12/21/2009

Retorn a Barcelona

Dissabte deixo Londres un cop acabades les classes del trimestre. No ho tenia del tot clar perquè cap dels meus companys, dels que havien volgut deixar Londres el dia d'acabament de les classes ho havia assolit. Comfortat per un dia extremadament clar, el viatge amb el tren des de Victoria suposa la visió d'un paisatge completament nou. Els barris meridionals estan molt més enfarinats que el centre i el mateix s'esdevé amb les poques escletxes sense urbanitzar que es poden trobar en el trajecte a Gatwick. La neu més aviat porta maldecaps, especialment en aquest país, però tot plegat fa força goig. L'aeroport està ple a vessar, impensable trobar alguna taula a un dels restaurants. Però finalment puc sortir només amb un retard de dues hores. Això em fa perdre quasi tota la final de la copa del món,. menys la part bona. M'emociono amb els plors de Guardiola i després, mentre passejo tot buscant una mica d'aire fresc, tot passant per la Rambla me n'adono que és el primer títol que puc veure festejar en deu anys. Tot i així, decideixo allunyar-me de la festa pel carrer Tallers. Aquesta serà una estada breu fins dimarts quan volaré a Mèxic. Reprendré el dietari amb l'any nou, fins llavors bon Nadal a tothom.

Etiquetes de comentaris: ,

12/16/2009

Ely

Diumenge ens arribem amb el cotxe fins a Ely, un dels llocs més interessants de l’Est d’Anglaterra. La ciutat havia estat fins fa tres segles una illa envoltada d’aiguamolls que només feien possible l’accés per barca. La ciutat manté un important port esportiu i té dues atraccions fonamentals: la catedral i la casa d’Oliver Cronwell. La primera està considerada com una de les millors de l’illa. Allò més destacat és la torre octogonal que corona el creuer, d’un gòtic incipient que contrasta amb la resta de l’edifici, romànic. La casa de Cronwell conté un museu dedicat a aquesta figura de la història anglesa, potser la més controvertida. La casa no és el seu lloc de naixement, sinó on residí, després d’heretar-la del seu oncle. Fou representant la ciutat d’Ely on obtingué el seu lloc al parlament on esdevindria una figura decisiva. La casa conté mobiliari i estris de l’època i informació sobre la carrera del Lord Protector. Irònicament, totes les habitacions estaven plenes a vessar de motius nadalencs posats amb un punt de mala llet britànica. No podien faltar rumors sobre presències de l’esperit del dictador al seu dormitori i al seu despatx. Al final hom té l’oportunitat de votar si Cronwell fou un heroi o un brètol. Mentre que el públic de l’hivern tendí per la segona opció, els visitants estiuencs mostraren una actitud molt més favorable envers el cabdill purità.

Etiquetes de comentaris: ,

12/13/2009

The red shoes

El film central del programa del BFI aquest mes és un dels clàssics més citats però menys projectats darrerament del cine britànic. The red shoes de Powell i Pressbuger. Scorsese ha estat un dels defensors més decidits d’aquest film, que molts veuen com un esborrany del seu fantàstic Ragging Bull. Els dos films tracten de mons ben oposats, la boxa el més modern, el ballet clàssic el britànic, però és obvi una temàtica comuna: els protagonistes són individus que seguint la seva vocació han estat incapaços d’aprendre a viure, d’estimar la vida en ella mateixa en lloc de considerar-la com a un mitjà. El film ha estat objecte d’una restauració molt acurada que permet gaudir al màxim de la seva virtut principal: un ús del technicolor del tot sorprenent al seu moment, on la noció d’art encara estava associada al blanc i negre i el color era un element més aviat ornamental. Això no és gens vàlid per la fotografia de Cardiff d’una inspiració clarament avantguardista. L’escena del ball que dóna títol a la pel•lícula, justifica per ella mateixa la visió de la pel•lícula. No és de cap manera ballet filmat sinó una peça concebuda en termes cinematogràfics, clara precursora de l’escena de ballet més famosa de la història del cine: el final de An American in Paris, probablement més coneguda però no per això superior.

Etiquetes de comentaris: , ,

12/11/2009

Messiah

Dimarts al vespre anem al Coliseum de Londres a veure i sentir el Messies de Handel en una versió de l’English National Opera. Handel és per Londres allò que Brahms és per Hamburg, o Bethoven per Bonn. La major part de la seva carrera tingué lloc en aquesta ciutat treballant per la dinastia alemanya que finalment regí el destí del Regne Unit (tot i que de fet el Messiah fou estrenat a Dublin). Els responsables de l’ENO decidiren fer una representació diferent que defugís el caràcter estàtic d’aquesta mena de representacions i optaren per fer una posada en escena dinàmica, amb els solistes i el cor en moviment escenificant cadascun dels moments de l’obra. Aquesta decisió no ha entusiasmat una part de la crítica anglesa que s’ha mostrat reticent, però en general ha agradat molt el públic. Tothom me n’havia parlat molt bé i la nit que vaig ser-hi el públic respongué amb entusiasme. Certament té una justificació històrica ja que Handel en el moment d’escriure l’oratori era fonamentalment un compositor d’òperes. Allò del que hi ha poques dubtes era de la qualitat del treball musical presentat per l’ENO. En tot cas, un punt interessant i un xic paradoxal és l’entusiasme amb què un públic majoritàriament desvinculat de la religió cristiana assumí una obra, la raó de ser de la qual consistïa en fer una apologia de la figura de Jesús, en un context on la religiositat del moment pensava que calia donar respostes als avenços del pensament heterodox i llibertí. Hom por parlar de la independència de les idees estètiques, cosa legítima però que resultaria del tot incomprensible per Handel i tots els que estigueren darrera de la composició d’aquesta obra.

Etiquetes de comentaris: , ,

12/10/2009

Malbaratat

Fa un mesos al juliol vaig donar notícia d’una conferència del sociòleg Frank Furedi sobre educació. Al setembre es va publicar el seu llibre sobre la qüestió que vaig llegir-me durant la meva estada a Jordània. Furedi confessa que va començar a preocupar-se del tema quan va haver de triar escola pel seu menut de quatre anys i va conèixer així de primera mà, l’angoixa amb la que els pares viuen aquesta elecció (aquí la proximitat de les escoles bones és un factor determinant del preu dels habitatges) No entro, però valdria la pena i potser ho faré algun dia, a pensar sobre el caràcter, sovint absurd i paradoxal, d’aquestes pors.
Una paradoxa és el punt de partida de Furedi, el qual comenta que tot i que mai no s’ha parlat mai tant d’educació, tampoc mai les expectatives sobre les possibilitats d’aprenentatge del jovent han estat tan baixes. El títol del llibre és ben significatiu Wasted, és a dir, malbaratat. Què és allò malbaratat? Tots els diners i els recursos emprats en educació amb finalitats espúries, és a dir, qualsevol consideració de l’educació que la veu com un procés instrumental, i no com una finalitat en ella mateixa.
El primer capítol es diu alguna cosa així com pedagogia d’un sol ús i analitza el paper determinant del concepte de canvi a la pedagogia actual. Furedi es crític envers una tendència, associada en primer terme a un oblit de la història precedent i, en segon lloc, a una subordinació absoluta envers una concepció estreta on el canvi es redueix a la innovació econòmica, la qual orienta l’activitat educativa en una direcció que l’allunya del pensament abstracte i del coneixement del passat; l’objectivització del canvi acaba esdevenint una barrera contra qualsevol mena d’enteniment. Com tots els que sabem una mica del tema coneixem, els damnificats en aquest procés són els provinents del mitjans més deprimits.
El segon capítol analitza com en els nens hem projectat les nostres pors, per finalment acabar cedint el lloc dels mestres a terapeutes de ben diverses menes. Això ha dut a un qüestionament del sentit de l’educació, fins al punt d’una sistemàtica sotsestimació que posa l’educació formal per sota de l’experiència ordinària. Furedi ens recorda que, en contra de les tonteries predicades pel constructivisme, la fita fonamental de l’educació és assolir el domini de coneixements dissociables del context on s’adquireixen. Oblidar això du a un camí on l’educació es confon amb la socialització i diverses menes d’ensinistrament.
El tercer capítol es diu confessions sobre l’autoritat dels adults. En aquest punt els problemes de l’escola, la gairebé universal qüestió de la disciplina a les aules, és el símptoma d’una situació contradictòria. L’escola requereix les nocions d’autoritat i tradició, però en el mon modern aquestes nocions ja no tenen cap mena de rellevància. El quart capítol segueix insistint en aquesta idea presentant la noció de la socialització marxa enrere, el procés que s’esdevé quan es renuncia a integrar els joves en el mon adult i pel contrari, l’ideal esdevé l’invers, adoptar el valors dels joves i adolescents com més adients als temps que s’escauen. Hi ha una elevació de la consideració moral del nen que contrasta amb la ferma depreciació dels adults.
El cinquè capítol s’anomena enginyeria social. A les nostres societats, com ja va advertir per exemple Habermas, la manca d’amplis consensos intenta ser substituïda per una imposició administrativa dels valors. La crisis de l’educació, les crisis endèmiques de les que parlava Jordi Sales, són també essencialment un símptoma. Les nostres escoles són centres de poderosa indoctrinació, dirigida però, no tant a l’àmbit de les idees com al pragmàtic. Els governs potser no estan gaire preocupats a allò que pensem, però sí a com actuem i com sentim. El problema plantejat, però, per aquests valors instigats per l’administració és el seu caràcter efímer, fugisser per la seva manca de vinculació a un conjunt de creences coherent. Per tot això, acaben esdevenint una invitació a l’escepticisme. De fet, condueixen a l’escola a un camí de fracàs assegurat, perquè per més bons que siguin els mestres és difícil pensar que només ells tenen les solucions a tota la llarga llista de problemes que depenen de les escoles. L’exemple més clar és l’assignatura de Ciutadania, l’exemple més clar i significatiu d’aquesta tendència.
El sisè capítol tracta sobre la pèrdua de fe a l’educació o, per ser més concrets, al contingut intel•lectual de l’educació. Aquí Furedi, analitza amb agudesa el canvi que suposa passar de centrar-se a la noció d’aprenentatge en comptes de la d’educació, un canvi que ha permès al govern de Blair realitzar el programa social del thatcherisme. L’objectiu fonamental de l’ofensiva dels partidaris de l`aprenentatge ha estat el coneixement intel•lectual, la presència del qual al currículum es veu com a regressiva i antigualitària. Furedi no pot dissimular la seva estupefacció enfront del fet que els nous partidaris de l’igualitarisme acabin coincidint amb l’elitisme del segle XIX. Suport d’aquesta tendència és una progressiva desaparició de la noció de veritat i la impossibilitat de distingir clarament les nocions de coneixement i i informació. La característica fonamental del teòrics de l’educació sembla ser un enyor inconfessa del determinisme. Els temps optimistes de la tercera república han passat i l’educació en un sentit il•lustrat del terme ja no és la solució sinó el problema.
El setè capítol es diu un infeliç gir a la felicitat, i parla de la progressiva teraptització de l’ensenyament que ha dut a qualificar com a síndromes, és a dir patologies, sensacions tan ancestrals com la d’estar nerviós abans de fer un examen. L’inefable Rogers, autor d’afirmacions com que ningú no hauria d’aprendre res que no li semblés rellevant, és aquí el blanc preferent de les seves crítiques. Furedi aquí coincideix amb Luri en assenyalar l’excessiu pes que la psicologia està adquirint en la pedagogia. Novament, la qüestió emergent és la de la manca del sentit, pel qual el remei ha estat sovint la teràpia. Per Furedi, aquesta mena d’educació és essencialment amoral ja que el tractament del jo acaba esdevenint una finalitat en ella mateixa, deslligada de qualsevol compromís amb un sistema de creences i valors. Tot plegat du, un altre cop, a la definició de noves paradoxes. Mentre més l’escola intenta dur a terme la impossible finalitat d’ensenyar els nens a ser feliços, la felicitat no s’ensenya ens recorda Furedi, més allunya als nens de la possibilitat de realitzar tasques on expressin el seu potencial i que per tant els apropi a una autèntica felicitat. La situació de fet és la pitjor possible: hom ha engendrat una escola intrínsecament amora,l però intensament moralitzant.
Què cal fer? Què proposa Furedi com a solució?. Furedi és assenyadament pessimista envers les autèntiques possibilitats de l’educació. L’escola no pot ajudar gaire els nens a sentir-se bé amb ells mateixos, però sí que pot ensenyar a estimar la vida i per tal de fer això, l’obertura envers la riquesa de les cultures humanes i la importància del coneixement i les idees són eines essencials. Aquesta és la via d’estimular la ment dels infants, del tot contraposada a la passivitat essencial de la teràpia. En tot cas, perquè això pugui donar-se, jo diria tornar a donar-se, cal un canvi en la política dels governs, als quals cal exigir aproximacions seriosos al mon de l’educació i definició de fites clares i plausibles, mentre això no s’esdevingui el malbaratament seguirà sent el fenomen característic del mon educatiu. La clau finalment es reduiria a trobar un governant providencial que ens alliberi dels experts a la planificació educativa. No cal dir que els catalans, tenint els governants que tenim, estem en una situació particularment dolenta i quan tinguérem un governant providencial fou de fet ell qui ens introduí tota aquesta gentussa, sense que ni tan sols ens quedi el consol de pensar que no sabia el que feia.

Etiquetes de comentaris: , , ,

12/07/2009

Nous professors

Llegit al The Observer d’ahir. El partit conservador està legítimament preocupat per la situació de l’ensenyament al Regne Unit. Un dels problemes fonamentals a hores d’ara és la manca de professors, especialment a l’àrea científica. Per tal de trobar-ne més, una mesura a implementar podria ser l’assumpció per part de l’estat dels deutes dels estudiants, generalment aquí hom es paga els estudis mitjançant préstecs bancaris, a canvi del compromis de dedicar-se a la tasca docent. La mesura ha estat criticada pels que pensen que un allau de professors sense vocació no és la millor solució pels problemes de l`ensenyament, però això potser hauria de fer pensar, si en fossin capaços, tots els genis del departament d’educació, entestats a solucionar els problemes de l’educació amb l’empitjorament i la degradació del treball dels docents.

Etiquetes de comentaris: , ,

12/06/2009

Constitució

Dimarts commemorarem l’aprovació de la constitució a l’institut espanyol. Em demanen que parli una mica de la transició a Catalunya. El dia de les primeres eleccions em faltaven encara deu dies per fer quinze anys. Probablement no n’entenia gaire res tot i que vaig seguir el procés amb una atenció extrema. El problema llavors era que em constava decidir-ne. Plantejat com a mercat de projectes utòpics moltes de les propostes eren ben atractives. Trenta anys després la meva atenció ha minvat i crec que entenc alguna cosa més però, francament, sovint preferiria no entendre’n. Si més no el dia que no entengui res de res em sentiré, llavors sí, plenament integrat al paisatge humà del meu país.

Etiquetes de comentaris: ,

12/03/2009

Endgame

Al Duchess divendres assisteixo a la representació d’Endgame, l’obra de Samuel Becket, fin de partie a la versió original. L’obra és del tot desoladora i mostra clara del pessimisme que envaí la intel•lectualitat europea després de la fi de la segona guerra. Els protagonistes son sers amputats, mutilats, totalment alienats els uns dels altres, habitants d’un món on tot significat ha estat perdut. No vaig entrar amb molt entusiasme al teatre perquè després del llibre de fa tres anys, tinc la sensació que he acabat amb el nihilisme, en part perquè me n’he pogut deslliurar, i d’altra banda perquè el meu moment personal no passa per consideracions nihilistes. Les acotacions de Becket són summament precises per la qual cosa una visualització prèvia de l’obra és fàcil. El marge deixat és poc, però fou aprofitat amb brillantor. En primer lloc per una escenografia senzilla però potent, creadora en ella mateixa de l’angoixa que constitueix el tret més distintiu del text. En segon lloc per la possibilitat de veure dos dels actors més brillants de l’escena londinenca: Mark Rylance, fa el paper de Hamm. La crítica s’ha mostrat entusiasmada i segurament ens trobem en un cas en el qual parlar de geni no és hiperbòlic. Clov, el seu criat és interpretat per Simon McCluskey, director de l’obra i de Complicite, el seu treball és igualment extraordinari i serveix per recordar que una de les influències de Becket fou la comèdia americana muda i que no és un fet casual que a la seva única aportació directa a l’art cinematogràfic, l’actor que utilitzés fou el llavors ancià Buster Keaton.

Etiquetes de comentaris: ,

12/01/2009

Miracles de la vida

Llegeixo a les darreres vacances l’autobiografia de J.G. Ballard. És un autor ben conegut a Catalunya ja que ha estat l’objecte d’una exposició al centre de Cultura contemporània. Personalment penso que és una de les ments més lúcides del nostre temps i un tipus interessant, encara que només sigui per la seva dèria a mantenir viu un gènere com la ciència ficció, tan difícil de vendre en un món on ningú ja no creu en el futur, tot i que certament les distòpies de les seves novel•les no són una invitació a l’optimisme. En tot cas sembla molt vàlida la seva reflexió sobre la validesa la literatura de gènere per a reflectir una realitat del tot aliena a la literatura, diguem-ne seriosa, confinada a l’exploració de la subjectivitat i conseqüentment a la irrellevància.
Si és interessant la seva mirada sobre el futur, no ho és menys la seva consideració del passat. Les seves vivències a Sanghai li permeteren tenir un judici ben exacte sobre el significat més important de la segona guerra mundial: la mort del mite de la supremacia indiscutible de l’home blanc, una faula del tot trencada amb la impossibilitat dels exercits britànics d’oferir cap mena de resposta militar a l’exèrcit japonès. (més enllà de la gloriosa victòria envers el nazisme la gent se n’adonà del significat del que havia passat onze anys després amb la crisi de Suez) Molt significativament el llibre acaba amb la narració del seu retorn a Sanghai després de cinquanta anys d’absència.

Etiquetes de comentaris: ,