India (III):l'observatori astronòmic de Jaipur

Narivalaya Yantra serveix per determinar la posició del sol

Kranti Yantra, serveix per determinar latituds i longituds celestials

Chakra Yantra

Això és una mena de brúixola quan les rodes es mouen giren paral·lelament a l’eix de la terra i apunten al pol ; també tenen utilitat per mesurar les declinacions dels planetes

Samrat Yantra, literalment el rei de tots els intruments, és essencialment un rellotge solar que marca el temps local amb un marge d’error de només dos segons. Potser el rellotge d’aquesta mena més gran i més exacte del mon, també és l'indret on té lloc una cerimònia d’endevinació realitzada per astròlegs per mirar determinar com seran les pluges de la vinent estació monsònica

Visió general de l’observatori

L’observatori de Jaipur fou fundat en 1723 pel Maharaja Sawai Jai Singh, més o menys simultàniament a la ciutat que feu capital del seu regne i a la que donà el seu nom. Jaipur és una curiosa anticipació del que després seria l’urbanisme occidental. És una ciutat construïda segons un model geomètric, dividit en quadricules del tot iguals, molt allunyada així de la tortuositat típica que atribuïm a les ciutats orientals. No és fàcil però copsar la brillantor del disseny quan es passa pels seus atapeïts carrers i de fet la part dissenyada geomètricament és només una petita part d’una ciutat que ha crescut caòticament. Sí que es pot apreciar perquè és la ciutat rosa: tots els edificis del centre estan pintats en aquest color. Junt amb el Palau Reial, per cert magnífic, l’observatori és la principal atracció de la ciutat. L’observatori no és un lloc únic sinó que de fet foren construïts cinc; ignoro el que resta dels altres però el de Jaipur està en perfecte estat després de la restauració efectuada per un dels descendents del Maharaja el 1901. Fou un dels homes de ciència més destacats del seu temps, bon coneixedor del persa i el sanscrit; els seus interessos bàsics foren l’astronomia i les matemàtiques. L’astronomia occidental no li era aliena, estava familiaritzat amb els treballs d’Euclides i Ptolomeu, però també amb la nova astronomia de Copèrnic, Kepler i Galileu que li fou introduïda pels jesuïtes de Portugal. Els seu coneixements li van permetre corregir alguns errors a les taules de de la Hire., tot i que es mantingué fidel a les concepcions fonamentals de la seva cultura, i no trencà amb les concepcions geocèntriques. La seva cosmologia f0u la tradicional hindu i realitzà el sacrifici del cavall blanc que té origen als Vedes. Potser aquí hi ha una de les millors mostres de l’excés del que parlàvem a altres blogs, la inversió feta pel Maharaja és probablement superior a la que feu qualsevol monarca del moment a Europa (el moment per cert de la il·lustració)

Paul Newman

Com que un dels capítols del laberint ja estava dedicat a The Hustler, em sento dispensat de dir gaire res més que això: Paul Newman va morir ahir, però Eddie “fast” Nelson viurà mentre hi segueixi viu el cinema. Adéu al perdedor més reeixit de la història del cinema.

The lavender hill mob

The Lavender Hill Mob fou una de les comèdies més reeixides de la llegendària productora Ealing. La pel·lícula explica el robatori d’un milió de lliures en or per una banda formada per l’empleat discret i anodí que ha estat prenent cura del transport molt anys, un fabricant de souvenirs que exporta Torres Eiffiel a Paris (si fan un remake aquest paper ho haurà de fer un xinés) i dos lladregots de poca volada. Les torres són fonamentals perquè són el mitjà per fer sortir l’or de la illa. Com a mostra de que la pel·lícula fou rodada a un altre època potser pugui servir el fet que els guionistes plantejaren a la direcció del banc d’Anglaterra quins mitjans hi haurien de sostreure’ls un milió de lliures i la direcció del banc feu una comissió que estudià la qüestió i els hi feu diversos suggeriments. La pel·lícula es pot veure com un precedent de la italiana Rufufu pel que fa el seu argument, però mentre que la segona mostra un sentit de l’humor del tot italià, The Lavender Hill Mob és quintaessencialment anglesa, amb una mirada amable però en el fons gens condescendent sobre allò britànic. La pel·lícula es deixa veure molt bé, amb un ritme sostingut i una esplèndida localització d’exteriors a un Londres on el record de la Luftwaffe encara era molt present. De totes maneres si hagués de quedar-me amb només una cosa, triaria el treball del seu protagonista, un Alec Guinnes pletòric i que segurament fou una inspiració certa per un Peter Sellers, que sovint es va limitar a ser el seu imitador.

Francis Bacon

La Tate Britain està organitzant la primera gran exposició antològica sobre Francis Bacon, feta a aquesta ciutat després de la mort del seu autor ja fa un bon grapat d’anys. Hi vaig poder fer cap fa uns dies. Em sembla un opció del tot recomanable per tothom que vingui a Londres i tingui una estona per disposar-ne. Jo m’ho vaig passar molt bé, potser perquè el relat de l’exposició subratlla les claus metafísiques des de les quals hom pot copsar la pintura d’aquest autor. L’exposició recull un nombre important de les seves pintures i també, a la sala sisena, fa una exposició de l’arxiu que permet constatar que Bacon sovint prenia com a base de la pintura models fotogràfics (una decisió que sembla plenament coherent, allò que compta ja no és tant la pretesa realitat, com la representació de la realitat). En general, una bona part del treball de Bacon és una reflexió sobre la representació, algunes excel·lents, com tota la sèrie de pintures sobre el retrat que Velázquez feu del Papa Inocenci X. Tot i que això faci certament pensar en connexions amb la temàtica pròpia del postmodernisme, l’univers de Bacon sembla més connectat amb el pessimisme generat per la segona guerra mundial, que trobà, més o menys expressió a l’existencialisme. De fet, els primers quadres podrien passar per il·lustracions de la fragilitat i la manca inherent de sentit de l’existència humana. Més endavant, Bacon esdevingué més sarcàstic amb la identificació del cos humà com a carn a les seves crucifixions on el cos es exhibit com ho fora a una carnisseria. Les darreres sales em van agradar menys, potser pel meu cansament o potser perquè el discurs ja es feia un xic repetitiu. Tanmateix potser el meu millor record de l’exposició és la sala cinquena on es troben els seus estudis sobre Van Gogh, una explosió de color que contrastava clarament amb allò exposat a la resta de l’exposició.

India (II)

Abans d’anar a la India molts dels que havien estat coincidien en el caràcter insuportable que en certs moments té la contemplació de la misèria. Vist des d’aquí, personalment allò esfereïdor no és potser tant la pobresa, probablement el Rajastan no és un dels llocs més pobres del subcontinent, sinó la completa indiferència envers la pobresa aliena. Tot i que en principi ja no hi ha cap relació entre les normes jurídiques efectives i les lleis de Manu, només cal parlar una mica amb qualsevol per adonar-se de les seves arrels profundes i sòlides al pensament dels hindus. (partint d’una experiència certament limitada perquè no he parlat amb cap intocable). Val la pena ressenyar aquest fet perquè els admirador de l’Orient tendeixen a negligir-ho. El camí oriental de la salvació espiritual no és, ni vol ser, un camí de salvació universal (com d’altra banda tampoc ho era cap de les branques de la filosofia grega). En aquest sentit, i per contrast, es revela d’una manera molt clara que la idea occidental per excel·lència és la de la igualtat del gènere humà (tot i que la seva fonamentació és problemàtica en tots els casos) i des d’aquesta perspectiva hi ha més coincidència que separació entre corrents en principi oposats com el cristianisme, la Il·lustració i el comunisme i fins i tot el liberalisme, igualment hereu de la doctrina de la homogeneïtat de la naturalesa humana.

Clint Eastwood

El NFT ha dedicat el mes de juliol i agost a una retrospectiva completa de la carrera de Clint Eastwood on s’han ofert els seus treballs més emblemàtics com a actor i la totalitat del que ha fet com a director. Sigth & Sound li va donar la portada i l’entrevista central tot proclamant-lo com el millor cineasta americà viu. És un judici que trenta anys hagués estat impensable però que ara resulta prou fonamentat. Alguns dels seus companys que llavors semblaven indiscutibles ara estan del tot oblidats, Bodganovich, Ashby, Friedkin (potser perquè Clint sempre s’ha preocupat més de satisfer-se a ell mateix que no pas de seguir els gustos de l’època), mentre que altres com Scorsese o Coppola, els quals certament han fet obres cabdals, tampoc acaben de resistir en el conjunt de la seva obra la comparació amb Mr. Eastwood. Mentre que l’obra de l’autor d’Unforgiven es caracteritza per un progrés constant, de fet les seves quatre últimes pel·lícules estan de llarg entre les millors que ha fet, les carreres de Scorsese o Coppola s’adeqüen molt més a la noció de decadència. Coppola i Scorsese sempre han pensat en ells mateixos d’acord al concepte europeu d’autor, com remarquen a Sigth& Sound, per bé o per mal, aquesta és una preocupació aliena a Eastwood, el qual sempre ha estat un individualista preocupat de seguir les seves intuïcions. Bona part de l’entrevista gira entorn de la idea de Nick James que Eastwood és el veritable successor de Hawks i Ford. Eastwood reconeix un deute cert amb cadascun d’ells. Pel que fa al segon, Eastwood ha tendit a moure menys la càmera i a centrar-se més en allò essencial, del segon, el fet que cada cop més la trama de la pel·lícula cedeix importància enfront de qüestions com el lloc, l’atmosfera o les relacions. Crec, però, que no cal exagerar tampoc gaire aquestes aproximacions. La major part del cine de Ford o de Hawks és d’un optimisme aliè a un cineasta vital en la seva praxis però pessimista en la seva concepció del món. Mentre que The Searchers és una pel·lícula lluminosa, la negror es allò més característic, no només fotogràficament però també, del cine d’Eastwood. El meu darrer contacte fou la revisió fa uns dies de Million dollar baby, i crec que encara em va agradar més que el primer cop, quan coneixent tota la peripècia pot fixar-te més a una estructura narrativa que és d’una perfecció difícil de trobar a hores d’ara. Es palesa la influència de Ford, per exemple a la manca absoluta de grandiloqüència amb la que està rodada la mort de Hillary Swank, i de Hawks, amb la relació de complicitat mantinguda pel personatge d’Eastwood i el de Morgan Freeman. Ningú no discuteix que és un director d’actors de primer ordre i aquesta pel·lícula en torna a ser un testimoni. Million Dollar baby fou un projecte nascut amb mal peu, perquè cap gran estudi pensava que tenia gaire sentit fer una pel·lícula sobre boxa femenina. Eastwood replicà que el film era una història d’amor entre un pare i una filla i finalment feu la pel·lícula sense cap mena de sou, només un percentatge si en feia algun benefici. Parlar d’amor entre pare i fills és parlar d’educació i mentre la reveia em va a venir al cap la idea d’una identitat entre aquest film d’Eastwood i la narració platònica de la República. Al llibre de Plató no es parla de la boxa femenina professional, però també se’ns explica un procés educatiu que hagués pogut estar un èxit però que es veié trencat per la mort inesperada dels seus protagonistes (cosa que no es diu al llibre, però que era ben coneguda pels seus lectors immediats). Aquesta tardor s’estrenarà el darrer film d’Eastwood, Changelling, que per cert té també a priori molt bona pinta.

India (I)

Ja fa un mes que he tornat de la India on vaig passar una part de l’estiu, concretament fent una volta pel Rajastan, que em va permetre conèixer ciutats com Udaipur, Jaipur, Jaisalmer a més d’Agra i Delhi. El meu coneixement previ sobre la India era pobre i fragmentari, de fet no només sobre la India els meus coneixements són pobres i fragmentaris, les meves lectures no completes dels Upanishads i alguna pinzellada històrica sobre l’accidentat procés de partició i independència. Amb allò llegit als Upanishads hi vaig veure poca relació en principi. Vaig visitar nombrosos temples però la meva impressió és que la religiositat india actual té una relació molt lleu amb aquest text. Únicament els temples jainistes em van fer present d’alguna manera aquest mon. El Jainisme és una religió sorgida en el període de renovació religiosa del que fan testimoni aquest text. A Jaisalmer, Lodurva i especialment Ranakpur, entre d’altres llocs, varem poder visitar-ne alguns.

La relació amb Anglaterra, la potència colonitzadora fou un motiu de reflexió més important. Viatjar a l’India serveix més o menys per entendre la India, però ben segur serveix per entendre els britànics, allò que constitueix el seu geni, la capacitat de quatre gats per apropiar-se i fer funcionar gairebé tot un continent, i també la seva barbàrie, perquè certament el record deixat de la seva presència no és gaire favorable i segurament amb justícia. En un sentit molt essencial, l’imperi, tot i estendre’s a tots els continents, era la India i la grandesa dels victorians es mesurava en la possessió d’aquest territori que s’havia resistit a Alexandre i el imperi romà, el precedent amb el que als britànics els hi agradava comparar-se. És interessant pensar que hagués passat el 1947 sí en comptes d’Atlee, el premier hagués estat Churchill, gens inclinat a acceptar les peticions dels indis. Només per això, valia la pena haver perdut les eleccions del 1945. Al capdavall, ell era un dels darrers supervivent d’una època que ni tan sols la seva victòria va servir per perpetuar. En un cert sentit la nostàlgia de aquest imperi és una realitat viva, potser anàloga, a la que un temps tingueren els catalans per Cuba, i de la que el nacionalisme en un sentit modern fa de remei.

No sé si un dia tindré temps per explicar els llocs. Segurament farem més via posant unes fotos. Ni soc en Pla, ni tinc temps per intentar-ho. Tanmateix, de les meves sensacions no en puc pas tenir fotos i d’això en puc potser parlar una mica. La majoria del turistes que van a la india semblen sortir-ne feliços i admiratius. Jo no comparteixo gaire aquest sentiment. La presència humana era aclaparadora, del tot excessiva. Potser enlloc com a la India es pot percebre el caràcter parasitari, depredador de la nostra espècie sobre la resta de la naturalesa. A tot arreu, sempre tenia la sensació d’una presència humana propera, desbordada, que posava tot en un estat d’atrotinament que em produïa una sensació sorda de cansament. El fet de veure una civilització tan vella, em duia a pensar paradoxalment si potser allò que tenia enfront dels meus ulls no era tant un passat, com un probable futur. Al costat d’això ,a la India hom pot trobar les mostres del luxe més ostentós. Veient alguns dels palaus i mansions que varem visitar, recreant amb l’ajut de la imaginació i d’allò que els sentits encara perceben la seva magnificència, és fàcil imaginar un esplendor molt superior a de qualsevol palau occidental; les corts medievals i modernes sembles austeres i senzilles en comparació. Tot això segurament té alguna cosa a veure amb el fet que entre els habitants del subcontinent ningú no s’ha cregut mai gaire aquesta curiosa afirmació occidental de la igualtat entre els humans. Jo,en canvi, no puc deixar de creure-m’ho i segurament per això sovint em vaig sentir incòmode quan parlava amb ells i tenia l’estranya sensació d’estar en una presó però a l’inrevés. El tema recurrent, una vegada i una altra, eren llurs possibilitats d’obtenir visats i deixar la India, preferentment per entrar al Regne Unit, perquè malgrat que la prosperitat del país sigui un fet cert, això encara no arriba oferir una perspectiva de vida mitjanament comparable amb la nostra a una bona part dels seus habitants.

El somni d'una nit d'estiu

Dimecres passat, passo la tarda al Globe veient la representació que aquest teatre ofereix d’El somni d’una nit d’estiu. La tarda és grisa, però la temperatura és acceptable. La visita al teatre a l’aire lliure, suposa possiblement per mi el final d’aquest estiu. Aviat una excursió d’aquesta mena serà del tot implantejable. (sempre m’ha causat melancolia el final de l’estiu, de llarg, la meva estació preferida, fet potser relacionable amb que vaig néixer un estiu o a la influència de la televisió de la meva joventut on sovint apareixia el revival del Duo Dinamico). L’obra va estar força bé. Segurament és la millor opció possible per a aquest escenari on allò festiu encaixa molt millor que allò tràgic. Cap de les altres comèdies de Shakespeare és tan festiva i reeixida alhora. Els actors entengueren perfectament que la comunió amb el públic és un element fonamental i assoliren un nivell de comunicació altíssim. Certament, el text és extraordinari i el seu joc sobre la confusió de nivells ontològics em fa pensar a la radical simplificació que els pensadors europeus iniciaren molt poc temps després. De la mateixa manera que Borges admirava el joc de literatura dins de la literatura que constitueix l’eix de la segona part del Quixot, la veritablement extraordinària, hom podria el mateix del final d’aquesta obra amb una representació dins de la representació que serveix de comentari a tota l’obra (un artifici, em sembla recordar, utilitzat en un sentit molt semblant a Hamlet)

Sobre els caràcters nacionals segons Hume

Un dels temes tractats per Hume als seus assaigs és el del caràcter nacional. L’assaig així intitulat examina l’afirmació que cada nació té un peculiar conjunt de trets característics que defineix la personalitat dels seus habitants. El tema semblava adient per a una disquisició fundada a les anècdotes pròpies d’una aproximació moralista però, en contra de les expectatives, és un dels assaigs de Hume més fonamentat a una perspectiva filosòfica. Allò que finalment acaba fent Hume es analitzar la relació entre naturalesa i cultura. El resultat final és prou concloent: l’atribució dels caràcters nacionals té un caràcter de prejudici arrelat a la incomprensió del caràcter estrictament cultural de l’ésser humà. Des del seu punt de vista només és podria justificar l’existència del caràcter nacional des d’una perspectiva naturalista (en el seu temps hom podria trobar aquesta posició a Montesquieu) i el seu examen no mostra que en cap cas aquesta perspectiva sigui plausible. El caràcter nacional és llavors un efecte de la història i del règim polític, per tant continua i absolutament mal·leable, essent els anglesos l’exemple per excel·lència. De vegades, és fàcil imaginar que Hume està polemitzant amb la generació posterior alemanya que inventarà el concepte de nació. En tot cas és fàcil esbrinar la clara projecció de la intimitat d’un home que no acabava de trobar el seu lloc a la comunitat que llavors s’estava construint i que fou molt més valorat en el país veí, a Paris, que no pas a Londres

Apprendre à philosopher dans l’antiquité

Mentre viatjava en avió cap a Delhi un dels llibres que tenia a les mans era el de Pierre Hadot, “Apprendre à philosopher dans l’antiquité” on es fa un breu estudi del comentari que un autor neoplatònic del segle V, Simplici, feu del manual de l’estoic Epitect. Vaig ensopegar amb Hadot l’any abans de venir a Londres quan varem tractar d’endegar amb el Sergi Forgas i el Francesc Torralba un seminari de filosofia pràctica. De tots els autors que vaig conèixer llavors, sense cap mena de dubte, Hadot és el de més envergadura filosòfica, fonamentada en una vida d’estudi intens. En sé ben poc de neoplatonisme. Quan estudiava historia de filosofia era un tema que apareixia només de resquitllada i ningú, que jo recordi, va entrar mai en una explicació a fons. No m’atreveixo per tant a fer un comentari sobre els continguts del llibre, però sí a dir que constitueix una bona explicació del que per a mi és la tesi fonamental del seu autor, la qual es podria enunciar dient que malgrat la nostra tendència a parlar de la filosofia occidental és no sols problemàtic, sinó equivocat, posar en una línia de continuïtat el pensament grec i el posterior. El cristianisme desnaturalitzà completament la concepció original de la filosofia tot fent-li perdre el seu caràcter pràctic. La filosofia grega mai no fou purament teòrica sinó que és indestriable d’una sèrie d’exercicis tendents a definir una pràctica vital. Probablement el moviment neoplatònic constituí l’intent més reeixit en aquest sentit. Després del treball d’Agustí, la filosofia ja no tenia gaire a dir sobre aquestes qüestions. Possiblement és aquest el veritable inici d’Occident, el moment en què deixarem de ser orientals.

Escrit a l’Orient, a Jaisalmer ,el 3 d’agost de 2008

Gloria

Molt a poquet a poquet perquè l’any passat el temps no em va donar massa de si, vaig anar reveient algunes de les pel·lícules de John Cassavetes, un cineasta fonamental a l’Amèrica dels setanta. Fa dos anys el BFI en va fer un cicle de cinc pel·lícules entre les que destacava Opening Nigth, segons Josep Maria Pou el millor films que s’ha rodat mai sobre el mon del teatre. La protagonista era Gena Rowlands, com a gairebé tots els seus films. Aquesta actriu aparegué també al que potser és el meu Cassavetes preferit, A woman under the influence, un dels retrats més esfereïdors del que suposa una situació d’inestabilitat mental. Avui però vull parlar del darrer dels films que he pogut veure, en aquest cas reveure, Gloria. A diferència de les altres, Gloria tingué un cert èxit de públic, o com a mínim una presència en els canals de distribució més convencionals i li valgué a la seva actriu principal una nominació com a millor actriu principal. Quasi trenta anys després Gloria és un film que ha resistit molt bé el pas del temps i és un exemple de l’habilitat del seu creador. És un film fàcil de seguir a la seva peripècia, amb la narrativa fluïda pròpia del millor cine americà, però que al mateix temps palesa molt bé la personalitat de Cassavetes en el seu gust i la seva minuciositat en mostrat els carrers de Nova York sense estalviar-nos la seva sordidesa, mostrant en definitiva, la ciutat viscuda per la gent de les classes mitges i baixes. Molts dels moments d’acció no tenen res a envejar a escenes d’acció de pel·lícules convencionals, però allò que no és gens convencional es donar el paper protagonista a una dona que ja no era jove i que no semblava haver tingut una existència santa. El personatge de Gena Rowlands és probablement un dels més atípics del thriller americà. Allò que m’agrada especialmente de Cassavetes en aquest film, i a la seva trajectòria en general, és el seu refús a jutjar. Presenta allò que els personatges fan sense perdre gaire partit ni a favor ni en contra. No se n’amaguen els motius pels que poden dur a terme aquestes accions però no s’ens imposa cap mena d’explicació, una mirada clara i indulgent.

Josep Benet

He llegit aquest estiu el primer volum de les memòries de Josep Benet que abasten fins l’entrada dels nacionals a Barcelona. Potser l’últim, ja que la seva recent mort em fa témer que no va tenir temps d’enllestir els següents. Benet fou una figura important en el anys de la transició quan fou el senador més votat a les eleccions del 1977 i va acabar convertint-se en el portaveu més significat dels que no combregaven amb el moviment de mitificació de Tarrradellas que des de sectors molt diferents es va començar a endegar aquell mateix any. L’últim moment important de la seva carrera política fou a les primeres eleccions al parlament català, on encapçala com a independent, la candidatura del PSUC, obtenint els millors resultats que ha tingut mai aquesta formació. Després del seu pas pel Parlament, Benet es dedicà al seu treball d’historiador de la Catalunya contemporània amb uns resultats per sota de les seves pròpies expectatives pel que fa al volum del seu treball. Però, és clar que com jo mateix en puc ser testimoni, pensar i planejar llibres, és molt més fàcil que escriure’ls.

He llegit el llibre amb molt interès en només tres o quatre dies. És un text amarg pel que explica, el relat d’un passat dolorós i paorós, i per les extrapolacions que des d’aquest passat es poden fer al nostre present. El pessimisme de Benet sobre la nostra situació és palès però el seu judici sembla fonamentalment raonable: Catalunya visqué des del 1898 fins el 1936 un moment d’efervescència intel·lectual que no ha tingut continuïtat. Trenta anys després de la transició podem considerar que el franquisme no va estar un punt i apart sinó un punt final. L’aspiració de construir una cultura i un país modern ha estat reemplaçada per una subcultura inconscientment folklòrica i uns moviments polítics porucs i poc preocupats per qualsevol mena de diferència. Un debat seriós sobre la qüestió no ha estat mai iniciat i probablement no es durà mai a terme.

Segurament entre les idees més remarcables del llibre estan les nombroses al·lusions inevitablement crítiques a la llei de memòria històrica. Benet com a historiador és ben conscient, com ell mateix afirma, que de memòries n’hi ha moltes i és trampós qualificar-ne una com la democràtica i políticament correcte. La perspectiva de Benet, vinculat personalment al monestir de Montserrat, és adient per oferir un relat colpidor de la cruesa de la repressió que tingué lloc després de l’aixecament de juliol de 1936. Tanmateix, la valoració feta de les activitats de la CNT em recordà, com el llibre de Miquel Mir comentat aquí fa un temps, que ja el 1936 estàvem afectats d’un mal que després ha seguit i s’ha fet més greu: confondre el desig i la realitat, no pensar a partir del país que tenim sinó d’allò que ens imaginem o voldríem tenir.

McMafia

La lectura d’aquest llibre de Misha Glenny és interessant des de molts punts de vista i un d’ells afecta ben clarament allò que hom pot entendre encara com a filosofia política. El llibre acaba sent un recordatori del fet de l’artificialitat i la virtualitat d’una molt bona part dels estats actuals. Hom pot discutir sobre allò que hi ha de cert i d’exageració propagandística en el fenomen de la globalització, però possiblement un efecte a hores d’ara indiscutible en la crisi d’aquest artefacte anomenat estat-nació; un invent que malgrat la seva pretesa naturalitat no haurà durat gaire més de tres segles. D’altra banda, el llibre corrobora una idea que ja tenia d’abans: el crim organitzat és una amenaça molt més inquietant contra els valors de les societats democràtiques que no pas un terrorisme, sovint exagerat i fàcil d’instrumentalitzar al servei del poder. La capacitat d’adulteració i perversió de les diverses màfies és una amenaça real, precisament, per la seva imbricació en les nostres activitats diàries i en el nostre sistema econòmic. He parlat abans dels valors democràtics, però tampoc vull caure en idealismes inconseqüents. La importància d’aquests valors a les nostres vides és en el millor dels casos relativa, ja que difícilment ens ajuden a viure de manera més divertida. No són pas cap mena d’antídot contra el tedi occidental, o almenys un antídot comparable al fornit per la prostitució i les drogues, molt més efectives per a passar l’estona, i que només poden arribar als consumidors occidentals mitjançant aquestes organitzacions. Des de fa temps hi ha un debat obert, tot i que d’una intensitat molt baixa, sobre la conveniència de la legalització del tràfic de drogues. La informació aportada pel llibre és del tot concloent. És molt difícil concebre un malbaratament de diners més important que allò efectuat pels diferents governs i especialment l’americà, a la seva guerra contra les drogues. Quasi vint anys després del seu inici, avui és més fàcil trobar drogues al carrer i, més barates, que fa vint anys. L’únic efecte real d’aquestes intervencions ha estat potser frenar la caiguda dels preus.

Fracàs

El mapa del fracàs escolar que trobo en el blog de Luri (http://elcafedeocata.blogspot.com/2008/09/evolucin-de-nuestro-fracaso-escolar.html)
em sembla extremadament revelador en alguns aspectes però sobretot per la seva simetria. Les dues comunitats capdavanteres al fracàs escolar són la valenciana i l’andalusa, ambdues pràcticament monopolitzades políticament per cadascun dels grans partits espanyols, paral·lelament hi ha un empat virtual i negatiu entre Catalunya i Madrid, on dos governs ideològicament antagònics duen a terme polítiques educatives sospitosament coincidents. Tot tendeix a apuntar la poca incidència de les intencions dels que manen en el desenvolupament reals dels afers educatius. Curiosament, la simetria també és lingüística, les comunitats amb llengua pròpia tenen resultats molt anàlegs a comunitats on només es parla el castellà. Els únics llocs on l’educació sembla anar mitjanament bé son Extremadura i Castella-lamancha, cosa que segurament té una explicació més fonamentada a raons socials que no pas a l’acció dels seus governs.

Anglaterra-Andorra

Avui Espanya juga contra algú que no se ben bé qui és. També juga Anglaterra contra Andorra. Evidentment les apostes estan a favor de la primera, tot i que com que el joc dels de Capello ha estat fins ara més aviat pobre, poca gent pensa a la golejada. Des de la meva perspectiva és un esdeveniment enfront del qual resulta difícil prendre partit. D’una banda, seguint l’axiomàtica pujoliana, sembla clar que jo aquesta tarda he de prendre partit per Anglaterra, si català és el que viu i treballa a Catalunya, jo em puc considerar en aquest sentit anglès, doncs hi visc i treballo. D’altra banda, tenim la definició de Pla qui considerava el seu país el conjunt dels territoris on quan dius “bon dia” et responen “bon dia”, Andorra sembla estar en aquest cas, almenys pel moment. En tot cas, tampoc veuré el partit perquè estaré fent horaris.

Adrià

Darrer diumenge d’agost, molt plujós. Amb poca esma de fer cap excursió ens quedem a la ciutat i aprofitem per veure l’exposició sobre l’emperador Adrià que ofereix fins a finals d’octubre el museu britànic. La quantitat de gent és relativament suportable per ser diumenge i una exposició d’aquestes característiques, tot i que no podem veure cap dels objectes exposats en les vitrines dedicades a la muralla d’Adrià, de llarg, la part de l’exposició més interessant pel públic anglès. Fou impossible trobar una escletxa per apropar-s’hi. Com que no varem poder atansar-nos, no és possible comparar, però certament l’exposició té molts altres objectes de gran interès, alguns provinents dels fons del mateix museu i d’altres, de llocs del mateix nivell com el Louvre, els museus vaticans o el museu egipci d’El Cairo. Possiblement l’objecte més impactant és el cap d’una monumental estàtua de l’emperador que fou desenterrada fa només un any en unes excavacions a Turquia. Personalment m’han agradat molt els retrats egipcis del segle segon de la nostra era, cedit pel museu d’El Cairo, en relació a la mort de l’amant d’Adrià, Antoninus al Nil. Tinc una certa predilecció per aquesta mena de pintura alhora tan llunyana i tan propera. L’exposició és congruent amb la importància de la figura d’aquest emperador, que potser és el més celebrat, fora dels fundadors de l’imperi, i sense cap mena de dubte el que ens ha legat un patrimoni arquitectònic de més valor, com ho palesen dues obres com el Panteó i el seu Mausoleu. Evidentment el seu nom està associat a una obra menys important però molt definidora d’Anglaterra: la ja esmentada muralla, que dos mil anys després encara serveix per delimitar el país. L’exposició parla dels paral·lelismes amb l’actualitat i certament hi ha un d’obvi. Adrià heretà l’imperi romà quan tingué la seva màxima extensió però una de les seves primeres decisions fou retirar-se d’alguns llocs, com ara, Mesopotamia, una decisió prudent que molts anglesos pensen que Blair hauria d’haver imitat en el seu moment

Sobre la pluralitat de la naturalesa humana

Bé, per justícia poètica i de l’altra, avui toca un bloc per parlar de la meva neboda, ja que a l’anterior feia esment del seu germà. La Júlia no mostra de moment l’interès del seu germà per les imatges animades, almenys, amb la mateixa intensitat. De fet, ara per ara les seves orientacions vitals semblen divergents. Mentre que la Júlia és partidària de l’acció i de l’experimentació activa del món que l’envolta, el Marc té una actitud més prudent i no està tant inclinat a intervenir,com a mirar-se les coses des d’una distància prudencial; és a dir té com una tirada més filosòfica. Potser preveient que la realitat mai no es domina només des de la teoria, la Júlia ha començat a adoptar una actitud de cura i protecció del seu germà del tot entendridora. Allò difícil d’esbrinar, però, és quin dels dos és més divertit.