10/23/2009

Montilla a la LSE

Ahir el president Montilla va pronunciar una conferència a la LSE amb el títol L’esperit de Catalunya avui. Vaig ser-hi i he de confessar que el president em va causar una impressió millor de l’esperada. No l’havia vist mai en directe, ni tampoc per televisió i les informacions que em venien de Catalunya sempre han estat clarament desfavorables, però avui ha estat considerablement més intel•ligent i més polític que els altres dos membres del seu govern que havien estat al mateix fòrum, cosa que m’ha ajudat a entendre una mica les poques perspectives del grup de Sant Gervasi enfront dels anomenats “capitanes”.
Montilla ha estat introduït de manera gairebé entusiasta per l’ambaixador espanyol que, per cert, ha fet una errada de primer ordre quan ha dit que Montilla és el primer president de la Generalitat que ha accedit al càrrec després d’haver estat ministre a Madrid, oblidant que Companys fou ministre de Marina el 1933. Montilla ha parlat en català (una traducció del text del discurs en anglès ha estat lliurada al públic) i ha fet el discurs que cal fer a Londres justificant l’autogovern com a un exercici d’obertura i no de tancament. Dic que és el discurs que cal fer, perquè ara per ara la causa catalana no és popular ni al Regne Unit, ni a cap altre lloc d’Europa. Montilla ha centrat el discurs en tres apartats: la crisis econòmica, la gestió de la identitat a societats plural i la gestió dels nivells d’interdependència del govern. Seguint aquest fil ha parlat de l’aposta per l’economia del coneixement, ha negat del tot l’existència d’un conflicte lingüístic, ha celebrat la llei de barris com a una iniciativa clau i ha parlar de la necessitat de projectar-nos sobre l’àmbit mediterrani. Ha refusat la definició de Catalunya com a nació sense estat, tot afirmant que els catalans tenim un estat l’espanyol, del qual ell és, segons l’estatut, el màxim representant a Catalunya. Un punt que, em sembla cal recordar, ja que encara que aquest no sigui l’ideal, és una eina necessària per lluitar contra allò que Pla qualificava com la tendència del catalans a viure en un absolut desordre. Com a indicació per l’esdevenidor ha assenyalat que, tot i ser evident la necessitat de més reconeixement per part de l’estat espanyol, en tenim prou eines per decidir sobre el nostre futur.
A les preguntes hi ha hagut de tot. Ha estat segur quan hom li ha preguntat per la posició del seu partit enfront del referèndum d’Arenys, el qual ha qualificat com del tot irrellevant des del punt de vista legal i polític. Enèrgic en la seva defensa d’una discriminació positiva de la llengua catalana, moment en el que ha assolit els aplaudiments del públic i desencertat a la pregunta d’una noia catalana, emigrada a Londres per fugir de la precarietat laboral i el mileurisme. Montilla ha vinculat els salaris baixos i la precarietat a la poca formació, cosa que té un punt fins i tot d’insult a les noves generacions, però, és clar, que pel que fa a aquesta qüestió, cap polític es pot permetre dir res que no sigui una falsedat.
Això era ahir però i avui han acabat les classes d’aquest mig semestre, després del millor octubre que he viscut mai, climatològicament parlant, a aquest país. Demà volo cap a Amman i em sembla que vaig prou carregat com perquè ni el notebook em càpiga a la borsa. Possiblement no em caldrà ni a Petra, ni al Wadi-Rum, per la qual cosa reprendré el dietari el proper 1 de novembre.

Etiquetes de comentaris: , ,

10/22/2009

L'amabilitat dels estranys


La darrera malifeta de la Conselleria d’educació ,va ser revelada ahir a la pàgina web d’Aspepc, els diaris seriosos com és sabut s’abstenen de donar cap notícia sobre educació que no provingui del departament. El concurs de catedràtics d’aquest any i l’anterior és nul de ple dret doncs la convocatòria no s’ajusta a la LOE. Mentre que la norma bàsica estableix que les convocatòries de catedràtics a secundària han de fer-se per especialitats, la conselleria d’educació les van convocar sense tenir-les en compte. Té sentit parlar com fa la pàgina d’ASPEPC de frau de llei. Sembla que hi haurà una solució, ja que ningú no va impugnar les convocatòries celebrades fins ara i que el ministeri les acabarà reconeixent finalment. Tot plegat no em ve gaire de nou. A la meva carrera com a professional català, més d’una vegada he estat salvat per Madrid. Si fos de la colla del Francesc de Carreras, això hagués servit per refermar la meva visió del món, però com més aviat voldria un govern del meu país eficaç i amb alguna engruna d’excel•lència, em trobo com la pobre Blanche du Bois, fastiguejada al final de la seva trajectòria, per estar sempre depenent de l’amabilitat dels estranys.

Etiquetes de comentaris: ,

10/21/2009

The Bridge on the river Kwai

Torno a veure no fa gaires dies, la primera de les superproduccions que delimiten el segon període de la carrera de David Lean, The Bridge on the river Kwai. En un cert sentit fou la pel•lícula més important de la seva vida doncs li permeté un complet canvi de registre professional: deixar d’ésser la figura principal d’una cinematografia menor en més d’un sentit, per a passar el director per excel•lència dels projectes multinacionals. Fou l’excusa també per continuar amb un exili que havia començat amb la pel•lícula anterior i que es perllongaria fins a mitjans dels anys vuitanta. Tanmateix, crec que de les cinc darreres megaproduccions,el pont és la que pitjor resisteix el pas del temps. Lean confessà que concebí la pel•lícula des d’una escena que veié molt clara: l’arribada i la formació posterior dels captius anglesos després d’una extenuant caminada per la jungla. També tenia clar des d’un principi que la música de fons per aquesta escena havia de ser la marxa del coronel Boggey, tot i la desesperació dels seus col•laboradors, que la jutjaven una cançó estúpida. Possiblement ho és, però tampoc hagués tingut gaire sentit veure presoners anglesos desfilant cantat Purcell. Crec que se’n sortí i l’escena és reeixida, allò que tothom recorda de la pel•lícula. La resta però no és a la mateixa alçada. Els millors moments del cine de Lean s’associen des del meu punt de vista al seu domini del muntatge, allò que el converteix sovint en un narrador excepcional. Aquesta capacitat apareix però poc a Kwai, potser només en els moments més visuals, com la fugida del personatge de Holden. La resta acaba esdevenint massa discursiu i així el film acaba quedant-se curt en gairebé tots els seus aspectes: ni arriba a reflectir el terror dels camps de treball japonesos, ni transmet el missatge antimilitarista de la novel•la (de fet, la mort del personatge interpretat per William Holden, més aviat la fa girar en un sentit contrari). A hores d’ara, Kwai, més que una gran realització de Lean està associada a la memòria del seu protagonista, tot i que només tercer en els títols de crèdit: Alec Guinnes. La seva recreació del personatge del coronel Nicholson és sense cap mena de dubte memorable. Això, però ben bé no fou un encert de Lean. Al director li calgueren dos anys per fer la seva tria i optà per Guinnes perquè pràcticament ja no li quedava cap altre opció. De fet, tot i que sembli estrany, a hores d’ara, la tria de Guinnes era completament contra tipus. Tot i que al teatre havia donat prou mostra de la seva versatilitat, Lean no va anar mai gaire al teatre londinenc, i la carrera cinematogràfica de Guinnes havia tingut lloc quasi exclusivament a l’àmbit de la comèdia. El coronel Nicholson fou un paper dramàtic que li valgué un oscar, tot i que en realitat aquí,i sempre, Guinnes mai no abandonava del tot l’àmbit de la comèdia.

Etiquetes de comentaris: , ,

10/20/2009

Mala gent

El 6 de desembre proper, com cada any, és commemora el referèndum constitucional. Més o menys tenim l’obligació de fer alguna cosa i hom planteja fer una exposició sobre la realitat plural de l’estat espanyol a hores d’ara. Per tal de dur-la a terme, la cap del departament de castellà, barcelonina i catalanoparlant de tota la vida, es posà en contacte amb l’institut Ramon Llull de Londres, organisme dedicat, com és conegut, a la difusió de la cultura catalana, per tal d’obtenir la seva col•laboració. La consulta però és infructuosa, no valen saber res d’un institut espanyol, ni del dia de la constitució. No els interessa, ni el document que finalment fonamenta la seva existència, ni col•laborar amb un treball de difusió fet per uns catalans residents a l’exterior, si no és que, pel fet de treballar a l’Institut espanyol, hom perd la condició de català.

Etiquetes de comentaris: ,

10/18/2009

Thirst

Thirst fou guanyadora al darrer festival de Cannes del premi especial del jurat. És un treball de Park-Chen-wook el més conegut dels realitzadors sudcoreans. La seva pel•lícula constitueix un replantejament del cinema de vampirs que utilitza tots els tòpics d’aquestes històries, llevat de l’aversió dels vampirs a la creu cristiana, un tòpic impossible després del treball de Polanki sobre els vampirs. En aquest cas, no és pas perquè la creu sigui un símbol aliè als protagonistes sinó per tot el contrari: el protagonista masculí és un capellà catòlic, esdevingut vampir després d’haver-se sotmès voluntari a un experiment científic incert per trobar cura a un cruel i maligne virus. Tot i que sovint la pel•lícula presenta notes d’un humor oriental més aviat groller, des del nostre punt de vista, la història presenta un aspecte definitivament tràgic. Esdevingut vampir per accident i convençut de la veritat de la seva religió, el protagonista intenta subsistir només robant sang de l’hospital on treballa. La seva història es complicarà quan atret per la dóna d’un amic d’infància, i havent desenvolupat un gust nou pel sexe, decideixi acabar amb el seu amic i convertir en vampiressa una estimada amb uns ideals ètics diferents. Tot i que algunes escenes i una part de la pel•lícula, la central, grinyolen, Thirst és ben digna de veure. El seu començament és modèlic des d’un punt de vista narratiu i les escenes finals assoleixen una intensitat emocional remarcable. La protagonista femenina, Kim ok-bin, justifica només per ella sola, d’altra banda, la visió de la pel•lícula. La seva interpretació defineix un dels personatges més sensuals i atractius mostrats a una pantalla des de fa molt de temps.

Etiquetes de comentaris:

10/15/2009

Al Martino i The Godfather

Ahir al vespre mentre anava en metro cap al south bank em vaig assabentar per l’Evening Standard de la mort del crooner americà Al Martino. Precisament anava a veure la pel•lícula on fa la seva aparició cinematogràfica més destacada, de fet ignoro si hi ha d’altres: el paper de Johny Fontana a The Godfather, el centre d`una petita trama dins del film de Coppola, que reflecteix, sense dissimular gaire, el que podria haver estat l’episodi de rellançament de la carrera cinematogràfica de Frank Sinatra (al qual no li agradà gaire el film, tot i que anys després s’oferiria per sortir a la tercera part en el paper que finalment feu Elli Wallach). A hores d’ara sembla que es pot dir poc de nou d’aquesta pel•lícula que, ja més d’una generació, hem vist fins a l’extenuació. De fet, gent poc inclinada al cine d’aquella època, com alguns dels meus alumnes, han vist les tres parts i participen de la mitologia feta entorn de les lapidaries sentències, com el famós oferiment que no es pot refusar. Afegir en tot cas que, a més de les excel•lències que les versions en DVD conserven perfectament: la banda sonora de Rota o l’excel•lent repartiment, la còpia restaurada, exhibida aquest mes pel NFT, ens permet recordar que un altre dels genis que contribuïren a fer-la fou el director de fotografia Gordon Willis. A la còpia restaurada la lluminositat de les escenes exteriors apareix ressaltada amb una intensitat que no recordava, fent així més viu el joc entre lluminositat i foscor que constituí un dels principals recursos expressius de F. F. Coppola. Ja he dit a aquest blog que, a hores d’ara, sembla difícil mantenir la pretensió de genialitat del seu realitzador, però possiblement en un art com el cinema és més important tenir la capacitat de contractar col•laboradors genials que no pas de ser un mateix un geni.

Etiquetes de comentaris: ,

10/13/2009

An inspector calls

An inspector calls és la més popular de les obres de Priestley. Vaig parlar d’aquest autor fa uns mesos quan es va estrenar al National Theatre Time and the Conways. Ara una nova versió de la visita de l’inspector ha estat estrenada al Teatre Novello de Londres. Personalment m’agrada més la segona obra. Em sento més proper a la seva divagació sobre la irrealitat del temps que no pas al teisme subterrani de la primera. La trama de l’obra és molt senzilla. Com a els Conway l’escena es desenvolupà a una festa familiar, en aquest cas no d’aniversari sinó per celebrar un futur compromís matrimonial. Sobtadament apareix un inspector de policia que informa de la mort per suïcidi, enverinament, d’una jove. Cap dels assistents mostra un interès especial per la notícia però tots han estat, aparentment, relacionats amb ella i l’inspector mostrarà, ajudat per un diari de la noia, com cadascun d’ells ha tingut una part de responsabilitat al succés. El tercer acte obre, però, la possibilitat d’una lectura diferent de tot allò esdevingut a les primeres escenes.
La primera estrena de l’obra fou el 1946, al Regne Unit governat per Atlee i el repartiment era del tot excepcional amb Margaret Leigthon, Harry Andrews, Ralph Richardson i Alec Guinnes. Els noms dels actors que fan ara la representació no poden competir amb aquests i no sé sí tindran l’èxit dels seus predecessors però coneixen bé el seu ofici. En el seu moment l’escenografia era del tot convencional i la indicació és que tota l’obra s’esdevé a la sala d’estar de la família. En aquesta representació això no ha estat respectat i s’ha construït un complicat decorat per subratllar que la qüestió fonamental de l’obra és la de lluita de classes, cosa que si bé modernitza l’obra, d’alguna manera crec que menysté la intel•ligència d’un espectador del tot capaç de copsar un text del tot clar en la seva intencionalitat.

Etiquetes de comentaris:

10/12/2009

L’armée du crime

L’armée du crime és el darrer film del realitzador francès Robert Guédiguian. El film reflecteix la història d’un grup de la resistència que desenvolupà la seva activitat des de poc després de la invasió alemanya de la Unió soviètica fins la seva desarticulació per la policia francesa. Els seus membres foren executats després d’haver estat torturats i sotmesos a un infamant judici públic on obtingueren l’apel•latiu que dóna títol al film: l’exèrcit del criminals. Les autoritats nacionalistes franceses posaren molt èmfasi al fet, del tot cert, que els 23 condemnats eren estrangers: el cap era un armeni i la resta eren jueus polonesos i hongaresos i exiliats italians i espanyols. En aquest sentit és un film considerablement més honrat i fidel a la veritat històrica que altres films fets abans sobre aquest període. Com digué el seu realitzador, és una pel•lícula deliberadament no gaullista. Guédiguian tria, crec de manera coherent, una presentació didàctica que presenta clarament els fets però que deixa una mica lluny alguns dels protagonistes com a persones, una opció que atesa la naturalesa del film em sembla comprensible. La pel•lícula presentava la dificultat de rodar a hores d’ara el Paris dels anys 40, cosa que el director assoleix de manera funcional, donant-li poc aire, la única solució plausible si no es disposa d’un pressupost extraordinari. El film però excel•leix per la seva alçada moral, pel seu empeny en mostrar, en treure a la llum, la violència brutal i col•lectiva que ens ha engendrat els europeus tal i com som ara, una tasca necessària en un moment on l’ocultació dels conflictes, en molts casos per mantenir un ridícul i injustificat sentit de superioritat, ha esdevingut la regla comuna. Aquesta excel•lència es fa més palesa atenent al fet que un dels èxits de l’actual temporada és el darrer film de Tarantino, el qual explica una història semblant però des d’una perspectiva oposada, molt coherent amb l’estratègia d’ocultació de la que parlàvem abans.

Etiquetes de comentaris: , ,

10/11/2009

Moctezuma


La gran exposició del Museu Britànic aquesta tardor està dedicat a la figura de Moctezuma. Les peces exposades provenen fonamentalment d’aportacions del museu antropològic de Mèxic, que vull tornar a dir-ho sense cap mena de dubte és un dels més importants del món, i de la pròpia col•lecció del museu britànic, prou valuosa en ella mateixa. Moctezuma és el fil d’una exposició centrada a explicar la desfeta de la cultura mexica, fent un recorregut des de la fundació de la capital a començaments del segle XIII, fins el confús incident històric que suposà la mort del darrer emperador. Una història també d’una lluita desesperada enfront la superioritat tecnològica i immunològica dels conqueridors espanyols i la pròpia feblesa de l’imperi de Moctezuma, prou tirànic com per fer pensar els pobles veïns que els espanyols eren una possibilitat de millorar, de fet en molts aspectes ho eren indubtablement. Vaig veure-la el dimecres entre les meves classes habituals que acabaven a les dotze i una apassionat reunió d’etapa a quarts de cinc i va ser una estona especialment aprofitada. Per a un tipus educat com jo, molt bàsicament pel cine americà, Mèxic és un símbol de llibertat i en aquestes circumstàncies encara ho fou una miqueta més. L’exposició val la pen; per la major part de públic britànic és una molt bona presentació dels antics mexiques, pels que tenim una mica més de familiaritat, una manera de fer present records del tot bons.

Etiquetes de comentaris: ,

10/10/2009

Marek Edelman

The independent, el passat dimecres donava notícia de la mort de Marek Edelman, el darrer líder sobrevivent de la insurrecció dels jueus del Ghetto de Varsòvia contra els nazis. La memòria que resta a la capital polonesa d’aquets fets és relativament migrada, tota la zona on hi hagué el Ghetto és un barri fet de nou, però prou en el nostre cas per rememorar potser la batalla més desesperada de la segona guerra mundial. Edelman ha publicat la seva crònica dels fets a un petit llibre que aparegué al Regne Unit fa uns quinze anys. Ignoro si hi ha traducció en alguna llengua ibèrica. La necrològica del diari britànic es centra molt als anys posteriors a la guerra quan esdevingué un cirurgià especialitzat al cor, romangué a Polònia, i sempre es mantingué actiu en política. Recolzà el moviment de Solidaritat a la Polònia de finals del 70 i al final de la seva vida es manifestà públicament contra l’antisemitisme emergent al país eslau. Crític de la política israeliana, declarà poc abans de morir en una carta dirigida als palestins lluitant contra les forces d’ocupació que només el poble palestí, ara per ara, és digne de fer seu el símbol de lluita per la dignitat que fou la insurrecció del mur.

Etiquetes de comentaris:

10/08/2009

Actualitat de Josep Pla

La lectura dosificada del quadern gris està resultant-me una experiència fantàstica. Vaig fruir el llibre, quan el vaig llegir per primer cop a començaments del 90. Però ara, des de lluny, i impossibilitat de fer una lectura ràpida i impacient, em sembla molt millor. Allò que fa vint anys no veia tan clar com ara és l’absoluta actualitat del text. L’entrada d’avui n’és una excel•lent mostra. No sé pas si Girbal era un bon o un mal escriptor, però em sobta la tendència del país i la facilitat per decretar morts civils, per fingir que no existeix, qui no és grat. Allò que constitueix el tret definitori d’un país petit, voluntàriament petit. L’observació final sobre els sistemes filosòfics és maliciosa, però segurament veritable.

Etiquetes de comentaris: , ,

10/07/2009

Diaris de franc

Havia vist a Catalunya l’aparició dels diaris gratuïts i és sabut que els diaris convencionals estan tots, si fa no fa, a l’UCI financerament parlant (intel•lectualment, sovint estan fins i tot pitjor). Allò que no havia vist encara és la conversió d’un diari convencional en premsa gratuïta com s’esdevindrà el proper mes quan l’Evening Standard deixi de valer cinquanta penics, per passar a ser distribuït gratuïtament. (de fet, ara ja el donen de franc pel carrer després de les vuit dels vespre). Més que d’aposta potser caldria parlar directament de caprici del seu nou propietari, crec recordar un rus. Rumiant-m’ho bé però tampoc no és tan nou, jo he estat tres anys a l’Hospitalet llegint gratis El Mundo, que cada dia deixava a les portes del meu centre un parell de centenars d’exemplars de la seva edició diària. De fet, atesa la subordinació i la dependència dels nostres diaris envers el poder polític i econòmic, sembla ben raonable acabar amb aquesta enutjosa formalitat d’haver de pagar un euro, molt menys del cost real de producció segurament, i molt més del que val.

Etiquetes de comentaris: ,

10/06/2009

Polanski i la revolució sexual dels setanta

Polanski és notícia als mitjans comunicació de tot el món, per la seva detenció i la possible extradició als Estats Units on li espera una condemna per violació a una nena, llavors, de 13 anys. Les valoracions es divideixen entre els que consideren que han passat molt anys i hi ha motius per deixar-ho córrer, un dels quals fora el talent del cineasta polonès, i els que, sovint indignat amb aquests arguments, defensen la necessitat del càstig atesa la maldat del seu acte. Mentre es desenvolupa aquesta polèmica, la setmana passada la policia britànica va entrar a la Tate Modern, una de les catedrals de l’art contemporani, per retirar-ne un retrat nu de Brooke Shields, fet més o menys a l’època de la violació, és a dir, quan una impúber Brooke Shields acabava de fer deu anyets. Cal dir, que l’esmentat retrat no era inèdit, havia estat publicat a Play-Boy i s’havia difós amb tota normalitat pel mon anomenat civilitzat. No vull pas donar un argument a favor de Polanski, que pel seu treball em cau realment bé, però em sembla que per acabar de fer-se una composició cabdal de la situació val la pena recordar la diferència entre el nostre temps i els setanta, on tot semblava estar permès. Els temps en els que Jodie Foster va esdevenir una estrella als 13 anys, precisament en un paper de nena prostituta, en una escena li explica a un sorprès Travis com la seva feina la convertia en un element de l’avantguarda per la lluita d’alliberació de la dóna, i quan Daniel Cohn-Bendit, treballant per una temporada a una llar d’infants, feia experiments que ara el durien directament enfront del jutge de guàrdia.

Etiquetes de comentaris: , ,

10/05/2009

preses de pèl

Aquesta setmana he hagut de fer les baremacions dels aspirants a ocupar el lloc d’ordenança al meu institut. Més de cinquanta candidats han enviat les seves dades. Una molt bona part són llicenciats, molt d’ells en ciències de la informació. És difícil deixar de pensar que algú els hi ha aixecat la camisa molt de temps. Les aixecades de camisa no són però només un patrimoni ibèric. Llegeixo a una revista anglesa que el número d’estudiants d’interpretació al Regne Unit aquest any supera el nombre d’actors i iguala el de totes les persones que treballen a l’àmbit de l’espectacle. Impertèrrit, un responsable educatiu assenyala que encara que aquests joves no seran mai res semblant a actors, la seva experiència interpretativa els anirà d’allò més bé per a ser triats com personal de Marks & Spencer o alguna empresa per l’estil. Enmig dels encenalls retòrics, que inclouen quasi sempre el desig de fer de l’escola un altre cop un ascensor social, el sistema educatiu va ajustant-se perfectament a un futur on les classes mitjanes esdevindran irrellevants.

Etiquetes de comentaris: ,

10/04/2009

La composició d'Espanya

Molt interessant l’article d’avui a la Vanguardia d’Enric Juliana. Llegint-lo m’ha vingut al cap Pessoa i la seva afirmació que a la península ibèrica hi ha tres grups nacionals: els dels portuguesos (que inclou els gallecs), els dels països catalanoparlants i Castellà. Des d’aquesta triplicitat s’entenen més bé les coses que des d’una delirant unitat o dualitat o una igualment improbable quaternitat.

Etiquetes de comentaris:

10/03/2009

David Lean again

Veure Ryan’s daugther després de saber-ne una mica sobre la seva gestació, du inevitablement a pensar al film que Lean hagués volgut fer i no va ser-ne capaç. El primer projecte Michael’s day, estava pensat per explicar la història des del punt del vista del pobre babau, interpretat per John Mills, és a dir, per mirar el món des dels ulls d’un idiota, allò que segons Shakesperare és la manera més fidel d’atansar-se a la realitat. Evidentment, el format d’una superproducció finançada per la MGM no era el marc més adient per a un projecte d’aquestes característiques. Posar el personatge de Mills, la primera elecció era un actor de més volada i irlandès Peter O’Toole, hagués estat però més congruent amb aquesta tendència del cinema de Lean a focalitzar-se en personatges inadaptats, com són sovint els protagonistes de les seves principals pel•lícules. Seguir la polèmica oberta per la pel•lícula, la qual suposà gairebé el final de la seva carrera, és un bon lloc per reflexionar sobre l’estupidesa dels crítics. Un dels retrets més importants fets al film de Lean consistia a la manca de pathos tràgic de la resolució final del conflicte. Ni Shaugnessy ni la seva dóna decideixen suïcidar-se com, per exemple, hagués volgut Kael. És evident, en canvi, per qualsevol que observi el film amb una certa atenció, que el personatge composat per Mitchum no pertany a la mena d’homes que es suïciden. Tampoc la seva dona. Una cosa es prendre com a punt de partida, Madame Bovary, i un altre és necessàriament haver de refer Madame Bovary. L’elecció de Bolt és la inversa a la de Flaubert. Rossie creix, en el sentit en què la majoria del sentits humans acabem creixent, acceptant d’una manera realista la nostra essencial mediocritat. És la curació del mal metafísic que per Girard està reflectit al final del Quixot. Hom pot estar més o menys en desacord, però el cine del país, estructurat mentalment entorn a la filosofia empirista, és essencialment realista i en aquest sentit Lean fou fidel a aquesta orientació amb un final deliberadament indeterminat i un discurs del capellà entorn de la noció de dubte, molt més adequada a la relació que el humans tenim amb els nostres sentiment que no pas l’exaltació romàntica. Rossie ha abandonat els núvols, amb els quals és associat a la seva primera aparició de pel•lícula, i com el capellà, Charles o Michael esdevé un personatge terrestre.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

10/01/2009

El pais de Constable





Tornant d’Orford, el darrer diumenge tinguérem un dia completament gloriós que ens va permetre gaudir al màxim d’una passejada entorn del riu Stour. Aquesta és la zona que serví d’inspiració a John Constable i que apareix, com a mínim, a una desena de les seves obres més importants. El seu pare, un ric comerciant, fou el propietari del molí de Flattford, el qual va esser destruït, però recreat després a l’època victoriana. Sí que es conserva però la casa del costat, el campanar del poblet veí de Denham i en general, tot el paisatge que no ha variat pràcticament res des de començaments del segle XIX. En definitiva un lloc esplèndid per gaudir de la subtil, domesticada i gairebé irreal bellesa de la naturalesa d’aquest país.

Etiquetes de comentaris: , , ,