició sempre al laborisme governant) o el fet que la guerra de'Irak està fresca a la memòria dels anglesos, es segueix lluitant a Afganistan i només aquest partit és capaç de canalitzar la disconformitat amb la guerra de l'opinió pública. La impopularitat creixent del primer ministre és un altre dada a favor dels liberals-democràtes. Si les enquestes no s'equivoquen, hi podria un sobrepassament dels laboristes que suposaria un camí de retorn a la situació anterior a la primera guerra mundial. Potser serà una cosa episòdica o potser un senyal important de la caducitat d'una tradició política que fou la predominant a la segona meitat del segle passat.