8/31/2009

Final d'estiu

Una de les darreres tardes que puc baixar a mar. Camino fins l’estàtua de Parsifae a Ribes Roges. Recordo llavors una caminada de fa vuit anys, la primera vegada que vaig sortir de casa després de la pneumònia. Tinc ben present encara la sensació de cansament, d’estar del tot exhaust. La malaltia, com és del tot normal en aquest casos, no només m’havia deprimit físicament. Aquesta darrera tarda el cansament, però, és només psíquic. Malgrat tot el record em dóna una certa engruna d’esperança. Tot i que em sentia tocar fons, no en tenia ni idea que llavors feia un gir on començava un nou període de la meva vida que objectivament ha estat el millor. Possiblement millor del que mereixia. Dimecres examinaré els alumnes que em resten. Serà un altre dia i un altre curs.

Etiquetes de comentaris:

8/29/2009

A history of God

Vaig parlar de Miss Armstrong fa un parell d’anys comentant el seu llibre sobre la gran transformació, un intent de fer una descripció global de l’anomenada època axial, en una expressió originada, em sembla, a Jaspers. Aquest mes he estat llegint la seva història de Deu. Instruït en un país on la situació normal no és tan sols que els hipotètics mestres de pensament es limitin a la cultura occidental, sinó que es conformin només a un o dos dels autors de la cultura occidental, resulta del tot estimulant llegir algú que pot manegar amb la mateixa facilitat les tradicions cristianes, el plural és del tot necessari perquè la distinció entre cristianisme oriental i occidental és més profunda i significativa que la que existeix entre catolicisme i protestantisme, la jueva i la islàmica. De fet, el llibre fa un tractament igualitari de les tres tradicions. No estic en posició de jutjar la informació que aporta sobre els autors musulmans i jueus, la que es fa dels cristianisme tot i que sumaria tendeix a ser correcta i enraonada. El llibre tracta de Deu, tot diferenciant aquesta temàtica de la pròpiament religiosa. Hi hagueren religions abans de la invenció de Deu i, almenys a Occident, no és i improbable un futur on apareguin formes religioses que prescindeixen d’aquesta figura. El llibre fa de bon llegir i crec que es especialment recomanable per tots els que vulguin enfrontar-se al repte plantejat per Heidegger de pensar una societat mundial. Armstrong no acaba de ser, possiblement tampoc en vol, imparcial. La idea de Deu menys interessant i més contradictòria és per ella la de la tradició occidental. La progressiva desaparició de Deu, la seva cada cop més palesa mort, ha de ser vista com una conseqüència d’aquest fet. Les possibles excepcions, el fonamentalisme cristià, confirmarien aquest fet, atès el seu caràcter arcaic i regressiu. De fet, per Armstrong, les formulacions més avançades de la teologia del segle anterior, les que plantegen la manca de sentit parlar de l’existència de Deu i no disputen que Déu no existeixi, suposen una tornada a camins explorats pels pensadors jueus i musulmans a finals de l’època medieval. L’erudició d’Armstrong serveix per fer palès el caràcter provincià de la disputa generada per llibres com els de Dawkins o Hitchens, els quals es limiten a una concepció de la divinitat intrínsecament incoherent. Un altre de les virtuts del llibre és el respecte i la comprensió mostrada envers la tradició islàmica, cosa que cal agrair en un moment on la tendència a la difamació i el menyspreu d’aquesta cultura es difon amb la complicitat del poder, pels pretesos intel·lectuals, sense cap mena de vergonya.

Etiquetes de comentaris:

8/26/2009

la qüestió més cabdal

Des del passat mes de març estic llegint el llibre de Charles Taylor, a secular age. És un llibre molt treballat i de molt volum, gairebé nou-centes pàgines a la versió original. Taylor tracta de fer una reconstrucció del procés de secularització que ha definit la cultura occidental. En un altre moment amb més tranquil·litat , si això s’esdevé alguna vegada, caldrà parlar a fons del llibre. Avui només m’agradaria citar una sentència que per mi defineix de la manera més exacta possible, quina és la manera en què podem refer la pregunta kantiana de què cal fer. Per Taylor la qüestió cabdal seria la de com es pot assolir el grau més alt de filantropia amb el grau més ínfim d’esperança a la humanitat.

Etiquetes de comentaris:

8/25/2009

Mandra

Els apologetes del liberalisme generalment proclamen com a una de les virtuts del seu ideari una suposada correspondència amb la naturalesa humana, en contraposició a concepcions més utòpiques que acaben definint com a condició de possibilitat de la seva realització una reconstrucció d’aquesta naturalesa. S’han fet paleses nombroses vegades les nefastes conseqüències d’aquest programes de reforma. La vessant més negre del programa liberal està però, quasi totalment per descriure i allò que s’ha fet, no sempre és a l’abast de les generacions més joves. Igualment inadvertit passa el fet que els fundadors del liberalisme no tenien tan clara aquesta fonamentació del seu sistema a la naturalesa humana. Pel contrari, ells també creien precisa una necessitat d’aquesta mena. Una reforma que, de fet, sí que ha estat efectuada amb resultats, com a mínim, discutibles. L’orientació d’aquesta reforma és reflecteix a aquest text dels humeans diàlegs sobre la religió natural (Hume mantingué una estreta relació d’amistat i col·laboració amb Adam Smith) en el moment en què Philo està donant arguments per mostrar la poca perfecció del mon i l’arbitrarietat i la presumpció de qualificar el mal com a necessari:
Quasi tot els mals, tant moral com naturals, de la vida humana neixen de la mandra. Si la nostra espècie estigués, per la seva constitució original, exempta d’aquest vici o manca de fermesa, el cultiu perfecte de la terra, la millora de l’art i la industria i l’exacta execució de cada ofici i treball, s’ esdevindrien immediatament i els homes podrien assolir tot d’una aquest estat de la societat que només de manera imperfecta poden obtenir els governs regulats més excel·lentment.

Etiquetes de comentaris: ,

8/23/2009

Esperit de partit

La lectura de Descartes pot servir, això tractava de mostrar el meu llibre de fa uns anys, per definir un programa de racionalitat pràctica, modest però enraonat i efectiu. La lectura de Hume, com a mínim, serveix per afegir un punt oblidat per la major part dels occidentals als darrers segles, però essencial per a una certa higiene espiritual: la consideració de l’esperit de partit com un obstacle per a la convivència i un impediment en qualsevol procés mínimament honrat de recerca intel·lectual

Etiquetes de comentaris: ,

8/21/2009

Un poemari sobre Londres

No havia tingut mai l’honor que em fos dedicat un llibre. Des del juliol passat ja no puc dir això. La Teresa Costa em dedicà, junt amb la Cristina, la seva recopilació de poemes sobre aquesta ciutat on en aquests moments tinc la meva llar (més o menys). Crec que la millor manera d’expressar el meu agraïment és fer constar la meva certesa del fet que aquest poemes m’ajudaren a recordar aquest període, que ja s’apropa al seu final, com un temps de felicitat. Reprodueixo un dels poemes, el dedicat al racó més “meu” de la ciutat, el parc del meu barri.

Queen’s Park

Pluja i treball de jardiner
bategen mandales d’arrel celta
pètals vermells i violeta
que refulgeixen com ametistes i robins

Tota la vegetació respira
el ritme de l’univers.
Però aquí avets i roures
oficien de menhirs
en temples d’aigua.
Som a cobert en un cel opalí.
Les deeses que estrenen mirada
des de l’inici del temps
sostenen amb mà auroral
la llum argent de la posta.

Etiquetes de comentaris: ,

8/20/2009

Una història natural de la religió

Poc conegut en relació a altres escrits, fins i tot els diàlegs sobre la religió natural, el petit tractat de Hume una història natural de la religió és un dels escrits més estimulants legats per l’autor escocès. Malgrat que una primera lectura del llibre pugui fer pensar que està farcit de contradiccions, una més pausada ens mostra que el llibre constitueix el més demolidor dels àtacs que Hume mai va fer contra el cristianisme (i en aquest sentit un text tan personal en un sentit immediat del terme com pugui ser el Tractat). Els retrets bàsics contra el cristianisme són tres: el ser la religió més allunyada de la filosofia, (cosa que corroborarien els estudis de religió comparada d’Armstrong. Només a Occident el pensament ha hagut de fer-se ateu per sobreviure), la seva tendència a la intolerància i la seva incapacitat de constituir un fonament de la moral. Però precisament allò que fa més interessant el text és que no sols és crític envers les mitologies del passat, el cristianisme, sinó les del seu moment present, la il·lustració i la creença, kantiana per exemple, a la indefectibilitat del progrés. El llibre parteix d’una hipòtesi, considerada abans de l’examen com a indiscutible: el pas del politeisme al monoteisme és un dels elements que assenyalen el progrés de la raó humana. Tot i que la tesis es reafirmada retòricament nombroses vegades, l’examen de Hume assenyala en tots el casos el contrari: la religió dels antics era més raonable, moral i tolerant. El pas al cristianisme no ha suposat així de cap manera una millora moral de la humanitat. Per a l’obra de Hume, el concepte d‘Il·lustració pot servir de referència cronològica i metodològica, però sovint no serveix per anticipar o preveure els continguts de les seves reflexions.

Etiquetes de comentaris: ,

8/17/2009

The God delusion

He estat llegint darrerament el best-seller de Dawkins sobre la qüestió de Déu: The God Delusion. No sé pas com han anat les vendes del llibre en aquest país, tot i que evidentment no l’haurà ajudat el no pertànyer a les tres categories que els nostres tutors han establert per formar-nos, a saber: llibres de cuina, auto ajudes i lliçons magisterials (de vegades en forma de biografia) de polítics. Als països anglosaxons l’èxit ha estat aclaparador. Les raons de l’èxit no han estat misterioses i confirmen les tesis d’un altre llibre coetani, però amb més fonament filosòfic, sobre aquesta qüestió: el monumental treball de Charles Taylor, A secular age. Per Taylor les condicions del nostre temps fan que la situació normal entre la població, amb una certa il·lustració, sigui un ateisme, més o menys militant. El llibre de Dawkins forneix els fonaments per sostenir, o potser fora més exacte rememorar i celebrar, aquesta visió. La cita amb la que encapçala el text, una retòrica pregunta sobre si no tenim prou amb admirar la bellesa d’un jardí com pensar que se n’amaguin fades, recorda directament una de les tesis fonamentals de Taylor, segons la qual, el procés de secularització és una conseqüència del que ell anomena el desencantament del món.
Des de la perspectiva continental un llibre com aquests pot semblar estrany, ja que Dawkins està barallant-se amb creences que, per a molta gent com jo, fa molts temps que havien desaparegut del nostre horitzó de pensament. Tot i que en alguns moments de la meva vida he tractat amb moltes persones de profundes conviccions religioses no recordo pràcticament haver trobat ningú que sostingui una lectura literal de les escriptures. Pel contrari, l’ateisme de Dawkins és un ateisme clarament protestant, doncs un dels seus arguments més repetits és la implausibilitat de la major part dels passatges de l’escriptura entesos literalment. Això és un dada fonamental per entendre el llibre, així com el fet que el text resulta inintel·ligible sense considerar l’ambient de guerra civil cultural (de vegades més que cultural) impulsat pel fonamentalisme cristià americà. Tot això explica que l’oportunitat sigui un dels element més utilitzats per fer les lloances del llibre
Històricament el gran moment de la reflexió filosòfica sobre el problema de l’existència de Déu fou el segle XVIII. Òbviament el XVIII no és el final de la teologia, però sí el del tancament de la possibilitat de la demostració de l’existència de Déu com a problema filosòfic. Pels familiaritzats amb els arguments de Hume i Kant el llibre aporta relativament poc. El repàs de la qüestió no aprofundeix excessivament i no excusa, ni permet defugir, la lectura dels il·lustrats. L’excepció però és la reflexió de Dawkins i l’argumentació que aquest dirigeix contra la teoria del disseny intel·ligent, quan pot emprar una autoritat en qüestions com les biològiques de les que certament està mancat en altres àmbits. Aquí si que és difícil negar l’oportunitat del llibre i probablement no és ociós recordar que, de tots els arguments emprats per demostrar l’existència de Déu, aquest era l’únic que per a Hume tenia una real versemblança.
Si hom vol pensar que Darwin refutà la Bíblia, pot trobar molts elements de reafirmació en aquest llibre. Certament Darwin, i tota la ciència contemporània, és incompatible amb la lectura literal de la Bíblia i aquesta és l’ùnica per la que Dawkins se sent realment afectat. Molts cristians però, no tenen aquest problema, tot fent lectures més o menys metafòriques de les escriptures. Dawkins, però, de vegades sembla qüestionar la legitimitat d`aquesta acció, ja que perquè el seu esquema quadri, cal que la religió sigui quan més literal millor. El primer capítol és especialment revelador quan ens parla de la noció de Déu d’Einstein. Dawkins afirma no estar interessat, no és el seu objecte, en aquesta mena de concepcions metafórico-simbòliques de Déu. Tanmateix, un examen acurat de la tradició occidental ens permet concloure que Einstein no és l’excepció, com voldria Dawkins (de fet parla de mala utilització del terme), sinó la regla. En el fons Déu sempre ha estat sobretot una metàfora i un símbol en quasi totes les reflexions serioses. Evidentment potser no és aquesta la consideració més popular, però de la mateixa manera també les concepcions populars de la ciència generalment prescindeixen del seu caràcter simbòlic i això no és un argument contra la ciència. No sembla una exageració afirmar que Dawkins sembla mantenir una posició ingènua sobre la situació epistemològica de la ciència que normalment no comparteixen els membres d’altres especialitats com ara els físics teòrics.
Com a metàfora Deu ho pot ser de moltes coses, però essencialment ho és de la noció de misteri. Aquesta és una faceta positiva d’aquesta creença que em sembla fora de tot dubte. Dawkins en canvi, des de la seva lectura del darwinisme, ha bastit un sistema que posa en l’horitzó, l’eradicació de tot misteri. En aquest punt com a mínim, la seva posició sembla antitètica a la d’un dels seus referents, Hume, més conscient i convençut de la irreductibilitat del misteri que ens envolta i de la limitació de l’enteniment humà. No només en aquest punt, però, les dues figures són antitètiques. En el fons, punts de vista com el de Dawkins o el de Dennet són, malgrat que no tinguin gaire consciència, profundament cristians en la mesura en què la seva lectura del darwinisme i el seu entusiasme per la biologia els permeten mantenir la religió del progrés. Mai no obren l’espai per a una interpretació del darwinisme més ombrívola, però potser més realista, com la realitzada per Gray. No prenen prou distància per adonar-se’n que la seva concepció de la ciència és essencialment cristiana. Malgrat el seu radical ateisme enfront del Déu de les escriptures, la seva confiança final a les lleis i la intel·ligibilitat de la naturalesa els fa molt menys que agnòstics.
Si Dawkins resulta innegablement brillant quan qüestiona la teoria del disseny intel·ligent i, per tant, la justificació de l’existència de Déu a partir del seu atribut de creador, resulta menys convincent quan analitza l’altre vessant de Déu fonamental a la cultura occidental: el seu paper de valedor dels codis morals. Sovint ha estat aquí quan he pogut sentir una empatia més forta amb la posició moral de l’autor. No fa falta gaire sensibilitat per compartir el seu sentiment d’indignació envers l’escàndol provocat pel fet que l’essència del cristianisme en molts casos acabi sent la por. Tanmateix la seva posició teòrica és feble, com ho són quasi sempre els intents de trobar fonamentacions naturalistes de la moral. A la naturalesa les excepcions són sempre infinitament més petites i no són mai el més important. Igualment important és la batalla pedagògica que vol lliurar el llibre, que recull prou exemples per mostrar que la difusió de la religió sovint és un poderós instrument contra la propagació del coneixement científic sobre la realitat i això és una dada que cal retenir en una situació com la nostra on, malgrat les retòriques sobre la societat del coneixement, fa anys que els poders públics estan posant pals a les rodes de la difusió del saber.

Etiquetes de comentaris: ,

8/15/2009

Com tots els anys

Passen cinc minuts de les set (hora solar). Gairebé és del tot fosc

Etiquetes de comentaris:

8/12/2009

Navarra

El Marc
La Júlia

Santa Maria d'Eunate, el meu racó navarrès preferit
Passo uns dies a Navarra amb el meu germà i la seva família. Des de Puentelareina, que prenem com a punt de partida, visitem Olite, la foz del Lumbier, Javier, Leyre, Roncesvalles i la capital. Només havia passat unes hores per Pamplona molts anys abans i no en coneixia gairebé res d’aquestes terres espanyolíssimes en tot llevat de la fiscalitat. Els nens aclaparen quasi tota la nostra atenció i no puc oferir grans conclusions més enllà del fet que la qualitat de vida sembla superior a la de les ciutats catalanes, cosa que tampoc és gaire difícil. Com em passa sovint quan viatjo per Espanya, em sobta el contrast entre un final de l’edat Media que deixa mostres magnifiques i una època moderna que passà sense pena ni glòria. Per un partidari del XVII i del XVIII això no ajuda gaire a sentir-te a gust al lloc. En tot cas, aprofito l’avinentesa per deixar nous testimonis de com el Marc i la Júlia es van fent cada cop més grans i guapos.


Etiquetes de comentaris: ,

8/10/2009

El front italià a la primera guerra

A la platja per passar l’estona aquest mes de juliol, m’he endut un llibre de Mark Thompson anomenat White War, una crònica del font possiblement més oblidat de la primera guerra mundial: el de l’enfrontament entre Itàlia i Àustria, Thompson es va fer un nom amb les seves cròniques sobre la guerres provocades per la desintegració d’Iugoslàvia i al llibre s’ha documentat per fer un relat apassionant i del tot instructiu. Itàlia entrà a la guerra amb un motiu confessat i “honorable”, la redempció de Trento i Trieste i un altre de més tèrbol, l’expansió per fer de l’Adriàtic un llac italià, De fet, aquesta era la veritable perquè les potències de l’eix haguessin cedit de bon grat aquestes ciutats per estalviar-se un front. La història purament militar és del tot lamentabe. En quatre anys els progressos dels italians, foren mínims per no dir nuls. Atacar trinxeres ja es va mostrar complicat al front occidental, però els austríacs tenien a més l’avantatge d’esperar els seus adversaris des de posicions elevades. Anar costa amunt sembla un inconvenient evident però no ho era pel cap dels exèrcits italians, Cadorna, que mai no es va plantejar una tàctica diferent de l’atac frontal. El personatge de Cadorna és potser el més digne d’esment; interessant no pas en ell mateix, un militar de carrera megalomàniac, irresistiblement mediocre i del tot indiferent al destí dels seus homes, com pel fet que una figura així fos l’objecte d’un ridicul cult a la personalitat. De fet, l’única acció militar brillant fou el contraatac dels austríacs i alemanys a la dotzena batalla de l’Isonzo, Caporetto, una desfeta completa de l’exèrcit italià que no pogué ésser del tot aprofitada per unes tropes austríaques ja massa exhaustes. En aquesta batalla es distingí un jove tinent anomenat Edwin Rommel.
Més interessant encara és però la part política. El llibre dona pistes essencials per entendre la malaltia italiana, alguns símptomes de la quals no ens són gens estranys. Els paral·lelismes amb la nostra història són evidents i sí la història d’Espanya no s’entén sense els africanistes, a Itàliia jugà un paper molt semblant la coalició que primer mobilitzà el país en una guerra d’agressió i després volgué amagar tant com pogué la criminal actuació dels caps i els pocs rèdits que s’obtingueren de la guerra. Com resulta previsible en algú que fou un testimoni del drama iugoslau, el llibre constitueix un bon element per reflexionar sobre els perills inherents a un cert nacionalisme. Alguns dels soldats adoctrinats per la propaganda es quedaren del tot parats i canviaren les seves concepcions quan s’adonaren que els habitants dels llocs a redimir no tenien cap ganes de ser redimits, ni els italians de cultura, ni molt menys els eslaus, la major part però optaren per la fugida endavant del feixisme. En tot cas el llibre és un element essencial per una reflexió sobre els perills implicats a la posició dels que pensen que una identitat cultural, en el cas d’Itàlia més teòrica que no pas real, és un fonament suficient per al bastiment d’un estat.

Etiquetes de comentaris: ,