3/31/2009

Jeanne Cash

Com que fa no gaire temps vaig dedicar-li un post a la Karen Buck, que és la diputada del meu districte, em sembla de justícia dedicar-li un altre a la noia de la foto de la que vaig tenir notícia dissabte passat. Es diu Joanne Cash i és la candidata dels conservadors al districte de Westminster Nord. Possiblement, el seu cognom no sembla el més adient per dedicar-se a la política i a un país com el nostre generaria tota mena d’acudits, però sembla que ho du prou bé. A la seva pàgina d’Internet es donen informacions sobre la seva trajectòria d’una certa discreció, però suficient per saber que ha passat per una state school, per Oxford i que pertany al mon del dret. A més del seu vot per ajudar al senyor Cameron a ser veí de Downing Street, a la informació que ha arribat a casa, la Joanne assumeix dos compromisos: el primer combatre les apropiacions d’identitat, cosa que ha servit per assabentar-me que visc en un dels districtes britànics més castigats per aquest delicte, la segona, el seu compromís de lluitar contra la tercera pista a Heathrow (possiblement un disbarat, tot i que el projecte conservador, un aeroport a l’est a una illa artificial a l’estuari del Thames, tampoc sembla un prodigi de sostenibilitat). Per cert, la seva oficina és al costat de casa meva, un antic lloc comercial presidit de dues fotos molt grans de Winston Churchill i Margaret Thatcher

Etiquetes de comentaris: ,

3/30/2009

La Ronde

La noia com potser recordareu és "la mujer pantera"

Després de la seva estada als Estats Units on mai no es va acabar d’adaptar al sistema de treball (però va rodar alguna obra mestra indiscutible) Ophüls va triar una obra de Schnitzler pel seu retorn al cine europeu: la ronde. Amb una mica menys de prestigi que els films posteriors, la ronde gairebé seixanta anys després és una pel•lícula molt i molt fruïble, en cap sentit inferior a les següents. Amb ganes de trencar les convencions narratives del cine americà del moment, generalment molt estrictes, Ophüls identifica el narrador omniscient amb un personatge que exerceix de director de l’acció, i ocasionalment de censor, amb la qual cosa pel mateix preu no sols tenim Schnitzler sinó també Brecht. El matís de distància aportat per l’irònic narrador omniscient és del tot fonamental. Sense aquesta mirada el conjunt d’històries quedaria reduït a la forma més trivial de romanticisme. Gràcies a ella, el film d’Ophüls esdevé un homenatge a la passió sexual que no dissimula, sinó que posa de relleu, les dimensions ridícules de la humanitat quan es lliura a aquesta passió; un exemple del tot reeixit de la necessària síntesi entre tragèdia i comèdia. Ophüls tingué la sort de comptar amb un repartiment immillorable on possiblement brillen més les actrius (els personatges femenins són més agraïts, més generosos, que els masculins com no podria ser d’altra manera; la perspectiva del film tendeix molt més al feminisme que no pas al masclisme) i feu un film de gran bellesa amb la seva característica concepció de la mobilitat de la càmera. Per cert, tot mirant per la xarxa, vaig trobar aquest poema de James Mason que mostra que no era tan bon poeta com actor, però sí un tipus amb molt sentit de l’humor
A shot that does not call for tracks
Is agony for poor old Max,
Who, separated from his dolly,
Is wrapped in deepest melancholy.
Once, when they took away his crane,
I thought he'd never smile again.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/29/2009

Crònica sentimental

Avui novament s’ha produït allò que els nacionalistes anglesos interpreten com un triomf d’Escòcia i hem entrat a l’horari d’Estiu. Més que les dates pròpiament astronòmiques, és l’allargament consegüent del dia allò que marca el final de l’Hivern. És l’única cosa en la que es nota, perquè segueix fent molt de fred. El meu descontent tampoc no s’acaba, ja que segueixo patint les conseqüències d’haver comès l’error més gran de la meva vida. Per no portar, la Primavera ni tan sols porta bons senyals de que pugui escurçar la penitència. Dijous vaig anar a la darrera classe de grec. Darrerament he anat de manera intermitent i si no he plegat del tot, ha estat perquè la professora em va demanar que mirés d’anar venint en la mesura en que fos possible. No em sento gaire culpable de no haver après gairebé res, he estat exhaust en tots els sentits la major part del temps, però si que em produeix una impressió de profunda melangia, el considerar que, atesa la meva edat, possiblement he malbarat la meva última possibilitat de superar aquesta mancança meva.

Etiquetes de comentaris:

3/27/2009

Le tragique et la pitié

Le tragique et la pitié recull el discurs de recepció de Rene Girard a l’academia francesa i la resposta que li donà Michel Serres. Com es preceptiu Girard feu l’elogi del seu antecessor el pare Carré, del qual glossà la trajectòria biogràfica i reflexiona sobre la seva relació amb el misticisme, assolint, tot fent el seu elogi, fer un retret al caràcter totalitzador de la nostra cultura, més predisposada a reclamar allò que ens manca que no pas a celebrar allò que tenim.
La resposta de Serres, seguint el mateix protocol, és un elogi de Girard, al qual saluda com l’home que fa possible allò que Nietzsche va prometre sense realitzar: descobrir quin és l’origen de la tragèdia. El mimetisme i la violència que engendra és la clau de volta que permet entendre el mon que ens envolta, tot prenent com a base la noció més primitiva del cristianisme però despullant-la del seu caràcter mític per reflectir la seva veritat fàctica: la noció de pecat original.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/25/2009

Sonning


Dissabte faig un esforç i surto de Londres. No deixava la ciutat en un festiu des de primers d’octubre,però, tot i que tímidament encara, sembla que l’hivern ha ja passat avall i els homes de temps comenten amb joia que ja estem a les dues xifres del termòmetre. Fem amb uns companys de l’institut un viatge d 40 Km. a l’espai que sembla dur-nos molt lluny en el temps. El nostre destí és Sonning un poble que passa per ser del més agraciats a la vora del Thames. El lloc és certament bonic però no recorda gaire un poble. No només no recorda als llocs plens d’olors fortes i moviments animals que recordo de la meva infantesa, quan fèiem algun viatge al llocs dels antecessors, sinó ni tan sols la versió més urbanitzada i civilitzada del camp francès. A Sonning es veu clar que els seus habitants tenen poca relació amb els negocis propis de la ruralia. Al poble hi ha un teatre-restaurant on fan una obra que sembla una celebració de la figura de Doris Day, una temàtica del tot adient al seu entorn. Des de Sonning el camí vora del riu s’allarga tres milles fins a Shiplake. El riu es calmat, fa molt meandres i està ple de diverses menes d’ànecs. Fa sol i el camí és com una benedicció. A Shiplake al final del camí trobem un college privat dels tradicionals anglesos, l’església on es va casar Tenysson i un pub on la cambrera polonesa parla un perfecte castellà. A la tornada la llum del capvespre fa encara el paisatge més subtil i matisat. Tornar a un lloc d’aquesta mena és tornar a sentir una poderosa sensació d’irrealitat que suposo és el que més m’agrada d’aquest país.

Etiquetes de comentaris: ,

3/23/2009

En la ciudad de Sylvia


El BFI fa normalment més d’un cicle alhora i aquest mes de març ha estat compartit per Stanley Kubrick i un director català, Jose Luis Guerin, del que s’ha projectat tota la seva filmografia i s’ha estrenat el seu darrer film, En la ciudad de Sylvia, una producció col•laboració de diversos organismes, entre els que hi figuren TV3, TVE i l’ICAA. La ciutat de Sylvia podria ser Estrasburg, on la pel•lícula fou rodada. El film no té pràcticament trama. Un jove, hoste d’un hotel discret, passa els dies a Estraburg mirant les noies de la ciutat de manera gairebé obsessiva fins a reconèixer en una d’elles la Sylvia del títol i iniciar una persecució pels carrers de l’esmentada ciutat.
Si podríem trobar alguna cosa en comú entre els dos cineastes estudiats al mes de març és la seva voluntat de no repetir-se i al mateix temps d’afirmar en cadascun dels diferents productes la seva personalitat com a creadors. Hi ha molt poques coincidències amb l’anterior treball de Guerin, l’esplèndida En construcción, però molts dels seus enquadraments recorden el del film sobre el Raval barceloní. Fonamentalment, En la ciudad de Sylvia és un film sobre la mirada i per tant acaba essent un film sobre el cine, sobre l’essència del cine i atès que molts pensen que Vertigo és el millor film de la història del cine, no és inoportú constatar que l’essència del film d’Hitchcock coincideix amb el film de Guerin, tot i que les referències son més amplies i potser difícils, al menys per mi, de copsar en una primera visió, en la qual fàcilment hom pot acabar deixant-se dur per l’obsessió del seu protagonista. Tanmateix, segurament la darrera obra de Guerin acaba proposant un joc que traspassa les fronteres de l’art purament cinematogràfi;, no tant veure la pel•lícula com una realitat sinó aprendre des del film a fer una altra mirada sobre la realitat

Etiquetes de comentaris: , , ,

3/22/2009

Dieu, une invention?

Dieu, une invention? és un petit opuscle, més que llibre, on es recull un debat entre René Girard i els teòlegs protestants André Gounelle i Alain Houziaux sobre la noció de Déu. El primer ponent Alain Houziex fa un raonament hereu de la reflexió teològica protestant contemporània que veu Déu com un qualificador de la noció de gràcia; allò que no té sentit es utilitzar-ho com a substantiu, ni molt menys com a subjecte. La noció de gràcia és la veritablement fonamental entesa com reconeixement que hi ha donació de vida, donació de món i que aquesta és essencialment inexplicable. La legitimació de la noció de Déu ve donada tan sols pel reconeixement del sentit de la manca de sentit i de la gràcia de l’absurd. Explícita només el fet que la vida ens ve donada pel no-res i la gràcia i això és prou. És també una voluntat de resistència a les exigències del realisme i a la fatalitat del mal, de l’absurd i de la injustícia.
Per Girard Déu no pot ser qualificat com una invenció en la mesura en que l’experiència d’allò sagrat és un fet constatat nombroses vegades. L’home es defineix per la seva capacitat mimètica, la qual és una font de violència primordial. La venjança és la manifestació de més abast i el problema de limitar o restringir el caràcter dissolvent de la venjança és essencialment el problema religiós. Les solucions imperfectes són les de les religions arcaiques, fundades a la noció de bec expiatori. El Deu del cristianisme es definiria malament com una solució en la mesura en què respon al problema per excel•lència de la humanitat i desvetlla el mecanisme pervers de la solució arcaica. En un cert sentit, Girard corrobora el punt de vista del seu predecessor afirmant que la seva reflexió antropològica és l’única que pot garantir un èxit que ja no és a l’abast de les tradicionals justificacions metafísiques.
Finalment André Gounelle reflexiona que efectivament cal parlar de Déu com a invenció en la mesura en que estem amb ell en una relació de reciprocitat, en el mateix sentit, en que els pares estant inventat pels fills, o a l’inrevés, tot i que finalment el seu pensament es sintetitzà en la formula que Déu és al capdavall una invenció de Déu.

Etiquetes de comentaris: ,

3/20/2009

Barry Lindon

Torno a veure ahir Barry Lindon al BFI, acompanyat d’un bon nombre d’alumnes de segon de batxillerat (la pel•lícula els agrada en general molt). La darrera vegada que l’havia vist era quan la filmoteca de Barcelona havia fet un cicle sobre Kubrick fa sis o set anys. Aquest cop el film m’ha agradat i m’ha semblat especialment interessant, sobre tot, pel seu caràcter paradoxal. Tot i ésser un film basat en una novel•la, i no pas precisament una novel•la mediocre, Kubrick feu un film en un cert sentit gens novel•lístic. Es desinteressà per l’evolució psicològica dels personatges, una manera de treure partit de les limitacions dels actors principals, i treballà des d’una concepció eminentment plàstica. La documentació conservada als arxius del director mostra que cap fotograma pràcticament és fruit de la improvisació sinó, pel contrari, resultat d’un treball d’investigació tenaç i persistent que permet donar vida als quadres dels pintors més representatius del XVIII anglès especialment Gainsborough, però també Reynolds, Hogarth o fins i tot el una mica més tardà Constable. D’altra banda el fil narratiu de la novel•la era difícil de seguir, perquè la novel•la narrada en primera persona és un perfecte exemple del que aquí s’anomena “unreliable narrator”. A la pel•lícula en canvi hi ha un narrador ominiscient, tot i que certament parcial i molt irònic. En tot cas, la finalitat pedagògica recercada s’assolí plenament: mostrar el retrat més viu que possiblement s’hagi fet mai des del nostre temps de l’època més refinada de la història d’Occident.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/19/2009

Dans les murs

Seguint la recomanació del meu germà, diumenge passat m’arribo fins a Notting Hill Gate per veure Entre les Murs (estrenada aquí com The Class), la darrera palma d’or al festival de Cannes. Tot i tenir precedents propers al cine francès dels darrers anys, el fet cert és que aquests precedents s’ocupaven d’escoles primàries i la secundaria és una altra cosa, un escenari on es plantegen una mena de conflictes ben diferents. En tot cas el film s’inscriu dins d’una tradició naturalista d’una manera efectiva i més radical que d’altres exemples. A diferència del cine americà on sovint, com a mínim, hi ha un alumne congènitament malvat, aquí no hi ha cap tot i que les seves motivacions no són sempre fàcilment comprensibles (als meus anys de docència jo tampoc no he trobat cap, professors i pares no pas gaires però alguns). La radicalitat té fonamentalment a veure amb el fet que mai no sabrem res de la vida privada del professor de francès protagonista ni dels seus alumnes. La càmera mai abandona el col•legi i molt poques vegades l’aula on els alumnes fan classe. No hi ha gaire exageració, les aules mostrades al film més o menys són com les de la realitat que hom pot trobar a molts altres instituts. Especialment ben reflectit em sembla el soroll; el fet que a determinades aules sembli pràcticament impossible arribar tenir un silenci d’una certa consistència. Això és important, amenaçador i desmotivant pels professors. Els alumnes ho viuen d’una altra manera.
Personalment em vaig sentir bastant identificat amb el retrat de la tasca docent fet pel film i vaig agrair que el film des del meu punt de vista defugís el punt de vista apocalíptic que a molta gent li agrada emprar quan parla d’educació. Certament la pel•lícula presenta matisos de tristesa i amargor, la noia que al final confessa no haver après res, però una bona part dels alumnes estan rebent alguna cosa, resulten passablement divertits i no hi manquen alguns moments d’un cert “bon rollo”. Evidentment una crònica d’aquesta mena reflecteix problemes de l’educació en el nostre moment, en primer terme el de la difícil cohesió entre gents d’origen molt divers, però d’altres problemes són inherents al fet educatiu. A les aules hi ha sempre una possibilitat de tensió, però això no era essencialment diferent quan jo era estudiant al Milà (en aquest punt ha canviat molt més la relació dels pares amb els professors i els alumnes que no pas la dels professors i alumnes entre ells). És un treball que certament pot convidar a la malenconia pels professors, perquè el resultat és sempre incert i perquè cada any tornem al mateix punt. Això però sempre ha estat així i difícilment serà d’una altra manera.
No hi ha cap actor professional al film i tothom fa el mateix paper que a la vida real, amb l’excepció de la mare de Suleyman, l’alumne que és expulsat del centre. Una escena que em va recordar moltes viscudes personalment, instruint expedients disciplinaris, en les que si assolia agafar un certa distància molt ràpidament tenia un ferma sensació d’absurditat. Les parodies pseudojurídiques amb les que actuaven propiciaven una atmosfera kafkiana on sovint els afectats no sabien ben bé de que els estaven parlant. En aquest sentit, l’esceptisme mostrat pel protagonista del film em sembla assenyat i saludable.

Etiquetes de comentaris: ,

3/18/2009

De la décence ordinaire

De la décence ordinaire llibre de Bruce Degout és una aportació més a l’intent de donar-li un lloc al pensament d’Orwell dins de la discussió sobre la situació moral contemporània. Això passa per vèncer algunes dificultats bàsiques: Orwell no és evidentment l’autor d’una obra sistemàtica des del punt de vista teòric, i d’altra banda la seva reconsideració significa implícitament la recuperació d’alguns punts de vista de la mena que, segons em varen dir a la facultat quan era jovenet, estaven del tot finiquitats com el iusnaturalisme o la seva versió escèptica, que és l’emotivisme moral. En qualsevol cas la finalitat d’aquesta operació seria obrir la fonamentació d’una possible alternativa a les visions depriments de l’home que ha acabat fonamentant la filosofia moderna: l’egoïsme pur del model liberal, i també del marxista, i la voluntat de domini nietzschiana, tot reivindicant les qualitat morals que es poden trobar a la vida ordinària, una garantia contra les polítiques de la violència, fundada en la convicció que la vida mereix d’ésser viscuda (una obvietat que és ben, però perillosa d’oblidar com s’esdevé sovint).
Potser la idea més interessant del llibre està manllevada del filòsof americà Stanley Cavell, el qual relaciona aquesta acceptació de la vida ordinària amb l’acceptació kantiana de la finitud, fonament d’una praxi política modesta però efectiva que no cerca la millora de la humanitat, sinó simplement millores plausibles de les condicions d’existència (una altra qüestió és la de si potser ja és tard per acontentar-se amb allò merament plausible). En paraules del mateix Orwell:
Ésser humà consisteix essencialment a no cercar la perfecció, a estar de vegades disposar a cometre pecats per lleialtat, a no dur l’ascetisme fins al punt que fa les relacions amistoses impossibles i a acceptar finalment el ser vençut i trencat per la vida cosa que és el preu inevitable de l’amor dispensat a d’altres individus.
El revers de la reivindicació moral de l’home ordinari és la idea, sovint palesa a Orwell de la poca vergonya dels intel•lectuals, relacionada certament amb la seva biografia, no deixa de ser des del meu punt de vista un corol•lari d’allò que hauria de suposar ser un filòsof, si figures com Plató o Descartes poden tenir un cert pes en aquesta qüestió. En tot cas el punt de vista d’Orwell és que la fascinació de l’intel•lectualitat pel comunisme no te relació amb cap ideal igualitari sinó amb la possibilitat d’efectuar un ràpid ascens social i això no sembla estar desmentit pels fets.
Per Begout les indicacions vagues d’Orwell poden ser sistematitzades en quatre regles fonamentals que serien les línies generals de definició del socialisme orwellià:
1. Respecte de les regles fonamentals de les llibertats individuals de la tradició liberal en un sentit de respecte a la vida privada.
2. Restringir les desigualtats polítiques, socials, econòmiques i culturals. No tant en el sentit de suprimir les diferències com en el d’establir una igualtat proporcional que eviti que algú pugui sentir-se humiliat pel no reconeixement de la seva aportació a la societat.
3. Respecte al codi moral immanent i prejurídic que forma la base de tota relació social.
4. La renuncia a la perfecció, és a dir ,a la imposició de qualsevol ideal de vida.
Aquesta mena de programa té riscos evidents dels que Orwell era conscient i dels que si, potser no sempre va poder defugir, sempre en va tenir consciència. Una idea per acabar, aquesta reflexió política trobà la seva millor expressió a l’epíleg de 1984 amb la formulació de la neollengua, la qual és alhora i, això ens diu molt de l’actualitat d’Orwell, un llenguatge apte pel totalitarisme i també per la gestió.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

3/15/2009

Al Parlament es parla sobre Educació

L’enllaç del final del post reprodueix en video la intervenció de la professora de la Universitat de Lund, Inger Enkivst a la comissió d’Educació del parlament de Catalunya. En un país on la tendència al conformisme és cada cop més evident, és d’agraïr una veu com la de la senyora Enkvist que expressa de manera clara la inutilitat pregona de la llei que està gestant el parlament. Val la pena mirar no només la seva intervenció, sinó la dels membres de la comissió. La senyora Enkvist fa una defensa d’allò més fonamental, però que ha estat sistemàticament oblidat des de fa quinze anys: la importància del coneixement i la necessitat de l’amor al coneixement. Els diputats no li fan gaire cas, amb l’excepció d’Antonio Robles que té una llarga experiència docent, o quan li responen, com és el cas de la representant d’Iniciativa, esgrimeixen una contraposició absurda entre coneixement i valors morals, que no es sosté per enlloc. Menys èxit va tenir la seva opinió que la llei té un esperit fonamentalment repressor i de control ideològic del professorat que va ser del tot obviada.
Allò que més va interessar els diputats fou la defensa de la pedagoga sueca de l’escola diferenciada per sexe. És un tema en el qual ningú va deixar de dir la seva. Ningú però crec que tingués una consciència clara de fins a quin punt la proposta és una resposta a un problema real. Des de la meva experiència personal, els meus darrers tres anys de docència al barri de Santa Eulàlia, és un fet que s’ha generat una subcultura masculina en aquesta mena de barris on el refús als estudis és una qüestió de principis i d’afirmació de la pròpia identitat i és clar que aquest subcultura té una força més gran que els instruments dels que disposa l’institut (entenc que aquest és un problema que afecta fonamentalment a la secundaria). Cal fer alguna cosa i l’escola diferenciada podria potser ser una resposta, que no necessàriament trenca l’ordenament institucional com afirma el representat socialista, el qual raona com si a l’escola catalana no hi hagués cap mena de discriminació i segregació. En tot cas és difícil que s’entenguin. A la resposta final, Enkvist parla del rendiment escolar dels nens de classe obrera, cosa que no deu tenir sentit pels representants del PSC o Iniciativa, feliços habitants d’una Catalunya sense classes socials.
http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_cp1=301573&p_cp2=301798&p_cp3=4&p_cp22=cerca

Etiquetes de comentaris: ,

3/14/2009

Winstaley

Kevin Brownlow és conegut fonamentalment pel seu treball com a historiador del cinema mut i darrerament per la seva monumental i probablement definitiva biografia sobre David Lean. També, en col•laboració amb Andrew Mollo, és el responsable d’unes poques pel•lícules, de les quals ahir en vaig poder veure una. Winstanley la crònica d’una de les comunes fetes pels diggers a Surrey l’any 1651, tot just després de la guerra civil.
La pel•lícula tingué un procés d’elaboració molt llarg, de més d’una decena d’anys. Estigué molt temps bloquejada perquè era un material en el qual cap productora volia invertir. Finalment fou el BFI qui assumí els costos de producció quan decidí finançar projectes amb poca o nul•la o sortida comercial. Malgrat tot el pressupost era molt reduït i no va permetre comptar amb actors professionals, cosa que va ocasionar un rodatge molt llarg que fou aprofitat per poder reflectir la varietat de les estacions.
El film és visualment bellíssim i palesa les inquietuds del seu autor, d’un home que havia vist i assimilat les imatges dels autors fonamentals del cine mut. La influència més fonamental és Einsenstein. Tot el començament es podria entendre com un homenatge i, de fet, la música utilitzada és la que composa Profokiev per Alexander Nevski. També és molt clara també la influència del Dies Irae de Dreyer que constitueix la imatge cinematogràfica per excel•lència del període. La història però no és menys interessant i té evidents connotacions contemporànies. Les comunes dels diggers es bastiren sobre els terrenys comunals destinats generalment a la ramaderia i l’explotació forestal. La seva pretensió era convertir-los en camps de cultiu i fundar comunes que poguessin proveir les seves necessitats bàsiques de manera autàrquica. Entenien que l’èxit del seu projecte a la llarga significaria la desaparició de les classes dirigents. La comuna no pogué durar ni tan sols dos anys sotmesa a la pressió dels terratinents locals i la hostilitat dels camperols veïns.
Winstaley era el nom del cap i ideòleg de la comuna. El moviment tenia arrels evidents a moviments milenaristes d’origen medieval i a una mitologia pròpiament britànica que volia recordar els temps anteriors a la invasió normanda com un moment d’igualtat trencat per la victòria dels invasors (és a dir una justificació ètnica de la lluita de classes) i la memòria històrica que ha quedat és mínima, cosa que potser tenim poc en compte quan estudiem el pensament polític anglès del XVII que és fonamentalment els dels guanyadors d’un conflicte ampli i polièdric. El drama de Winstaley en part ve provocat pel fet que ells havien estat els guanyadors de la guerra. Quan Hallifax, el cap de l’exèrcit va amb la missió de reinstaurar l’ordre, troba antics companys d’armes que han estat decisius per fer fora el rei. La pel•lícula reflecteix molt bé la importància que van tenir els pamflets en aquest conflicte, tot confirmant la idea de Todd que els avenços democràtics estan estreta correlació amb l’avenç de l’alfabetització (i no falta gaire més per entendre en què constitueix el malestar de l'ensenyament).

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

3/11/2009

Consol

Llegit al Guardian de dissabte passat. La por a la recessió és tant o més viva en aquest país com a qualsevol part del món i el govern britànic està prenent mesures. Una de les més immediates és el reforç dels serveis de sanitat mental. El pla previst té un cost de £173 milions de lliures i es proposà la formació de 3600 terapeutes a més de nombroses infermeres, auxiliars, etc. Potser l’estat no va vetllar pel que estava passant, però sembla prou sol•lícit per donar-nos si, potser no remei, sí, com a mínim, consol. La pregunta de qui ho paga aquí resulta com sempre pertinent però la resposta no és misteriosa. Hom pot suposar que es pagarà amb les lliures que acaba d’imprimir i posar en circulació el Banc d’Anglaterra aquesta mateixa setmana; una mesura que segons alguns experts hauria d’anar molt bé, però que fa una mica de fredor pels que hem llegit Pla o, en general, tenim una certa memòria històrica (que no sé per cert si tenen els experts)

Etiquetes de comentaris:

3/10/2009

Dubte i evolució

Com vaig esmentar ahir darrerament estava llegint el llibre de Dennet, Freedom evolves, la seva tesi bàsica és que la llibertat humana, i així la possibilitat de la moral, no només no està en contradicció amb l’ordre de la naturalesa, sinó que n’és la conseqüència, si assumim una concepció darwinista de la naturalesa. La creació d’una ment lliure és un resultat de l’evolució. Com sovint passa a aquesta mena d’autors Descartes surt sovint a les seves pàgines però no pas per sortir-ne gaire ben parat. Penso que el fons de la filosofia cartesiana no és tan oposat a la teoria de l’evolució, tot i que certament la direcció de la ciència moderna ha soscavat alguns del mites associats no tant amb la literalitat de la filosofia de Descartes, com amb el cartesianisme, entès com el conjunt de tòpics que cobreixen la lectura d’aquest autor. Curiosament però al llibre hi ha un elogi del dubte com a acció humana que sense vacil•lacions podria haver inclòs en el meu llibre o a la meva tesi. El text és el següent:
Som l’espècie que va descobrir el dubte. Hem guardat prou menjar per l’Hivern? Hem calculat malament? Està enganyant-me la meva parella?Hauríem d’haver viatjat al sud? És segur entrar en aquesta cova? D’altres criatures estan sovint clarament inquietes per aquesta mena de qüestions, però com que no poden posar-se-les a elles mateixes, no poden articular els seus problemes o prendre mesures per millorar la seva aprehensió de la veritat. Estan atrapats en un mon d’aparences , fent el millor que poden amb l’aparença de les coses i rarament, segurament mai, inquirint si les coses, la manera en què les coses apareixen, és com són veritablement. Només nosaltres podem estar turmentats pel dubte i només nosaltres hem estat provocats per aquesta picor epistemològica per cercar un remei: millors mètodes per arribar a la veritat. Buscant tenir un millor control del nostres subministraments de menjar, dels nostres territoris, de les nostres famílies, dels nostres enemics, varem descobrir el benefici de discutir-ho amb altres, de fer preguntes, de transmetre tradicions. Varem inventar la cultura
(Freedom evolves, p.165)

Etiquetes de comentaris: , ,

3/09/2009

Optimisme i pessimisme

Tant en el laberint com en aquest mateix dietari, he parlat molt de perdedors i per això em sembla una mínima justícia incloure aquest fragment de Daniel Dennet que planteja la qüestió des d’un punt de vista radicalment oposat:
Qualsevol ser viu és, des d’una perspectiva còsmica, increïblement afortunat simplement per estar viu. La majoria, més del 90%, de tots els organismes que han viscut sobre la terra han mort sense cap descendència viable, però ni un sols dels nostres antecessors, remuntant-nos fins al començament de la vida a la terra, ha patit aquesta desgràcia tan habitual. Hem estat originats d’una infrangible línia de guanyadors que abasta milers de milions de generacions i aquests guanyadors foren en cada generació, el més afortunats dels afortunats, un entre cent, mil o potser un milió. Així, per més desgraciat que et puguis sentir en qualsevol moment del present, pensa que la teva presència en el planeta és testimoni del paper que la sort ha jugat en el teu passat.
(Freedom Evolves, Daniel C. Dennet, p. 273)
El raonament no només es consolador sinó ben fonamentat, possiblement adient pels temps que ens esperen, sí les previsions més catastrofistes sobre el futur de la nostra economia, arriben a fer-se realitat. Personalment quan llegeixo aquestes notícies, relacionades amb una fallida econòmica de l’estat, em resulten difícilment creïbles. Els meus 46 anys de vida sempre han estat de vaques, més o menys, grosses. Demà però explicaré Hume als meus alumnes de segon i els diré, i recordaré per mi mateix, que pensar que el futur ha de ser igual al passat no és gaire més que una mena de superstició.

Etiquetes de comentaris:

3/08/2009

Més sobre passatge a la India

Tot i que no tinc gaire hàbit ja de llegir novel•les, vaig fer una excepció a les Maldives amb la novel•la de Forster, en part perquè m’interessava comparar amb la pel•lícula. L’altre dia a The Guardian Shalman Rushdie feia un article sobre les adaptacions cinematogràfiques de novel•les importants i esmentava aquest film de Lean com un dels exemples més lamentables, cosa curiosa atès que per Rushdie Lean és l’autor dels millors exemples d’adaptació d’obra literària, Great Expectations. De fet, Rushdie no és dels que pensa que aquest és un camí a defugir i pensa que efectivament hi ha bones adaptacions des d’opcions molt diferents com la fidelitat a l’obra original, No country for old men, o des de una reelaboració a fons de l’obra, There will be blood.
El problema del darrer film de Lean és que probablement no acaba de prendre cap de les dues opcions a fons. És molt fidel a la peripècia però en el fons està molt poc interessat al problema general de l’obra. Mentre que l’original literari és al capdavall una reflexió realista i més aviat amarga sobre la dificultat d’interrelació entre les cultures, en el film de Lean la preocupació és focalitza només sobre la pròpia cultura. Per això, els personatges central de la novel•la, Fielding i Aziz, són d’alguna manera desplaçats pel de Miss Quested, el problema de la qual està molt més a prop dels interessos de Lean. A Lean no li va convèncer gens la interpretació de l’actriu, Judy Davis, que feia el paper de Miss Quested, la qual probablement s’escau poc a la naturalesa del personatge de la novel•la molt menys simpàtic però en canvi no resulta incongruent a l’orientació dispensada per Lean.
El canvi fonamental a l’acció és, com havíem assenyalat en un post anterior, la inclusió de l’escena del temple, que posa la repressió sexual de Miss Quested en un primer terme. A la novel•la, aquesta aproximació entre Adela i el seu promès és produeix a una petita aventura automobilística viscuda per ambdós personatges. L’erotisme aquí no existeix i tot tracta més aviat de la qüestió de l’acceptació de la vida ordinària que pot oferir Ronnie. És un canvi motivat suposo per fer més comercial la pel•lícula i també per endinsar-la en un territori més adient a les preocupacions de Lean. Menys plausible però és el considerable aprimament de les substancials converses entre Aziz i Fielding que no tenen cap mena d’equivalent al film. Respecta a un dels temes més polèmics, la inclusió d’Alec Guinnes, com a filòsof hindu, el fet cert és que a la novel•la aquest és un personatge molt menor i del qual hom hagués pogut fins i tot prescindir. Segurament la motivació més important de Lean passava pel fet que la seva única superproducció sense l’actor anglès havia estat un fracàs absolut

Etiquetes de comentaris: , ,

3/05/2009

Laconversion de l'art

La conversion de l’art és un recull dels articles que Girard ha fet durant la seva carrera relacionats amb la qüestió artística. No és pas un llibre d’estètica perquè, com ell mateix confessa, l’art no l’interessa tant en ell mateix, com en el que té de revelació de les nostres angoixes. Els cinc primer articles són de començaments dels anys 50, és a dir, del moment previ a l’elaboració de la teoria mimètica. Hi tenen com a fil conductor la qüestió de la mort de la novel•la. La figura més freqüentada en aquests articles és la d’André Malraux. D’entrada hi ha una lloança de les seves darreres novel•les que per Girard constitueixen un himne a l’acció de l’home, entesa com a possibilitat de fer un camí entre la finitud i la infinitud, però finalment la seva obra és presa com a exemple del final de la novel•la, que ve expressat pel fet que aquest gènere literari acabi essent percebut com poca cosa més que metafísica diluïda. La crisi de la novel•la francesa dels cinquanta és fruit d’una certa intolerància metafísica que ha acabat suprimit la polaritat entre subjectiu i objectiu que constituïa el seu dinamisme generador. Tot i que en un altre sentit podríem fer més via simplement dient que la mort de la novel•la ve marcada per la impossibilitat de superar Proust.
Mentre que aquest primers articles tenen interès fonamentalment per a traçar la trajectòria del pensament de Girard, els que clouen el llibre són molt més substancials, tot mostrant el millor d’aquest autor, el coratge de fer les preguntes que s’han de fer i tocar els temes que s’han de tocar, i el pitjor, la tendència apoteòsica a presentar un sistema on s’explica tot. El primer d’aquests articles es diu Proust i el mite del narcisisme i constitueix un intent de corregir la noció freudiana de narcisisme des de la perspectiva oberta per la novel•lística proustiana. El narcisisme és vist com un últim intent de mitificació del desig d’autonomia que en el fons constitueix un emmascarament del autèntic caràcter mimètic del desig. El narcisisme és el fruit, al capdavall, de la manca de resistència de Freud envers la naturalesa mítica de l’objecte del seu desig. Parlar de desig narcisista és una contradicció terminològica. Hi ha una incompatibilitat entre el narcisisme i la consciència humana i precisament per això, l’èxit teòric del narcisme ens està dient gairebé tot sobre els problemes del nostre temps.
El segon article gira entorn a la relació entre Nietzsche i Wagner. Des de la perspectiva girardiana, Nietzsche és el filòsof més interessant perquè la seva obsessió pel cristianisme ha estat una manera paradoxal de fer-li justícia, en contraposició al silenci esglaiador que ha estat la postura de la major part dels filòsofs. Girard analitza la seva relació amb Wagner tot mostrant que no cal esforçar-se gaire per veure que Nietzsche està manipulant les dades objectives de la relació i fent un esforç per fer veure l’existència d’una distància que no sempre havia estat tan gran. Un text clau sobre aquesta qüestió es troba en una carta adreçada a la seva germana on, reconeixent l seva admiració per l’obertura de Parsifal, fa un elogi inesperat però difícilment no considerable com a sincer del cristianisme. Tot això està evidentment en relació a la seva tesi general que fa de la relació entre Nietzsche i Wagner un clar exemple de rivalitat mimètica. Nietzsche, però, la visqué prou malament com per quedar tancat en la posició d’escriptor romàntic i incapaç d’arribar a l’estadi novel•lesc, és a dir, fer el que feu Dostoeivski a les seves memòries soterrànies on assolí donar veu a la part més difícil d’expressar d’un mateix, aquella amb l’existència de la qual no ens sabem mai avenir massa bé del tot. La conclusió paradoxal és que en Nietzsche hi ha una vacil•lació entre Dionisi i el crucificat que resta amagada sistemàticament per un esforç de la seva escriptura. (Tot plegat pot fer recordar una mica l’argument-parany de Marion fa quinze anys a la facultat de teologia de Barcelona, quan definia Nietzsche i Marx com els dos teòlegs més importants del segle XIX, és cert però, que Nietzsche ha parlat massa de la seva sinceritat com per què ens la podem prendre seriosament).
El darrer article és un estudi de l’anell del Nibelung de Wagner on malda per mostrar que aquesta reconstrucció de les mitologies germànica i escandinava és alhora un exercici de deconstrucció dels mecanismes pels que es constitueixen les religions arcaiques. La seva anàlisi posa la creació de Wagner en un registre semblant al de Shakespeare a Troilus i Cressida.
Finalment el darrer article podria valer com a compendi de tota l’obra de Girard, el concepte central de la qual és la finitud del desig, cosa que el situa en una relació de directe oposició amb Freud però també amb Plató i Descartes. Aquesta finitud fa lícit parlar d’un nihilisme consubstancial a la situació humana. En aquesta situació el cristianisme es perfila com a única via possible, camí del mig entre l’autosuficiència del jo, pròpia de l’ètica occidental forjada a l’helenisme, i l’anihilació del jo, budisme. És reconèixer la veritat del mimetisme però definint un bon model. A partir d’aquí hi hauria en el context contemporani un altre model per excel•lència, Proust , l’escriptura del qual és analitzada com a exemple de conversió, i un contramodel absolut, la figura de Nietzsche, l’adorador de Dionisos i per tant de la religiositat arcaica, un culte que presentant-se com a reivindicador de la salut i la veritat acaba apostant per la malaltia i la mentida.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

3/04/2009

Acceptació

Life never gives us what we want at the moment we consider appropiate (La vida mai no ens dona allò que volem, al moment que jutjaríem com a escaient) aquesta és la reflexió que defineix l’actitud de Ms Moore a la novel•la de Forster, Passatge a la India. Constitueix la justificació d’una actitud desesperançada a mig camí entre un cert estoïcisme i un evident escepticisme. Tanmateix, si Forster té raó, hom pot considerar llavors que el camí vers la felicitat és raonablement plausible: acceptar, estimar la donació i oblidar el moment. Més fàcil de dir, però, que de fer, atès allò que essencialment som. Suposo que per això, la filosofia de Heidegger és essencialment depriment.

Etiquetes de comentaris:

3/02/2009

Anorexie et desir mimètique

En aquest llibre Rene Girard fa una reflexió des del seu àmbit propi d’antropòleg sobre el fenomen de l’anorèxia. És clar que fins i tot els pocs inclinats a acceptar la teoria de la universalitat del desig mimètic, no poden deixar de tenir en compte el paper que la imitació té en aquest afer. En aquest sentit l’argumentació de Girard és ben solida. Més discutible i més agosarada és la segona part de la tesi que estableix el caràcter sacrificial de les víctimes d’aquesta malaltia. El seu punt fort és que aquí efectivament ningú es sostreu a la unanimitat que constitueix el fonament de la decisió d’aquestes víctimes. Tothom vol estar més prim. La primor a la nostra societat és un valor indiscutible i innegociable. En aquest sentit hi ha per Girard una analogia clara amb el terrorisme i més enllà d’això amb el principi maquiavèl•lic del fi que justifica els mitjans, la guia per excel•lència de les nostres pràctiques més enllà del fet que ens inventem discursos fetitxitzadors. Girard utilitza el tema de l’anorèxia per defensar la seva concepció de la religió com a eix de la vida humana. Sembla un fet corroborat per les estadístiques que la major part de víctimes d’aquesta malaltia pertanyen a famílies “alliberades”, és a dir desvinculades de qualsevol connexió amb la religió. Això sembla confirmar que quan hom pensa haver acabat amb la religió aquesta torna per la porta del darrera però amb formes, alhora, més ridícules i cruels.
Girard parla de l’Anorèxia i també de la bulímia que en un cert sentit és la malaltia pròpiament característica del nostre temps i això per dues raons bàsiques:la primera, perquè és una metàfora perfecte de l’estat de la nostra cultura després del postmodernisme i perquè la bulímica és l’exemple per excel•lència de com en el desig l’heterocentrisme és indestriable de l’egocentrisme. La bulímica menja per ella, però vomita pels altres. Més enllà de les víctimes individuals, aquesta seria la conclusió del llibre, l’anorèxia i la bulímia són malalties socials d’una civilització obsedida amb el menjar i que ha creat mites absurds sobre el passat des de les seves obsessions.

Etiquetes de comentaris: , , ,

3/01/2009

Gran Torino

Fa pocs dies s’ha estrenat aquí a Londres Gran Torino. La vaig veure ahir. És una proposta completament diferent a la de The Challenging que pràcticament devia rodar al mateix temps. Aquest és un film més petit a les seves dimensions de producció i des del meu punt de vista més reeixit. No parlaré gaire de la trama perquè em sembla que és una pel•lícula on cal seguir la història. Clint Eastwood és aquí el protagonista absolut interpretant el paper de Matt Kowalski, un vidu, treballador retirat de la indústria de l’automòbil i veterà de la guerra de Corea que viu sol a un barri decrèpit on ja no queden gairebé americans, essent precisament asiàtica la majoria del nou veïnat.
Quan van sortir notícies del rodatge de la pel•lícula hom va dir que es tractava d’una nova seqüela del la sèrie sobre Harry Callaghan. Vista la pel•lícula però no té gaire sentit parlar d’Harry sinó és perquè evidentment constitueix el personatge més implantat a la memòria fílmica dels espectadors. Evidentment Eastwood fa primordialment allò que en termes pedants podríem dir un exercici de deconstrucció de la seva imatge. Em sembla que tots aquells a qui el personatge els resulti poc simpàtic perdran el seu temps i els diners veient aquesta pel•lícula. Pels que no, com és el meu cas, resulta interessant veure la confrontació de l’heroi políticament incorrecte dels anys setanta amb la seva pròpia decadència i amb un món que potser no és millor ni pitjor, però si certament diferent, del que ens podíem imaginar als anys setanta.
Des del meu punt de vista Gran Torino és un film a defensar. Moltes de les crítiques envers el film han assenyalat la distància entre la importància dels temes i el to lleuger que sovint adopta la pel•lícula i un cert caràcter de pantomima a la interpretació d’Eastwood. Des del meu punt de vista, això és el millor de la pel•lícula i del tot coherent amb la trajectòria d’Eastwood que sempre ha estat un actor distingit amb un sentit de la ironia del tot personal. Com un altre mestre reconegut del cine americà que pot provocar urticàries, John Ford, Eastwood sembla ser un seguidor del principi platònic i nietzschià que afirma la necessitat de barrejar i unificar comèdia i tragèdia. El film té moments realment divertits, sovint relacionats amb la voluntat autoparòdica d’Eastwood, però és també una tragèdia; la tragèdia de la vellesa, de la solitud, de la vida duta sense consciència i autocompresió, de la desmembració de l’estructura familiar, en definitiva, de la decadència d’una certa Amèrica, la dels Kowalsky que treballaven a Detroit, una ciutat que molt rarament es mostrada pel cine americà (que jo recordi la última vegada on és un escenari significatiu és a Stranger than Paradise fa més de vint anys)

Etiquetes de comentaris: , ,